Joan Deusa:
Pòtol (Edicions del Despropòsti 2019).
Xesc Alemany Sureda (Son Sardina, 1993): Antropòleg, siurellòleg, treballador temporer, doctorand no becat (violència política i discursos entorn el terrorisme a Euskal Herria).
-En què et vas gastar els diners del premi Art Jove Manel Marí?
En una màquina per reviure n’Ovidi Montllor, però no va funcionar, per desgràcia… No, Xoan, posem-nos seriosos. Per contestar-te aquesta pregunta hauria de revisar els rebuts de l’Eroski que hi ha clavats a una tatxa d’una de les parets de la meva habitació d’estudiant a Bilbao. Supòs que en ous, formatge, carn, iogurts, ensalada…
-En quines circumstàncies escrigueres Pòtol?
No ho record gaire. Sé que escoltava molt Vertigen, en aquella època. Fou a mitjan 2018. Només sé que tot era molt intens, els sentiments, les emocions, les decepcions, l’atracció, les ferides, la ràbia… s’acostava l’hivern, cercava feina i no en trobava. Em vaig apuntar a Joves Qualificats, un d’aquests programes caritatius amb què els governs progres maquillen la misèria de les socialdolorcràcies, i pidolava d’oficina d’ocupació a oficina d’ocupació amb els títols universitaris baix del braç com tots els meus congèneres. Al cap i a la fi, Pòtol són les restes d’un poemari biliós escrit en groc sobre negre que es titula In Utero: ràbia contra la màquina. Al final vaig aconseguir una feina temporal per una altra banda, res a veure amb els meus estudis, expectatives, promeses paternes o somnis humits. Però record que en aquelles saletes de desespera llegia molt (record llegir-hi Gógol, Thomas Wolfe, V. Woolf, i poemes de Poe i Jim Morrison), activitat que m’ajudava a minimitzar la conversació amb els excompanys d’estudis, ara competidors d’engruneta laboral a la trinxera de conversió de joves en adults responsables. Una vegada vaig arribar a escriure-hi i tot, en aquell ambient hostil:
KAFKA A LA SALA D’ESPERA O DESIG DE SER PELL-MORTA
Si uno pudiera ser piel roja, siempre alerta, y sobre un caballo que cabalgara veloz,
a través del viento, constantemente estremecido sobre la tierra temblorosa hasta quedar sin espuelas, porque no hacen falta espuelas, hasta perder las riendas, porque no hacen falta riendas, y que en cuanto viera ante sí el campo como una pradera rasa, hubieran desaparecido las crines y la cabeza del caballo.
— F. Kafka
Eixams d’universitaris capbaixos
doctes i patètics
enfilen renglera índia —s’amunteguen a les oficines
d’ocupació i desallotgen les pròpies vides en sales d’espera
i mecànicament a l’espera s’entrevisten amb contingències,
infinitament mai no acaben:
amic meu, company d’estudis d’ahir,
no me’n queda altra,
seré avui ton botxí!
Ramats de graduats deprimits,
rebaixats a la no utilitat de l’inútil
fan temps, desfan il·lusions i pietats,
suen i s’adormen, matinen i, mustits,
exhalen-quasi forniquen als lavabos
de la burocràcia i
another brick in the wall! que entri el següent!
Avui hi ha demanda;
ens calen maons, pals, pedres, molt de quitrà,
força ciment, força cinètica i moviment,
greix humà per untar engranatges ,
el règim tecnocràtic europeu es mou,
a cops de porra, coure, metall…
ens cal ignorància!
impersonalment personals
les secretàries són simpàtiques,
el sistema mal averany,
l’administració Cal Minotaure
l’esfilagarsada joventut híper-connectada
hipotecada individualitzada
hipostatitzada
informatitzada i dada d’alta
llicenciada
graduada
lobotomitzada
masteritzada
aprovada (pel cap de la milícia
imperial espanyola… però, ep! Visquem la democràcia!)
fotocopiada
diversificada
subvencionada
doctorada
digital
multiculturalment(alment) segregada
en part INNOCENT, en part TOTALITÀRIA!
desnaturalitzada i sense cultura ni de pa ni d’aigua
projectada al demà de demà, a Saturn, a Urà
exhausta
envellida
i finalment televisada
dòcilment renuncia al desig de ser pellroja.
2018
-Quina relació hi ha entre la indigència i la teua poesia?
