Verónica Pérez Lloret:
Si haguera de definir Sota la pell nua (Germania, 2018) en un sintagma, parlaria d’una claredat continguda. El poemari se’ns revela com transparent, dolgut i encés.
Maria Alemany imprimeix un caràcter intimista al jo poètic i mostra un registre que pertany a l’àmbit de la retrospecció. El poemari es divideix en 4 parts i comença amb interrogacions, sospite que moltes persones poden identificar-se amb aquells dubtes de recentment graduada.
La interpel·lació a l’altre es vehicula a través de la certesa del pas del temps.
A la segona part parlem del dol on s’aborda el traspàs a través de la figura paterna. És evident com parlant de la presència i a partir dels records podem calcular-ne l’absència. Altres matisos on trobem aquesta carència és el relat de l’arrelament i la genealogia. En aquesta part encetem el primer tipus de dol que es reprén a la següent, on es parla de l’amor.
A ‘D’amor i vida’ llegim l’amor en clau nostàlgica, però també com a relat d’una existència tòxica. D’aquesta manera, des de la reflexió, es parla de relacions apassionades que són difícils d’oblidar, però tot i que van tenir moments molt especials, no n’eren els majoritaris. També trobem altres encontres, més fugaços, però que resten per sempre a la memòria.
Per assenyalar dues tòniques al llarg de tot el poemari serien, per un costat, la primacia de parlar en passat per tal de respondre preguntes i, per altre costat, la noció del final. Sentències com ‘et vas deixar la porta oberta i jo necessitava tancar-la amb pany i clau’ fan palesa la necessitat de parlar de les ferides que resten sota la pell, i la necessitat de mostrar-les amb la voluntat de cloure una etapa vital. I per a què? Per tal de gaudir de nou de la primavera, segell vital de l’aprenentatge, senyera de la darrera part.
Respecte al lèxic, ‘arrepapar-me’ i ‘arrapa-i-fuig’ m’han captivat per la seua sonoritat. Pel que fa als poemes, em quede amb ‘Aprenentatge’.
POETRY SPAM 