Cristal·litzacions del jo – Poemes de l’alquimista (Josep Palau i Fabre)

Joaquim Cano

Una porció ben grossa de les veus líriques d’arreu del món beuen d’un tòpic fort, implacable i amb un combat tossut: la nostàlgia. Aquest camp de sentit (en termes de Markus Gabriel) el podem designar amb molts altres títols: el record, la memòria, l’enyor, etc. I, evidentment, trobem un element comú a tots aquests noms: la persistència d’un moment passat, d’un seguit de circumstàncies irrecuperables. Ara ve la paradoxa, perquè es tracta d’un fum fugit en què, tot i la seua essència de fet negatiu —diguem-ne no-fet—, també és fonamental el component de la perdurabilitat. El que nodreix aquesta porció ben grossa de veus és una presència estable, però fugada, esfumada.

Hi ha un mèrit, però, que s’ha de reconéixer al poeta Josep Palau i Fabre. Aquest autor, més enllà de la producció misteriosa i, en alguns punts, inefable [permeteu-me un adjectiu tan manit i menat], elabora, dins del poemari compost Poemes de l’alquimista, les notes pròpies i n’evidencia la gènesi. La nota número 2 incideix directament en el germen que mou la totalitat del llibre; un brot dividit en dues vessants. La primera, “la mimesi”, amb una tradició literària que la suporta ja des dels textos aristotèl·lics. La segona, el contrapunt més encertat, és “la desintegració del jo”. El que pretén Palau i Fabre és una revolució molt intel·ligent, pel que fa a les eines que ens obren el camí a tota la tradició literària tot just mencionada.

Sí, el mèrit és el d’haver resseguit el fil dins de la madeixa per a arribar a una conclusió força encertada: «El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre.» Aquesta sentència ja apunta una línia de pensament que hui dia ocupa els textos d’autors com l’esmentat Markus Gabriel. La fluidesa del jo és el que provem de desintesificar amb el text. És l’obra d’art, amb una “autonomia radical”, la que permet fer canviar els homes, la que ens fa partíceps del fet artístic i ens encomana el seu poder per a escapar d’una crisi constant. Les enyorances, d’una altra banda, només són cristal·litzacions de l’ego.