A Pòtol, i a les ciutats, la figura del pidolaire és el mirall permanent que ens recorda que qui avui té el poder fa temps que l’ha dissociat de nosaltres, que l’ha monopolitzat i que no dubtarà en aixafar-nos si interferim en els seus plans d’enriquiment econòmic. Per tant, el Pòtol teòric i el pòtol metodològic del llibre s’allunyen de qualsevol romantització de la figura del rodamón, del sense llar, dels pàries marginats, en fi, de la pobresa… no es tracta de culturalitzar la vida als abismes de la pobresa sinó més aviat de polititzar-la, de mostrar-la en tota la seva complexitat. Enfront de la llei del més fort, del policia que manté l’ordre públic (racista, masclista i colonitzador de les múltiples heterodòxies vitals), hi ha el pòtol polític i el pòtol místic amb la missió de revelar com els projectes de ciutat multicultural, el progressisme pudorós-reformista i les ordenances cí(vilitzadores)viques són les màscares democràtiques que pretenen naturalitzar i fer d’interès general les prioritats i els interessos de l’Íbex-35 i de l’1%.
La indigència és, per tant, una potència política. La de reincidir, la de regirar, la de dissentir, la de rebentar distàncies, oferir visions i practicar resistències. La indigència és l’observació metòdica més visionària de la misèria que produeix i expandeix aquest “nostre” sistema que Marx denuncià ja fa més de 150 anys. Precisament perquè la viu en carn pròpia, la indigència s’endinsa en les realitats i els drames quotidians sense necessitat d’acudir al realisme, sinó més aviat a una espècie d’etnografia especulativa-intuitiva. Tot això, traslladat al camp poètic, és una reacció contra el culturalisme predominant a les lletres (i a les institucions literàries) catalanes. Poesia indigent versus poesia cívica de tarimeta; això és, rescatar la cultura de les indústries culturals i reintegrar-la a la seva matriu política, arrabassar-la de criteris econòmico-racionalistes i de l’utilitarisme progressista. Al cap i a la fi, la indigència és el mètode poètic a través del qual intent filtrar una crítica profunda a l’elitisme i al classisme cultural que guia els processos selectius de consolidació (i d’exclusió) dels drets de ciutadania i participació en les “democràcies” del segle XXI.
Això no vol dir, en cap cas, que l’única poesia vàlida és la poesia de missatge social/de protesta/política explícit (visca el surrealisme!). Això és un absurd perquè, al cap i a la fi, qualsevol forma de poesia és una forma (i un contingut) política. Seria interessant per analitzar la qüestió en el marc català una anàlisi (des de la crítica a l’economia política i a les relacions de poder) del boom de la poesia associada al corrent de poètiques del cos i la seva relació amb l’esquerra més reformista que anteposa els assumptes de reconeixement (el posar en valor/relleu, la política de la diferència) i descuida l’actuació en el repartiment, en l’expropiació de la riquesa de qui més té (qui més explota) en favor de l’equiparació… el pòtol retorna a la palestra: qui mai no serà reconegut ens mostra que l’únic reconeixement transformador és aquell que implica pràctiques culturals (en el sentit antropològic holístic de cultura, des de la socialització ordinària fins a l’organització econòmica) que impugnin les estructures capitalistes.
-Influeix la teua mirada antropològica sobre el poemari?
Evidentment el conflicte, la violència, la brutícia, les interferències i les confusions urbanes són una constant al llibre perquè actuen com a fórmules reflexives totalment cercades. Tot plegat es dirigeix a esventrar qualsevol noció essencialista de cultura i, de pas, qualsevol imatge innocent, apolítica, de la societat. D’altra banda, tampoc sabria fer-ho d’una altra manera… les grans representacions universals de la literatura com a imperi de la saviesa evolutiva i del suposat progrés de les societats contemporànies, així com a eina democratitzadora, no me les he cregut mai del tot.
Les cultures no són quelcom que es té o que no es té, que es guanya o que es perd… la cultura, si es que la podem definir, és quelcom que flueix, fluctua, es crea amb flexibilitat ambigua i constant dissidència, i que a vegades es destrueix… però mai de forma autònoma dels cossos amb què es fon en la vida quotidiana. Perquè la cultura és un llibre de Céline, però també és el Mein Kampf, o una rave, o un siurell, o una violació, o la solidaritat, o treure títols universitaris, treballar per pagar-los, o un policia que reprimeix un manifestant, o dos/tres/quatre/infinits cossos que estimen contra la norma i la moral imperant.
-Fas crítica de la moral judeocristiana?
