Categoria: Joan Deusa

Joan Deusa:

       Un amic d’ell es va morir d’una sobredosi. Contemporàniament, al 1990 va publicar dos llibres de poemes arrel de premis literaris (Senyoriu Ausiàs March i el Martí Dot). Em consta que no parlava, a aquestos llibres, sobre drogues. Un dia, quan Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967) donava classes de valencià a Benigànim, va traure el cap per la finestra de la classe i va vore uns xicons allà als horts mentre es drogaven. Passat el temps, un d’ells va ingerir una pastilla que tenia el relleu d’un dofí, i va tindre, com se sol dir, un mal viatge. Llavors, l’alumne del poeta es va pensar que era un peix, i eixe peix va creure que estava fora de l’aigua, que s’estava ofegant. Els seus amics el portaren a l’hospital de Xàtiva i es recuperà. Els seus pares mai saberen res d’aquesta història.

Molts anys després, Josep Lluís Roig publicà La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), que va meréixer el Premi Mallorca de Poesia l’any 2017. D’aquest poemari no se n’ha parlat molt. Per a mi és del millor que hi ha a la poesia en català dels últims temps. Segons m’ha dit el mateix Josep Lluís, en un principi no s’havia pensat -o no tenia- forma de poemari, sinó de novel·la, una novel·la el protagonista de la qual havia de ser un drogoaddicte. Aquesta primera ficció tenia com a referent la mort del seu company de feina l’any 1992: un professor d’institut de menys quaranta anys. No se sap ben bé si era alcohòlic, però, segons el poeta, si vivia la nit, si bevia, era per a suportar la marxa després de donar classe. «Perquè mesclaré amb rom o conyac o qualsevol cosa/ barata i amb això arribaré a l’altre/ dia». Una nit em va contar un record d’aquest professor de secundària que mai s’ha tret del cap: es va quedar adormit al cotxe amb un cigarro encés a la boca, que es va consumir fins convertir-se només en una cicatriu als llavis. Al poemari llegim: «Sense oxigen a dintre el cotxe/ on morir ofegat perquè trencar els vidres ja ni ens salva» (2018: 27). El protagonista de la primera meitat de la novel·la havia de ser aquest amic de joventut. I tot anava bé, fins que un dia el seu personatge es va dedicar a escriure poemes. Aleshores, Josep Lluís Roig començà a escriure els poemes, i tot plegat va acabar en poemari.
    A La llum del curtcircuit hi ha l’aura de les discoteques valencianes de finals del segle XX. Quan treballava a Benigànim ocorregué l’incident del peix. Des del segon pis de l’institut es podia vore l’antiga discoteca Karachi. Em va contar que aquell alumne que acabà amb una sobredosi moltes vegades es repetia enmig de classe: “pareix mentida, Karachi allí, i jo ací…”. Al poemari llegim: «el dofí semblava nadar/ entre les mans, impacient, fins que ha baixat», «No/ n’hi havia prou, d’aigua, ni a la pica ni a la tassa/ de vàter del McDonald’s ni als esquitxos de la vorera/ ni al toll on ha parat l’ambulància mentre tu no arribaves./ Mai no em vas confirmar si sabies fer el boca a boca» (2018: 18). Les olors dels bancals propers a la festa, els condons gastats, la desesperació, la confusió d’un subjecte alienat per l’horror d’una experiència vital portada als límits del consum de substàncies psicotròpiques, la mineralitat de la suor, de les pastilles, l’oblit que va atacant una memòria, són elements de La llum del curtcircuit. La veu del protagonista (perquè és un poemari amb un protagonista) és la del drogoaddicte del que us he parlat abans. Aquesta veu sintonitza amb certes tradicions literàries. Cap al final del llibre, trobem les referències implícites als poetes simbolistes francesos que ficaren de moda la visió del poeta maleït en contacte amb la vida fotuda per l’alcohol, les drogues i la mancança de diners. Em va sorprendre la caricatura del vers de Mallarmé, que digué «La carn és trista, ai!, i tot ho he llegit», a la qual cosa contesta la veu del poemari: «La carn és trista i he llegit tots els llibres que em van obligar/ a llegir.», i continua dient «Ara escolte que existeixen ocells borratxos/ que són devorats perquè obliden les ales dins d’aquests/ cercles de fum». És així que aquesta veu del llibre protagonitza un dels viatges universals de la literatura: el descens als inferns.