Sempre m’ha interessat molt el pensament científic… vull dir, religiós. Tots els mecanismes d’eficàcia simbòlica que li donen veritat i existència real. Vaig flipar la primera vegada que vaig llegir La violencia i el sagrat de René Girard (1972) o la Teoria de la religió de G. Bataille (1973). Tota aquesta especulació filosòfico-religiosa és un aliment brutal. Però la gent que em coneix sap que no som gaire catòlic, més aviat furibundament anticlerical. I d’això no vull fer-ne poemes: el cardenal Rouco Varela és un grandíssim feixista, però no és més que un missioner crescudet, la punta visible de l’iceberg franquista soterrat que perpetua la dominació de classe, de gènere, ètnica i nacional dels pobles i de les col·lectivitats sotmeses a les dinàmiques de poder i d’acumulació de capital de l’estat espanyol. Això per mi és fer crítica de la moral cristiana. D’això que em demanes, tornant al llibre, el que passa és que no m’interessen gaire els tòpics i els simbolismes cristians a l’hora d’expressar-me literàriament. Potser per això mateix sent devoció absoluta per l’obra de Rimbaud i d’Artaud i per la d’aquells que comprenen, i, no sabent explicar-se sense paraules paganes,voldrien emmudir (o enfollir, o canviar-ho tot). Al cap i a la fi, la crítica és més contra qualsevol sistema de creences totalitzador, ja que si l’alternativa a la moral religiosa clerical tradicionalista (Déu) és l’”educació per la ciutadania” o l’”educació en valors” (l’Estat, o l’exaltació de l’ideal de ciutadà-cívic, dispositiu de control social i model pacificador per excel·lència de la socialdolorcràcia neoliberal) els desposseïts hi continuam perdent. Per mi, “educar en valors” hauria de ser quelcom molt diferent a això si pretén encaminar-nos cap a societats més justes. Potser una cosa així:
educar en valors
[masturbau-vos, masturbau-vos fins a l’extenuació]
una figureta mare-de-déu-eta
eixuta
i de fang
ah,
estímul per a la masturbació!
una figureta mare-de-déu-eta
tenyideta
de sang
oh,
indici de satisfacció!
-Si pogueres ser un poeta nascut a un altre país, quin triaries?
Per contestar a això primer hauria d’admetre que som un poeta. No m’hi consider, no em fa cap falta. A mi el que m’agrada és investigar, empr la poesia com una eina, com un mitjà absolut, com també ho són la universitat, l’art de vagabundejar, els ideals, l’estima o les drogues. Personalment, m’avorreix rabiosament la mística terapèutica o civilitzadora que sovint embolcalla l’art i el món editorial en concret.
Ah, el país… el problema de la resta de països del món és que tots tenen Estat i la majoria de putades que m’han perseguit des d’infant a la dolorcràcia de l’estat espanyol em perseguirien igualment .
-T’inscrius a la tradició poètica mallorquina?
Home, clar! Pensa que la tradició mallorquina sempre m’ha atret molt. En som molt devot! És la poètica més gloriosa del món. Que cony… és LA poètica. La humanitat sencera ens deu adoració i exercicis d’humilitat. Pensa que limitada que seria la poesia catalana i mundial sense les aportacions que hem fet autores i autors mallorquins des de temps immemorials: Ian Curtis, Lou Reed, Attila Jozsef, Patricia Heras, Witold Gombrovitx (m’agrada escriure-ho com si fos gal), Henri Michaux, Albert Pla, Errico Malatesta, Aldo Pelegrini, Jack London, George Sorel… tan sols per anomenar alguns dels mallorquins més universals. Aquesta meva tradició poètica mallorquina és, sens dubte, l’ideal a què em circumscric i que algun dia ens farà lliures. Llavors, per fi, deixarem de ser humans, fràgils i superficials, i ens metamorfosejarem en siurells, la casta de cosa més perfecta que existirà mai.
-Quin és el teu poeta “beat” preferit?
Això depèn una mica a què et refereixes quan dius beat. Si ho dius com al meu poble quan parlam de beates, és a dir, vellardes cristianíssimes, el meu beat preferit és, sens dubte, William Blake. Voldria dir Ramon Llull però, llavors, si aquesta entrevista arriba als tentacles de la benestància cosmopolita i literària catalana continental, ho emprarien per fer conjectures exotitzants sobre la diferència radical dels escriptors illencs.
Si ho dius per això d’aquells exaltats que fumaven marihuana i es desinhibien amb dosis de benzedrina i mamades a les cantonades, per qui tenc més afecte és per en Jack Kerouac. Pòtol és, en certa manera, un homenatge a la seva escriptura desorbitada i infantil. Però també m’exciten molt Gregory Corso i Gary Snyder. Corso escrigué Gasoline l’any 1958, un llibre collonut de poemes-bomba potentíssims. D’en Gary recoman la lectura de qualsevol cosa seva, per exemple Les muntanyes són la teva ment.
Dit això, he de reconèixer que qui m’ha regalat més imatges impensables i m’ha llançat a estimar les fantasies de l’horror ha estat William Burroughs. Gràcies a ell he entès que conjugar l’anarquisme rudimentari de cowboy (estil Jack Black a You Can’t Win, 1926), el misteri nítid a la manera d’H.P. Lovecraft i els crits i les nocions fogoses de la Velvet Underground, Joy Division i Nirvana és quelcom que val la pena explorar, una forma literària tan vàlida com qualsevol altra que no necessita demanar permís a res ni a ningú per fer allò que vulgui, quan vulgui, amb qui vulgui.
POETRY SPAM 