    [...] Llavors,
    quan era tard, des del pàrquing, vaig entrar
    dins la selva de les tomaques.

    Una bona part de la literatura ha tractat aquestos viatges. I tots els escriptors, en major o en menor mesura, sempre acaben passant, encara que siga un minut de la seua obra, per eixe territori del mal. A l’epígraf final del poemari, però, trobem una curiosa al·lusió a la felicitat. És una cita de Kafka, dins una cita de Stamatis Polenakis. Kafka va viure una vida prou miserable. Parlà dels seus inferns interiors, i, en definitiva, fou un bon home. Kafka digué: «Sí, res no és fàcil, fins i tot la felicitat i sobretot la felicitat autèntica, és un pes terrible». El compliment terrible dels desitjos per aconseguir la felicitat, o el seu incompliment, en qualsevol cas, no alliberen l’ésser humà d’un descens i un ascens constant entre l’abisme i un raig de llum, coses que veiem repetides a La llum del curtcircuit en forma de viatges psicotròpics.
A propòsit del problema autobiogràfic, cal dir que Josep Lluís Roig no és un poeta tipus maleït, com els surrealistes francesos de finals del dènou i principis del vint. Si em puc fiar del que em diu (i sols amb una conversa de cinc minuts amb ell qualsevol estaria d’acord amb mi) Josep Lluís Roig mai no ha provat les drogues als nivells del seu personatge, ni de bon tros. Fer poemes des de fora no és un exercici senzill, a la poesia. La ficció no és ni veritable ni falsa, sols assenyala certes coses que passen pel món. Però encara així, a molts resulta estrany que un poeta faça servir una veu que no és la seua dins un llibre de poemes, com si realment hi haguera un personatge pel mig que creara una ficció. Recorde una vegada, mentre viatjava en un tren camí de Gandia, per pura casualitat vaig tindre l’oportunitat de parlar de La llum del curtcircuit amb un dels membres del jurat que li van donar el premi Ciutat de Mallorca. Fou el dia que vaig conèixer Josep Piera. El poeta de Beniopa (que coneix Josep Lluís des de fa anys, anys i panys) em confessà a aquell tren de rodalia que mai no havia sospitat que l’autor que s’amagava rere aquell pseudònim amb el que es va presentar al certamen (Jaume Roig) fora el seu col·lega saforenc. Pons Alorda també estava en el jurat, i supose que podia sospitar d’un drogoaddicte valencià, d’un ionqui, d’un posés, d’un gran poeta fotut, però mai del Roig d’Oliva, cosa que, per una altra banda, explicaria que guanyés el premi. Jo li vaig donar a Piera la meua opinió sobre el poemari: que em semblava un dels millors símbols que jo havia llegit de l’esperit de València, del cor secret de València, els poemes d’un drogoaddicte líric i autodestructiu. Si és que tal cosa es pot pensar (la valencianitat), aleshores La llum del curtcircuit és una bona eina per a la seua reflexió. Potser l’exercici literari d’aquesta obra siga, com els passa de vegades a molts escriptors, l’exercici de tornar enrere i dir coses que van passar. «La meua memòria és un bosc d’on talen els arbres» (2018: 25). Cal tindre en compte que el llibre ve encapçalat per una cita del mateix Josep Piera, que acaba dient: «aquest somni antiquíssim de despertar-se jove».

     Tinc per a mi, que la qüestió de la literatura (aquesta és una de les coses que últimament comprenc com el seu tret més important) camina per una altra banda, una banda horrorosa, un dit de la mà que assenyala el que podríem considerar el mal en el món, això que determina la inexistència final. «Només l’oblit, quatre paraules;/ no res.» (p. 25). El tema que podreix el cor de la literatura i que el fa florir, en La llum del curtcircuit, em sembla a mi, està dit. En última instància, això és al que aspira un poeta-poeta: escriure bé i, també, lluitar contra una cosa que li acabarà guanyant la partida, el mal, l’oblit, i la inexistència.

Gandia, hivern de 2019

Joan Deusa:

Al mes de febrer de 2020 Àngels Moreno publica L’agulla i és com si d’alguna manera el temps es quedara congelat. Passen els mesos de març, d’abril, de maig (mesos poètics llançats a perdre), de juny, de juliol, d’agost (mesos horribles). Sobretot les editorials es queden parades en un estat d’inacció, concentració i tensió, igual que el moviment intern de la literatura. El mes de setembre em va escriure per WhatsApp i em va dir Joan, anem a la Fan Set i presentem l’Agulla, i jo li vaig dir clar que sí Àngels, perquè d’alguna manera li ho devia. No sé per què sent com si jo li deguera alguna cosa a Àngels Moreno. Qualsevol poeta que he llegit és millor que jo i ja li vaig devent això i això a x i z. En aquest cas, quan ella em va enviar L’agulla (Pagès Editors, 2020), vaig comprendre que fer juntes aquesta presentació era molt interessant. En el fons no sé per què m’ho va demanar. Vam nàixer l’any 93, al segle XX. Vaig obrir el llibre de poesia per la primera pàgina i vaig escriure unes notes mentre avançava. A les vores de les pàgines. Veia el que un recordarà del llibre a priori en el transcórrer dels anys: una vella asseguda a una butaca, cosint. Un vers deia “L’àvia som totes. En la malaltia. En el pas del temps. En l’ús dels cossos. En el silenci assumit. Generacions de dones en silenci. Generacions de silenci sota l’amenaça d’una veritat imposada. En la por a parlar per no saber. Per no saber la mort, per saber que aquest silenci […]”.  Pensava: estic llegint un llibre sobre el dolor. Estic llegint un llibre sobre el dolor de la dona. També, estic llegint una mena d’apologia de la totalitat,  és a dir, sobre com és la construcció lingüística d’un ésser textual autònom, viu. A mi m’agraden molt les formes de vida com L’agulla. Després de fer-me més d’un parell de cerveses amb Àngels he sabut que llig com una boja. És a dir, a banda de llegir literatura -jo diria- sense pietat, després d’eixir de guàrdies nocturnes d’urgències a l’hospital de Figueres, se’n va a la platja de Cadaqués, o al seu pis de Girona, s’arregla, i baixa al bar a beure copes de vi, i a llegir Rolan Barthes, Focault i Derrida com si això fora l’apocalipsi. Avui he parlat amb Àngels per WhatsApp i m’ha dit que porta tot el matí llegint; i que havia passat de llibres en llibres, de Plató a Wittgenstein. Tot això -des de fora- potser també conforma l’autonomia d’un univers textual. Quan estava llegint L’agulla, també vaig pensar -amb comoditat- estic llegint un llibre sobre la seva àvia, és a dir, un llibre d’amor, un llibre sobre el que li passa a Àngels, però no sobre el que li passa per fora, sinó per dins, sobre la vida interior de la seva àvia. Aquesta dona vella és, diguem, la protagonista del llibre. Una vella que cus en silenci acompanyada de la veu de la seua neta, i, la seua neta, treballa poèticament, sobre aquest escenari. El silenci és l’altre protagonista del llibre. El silenci és, per dir-ho amb una paraula, la no-possibilitat d’escriure. “Allò que han volgut silenciar, és allò més valuós: el vol, la imatge, la fixació en el divers, tot allò que impressiona, deixata i amara”. Hi ha dones que mai no han escrit poesia. Hi ha poetes que mai no han escrit poesia. A partir d’això naix una de les apostes (no directament declarada) del llibre i que jo considere la més important: fer un llibre de llibres; és a dir, “la responsabilitat de ser la dona encarregada de dir el que totes les dones no han pogut dir per no poder escriure” havia de convertir-se, algun dia, en un llibre de poesia. I aquest llibre de poesia havia de ser escrit com un torrent. Aquest llibre de poesia està escrit, de fet, com un torrent. I aquest llibre de poesia és L’agulla d’Àngels Moreno. “De la memòria sempre ens queda el ritual, com una marca, un codi d’origen, el do de la natura d’aprofitar el poc que un ésser aporta a la regulació de les criatures. El silenci és profitós si les mans treballen, fer sense paraules, cloure el llenguatge en un dels calaixos des d’on el mirallet aprén un nou joc d’identitat: calla, si has parlat massa”. El torrent de poesia en prosa d’Àngels Moreno -des del meu molt personal i probablement equivocat punt de vista- és explicat per la tasca no declarada d’escriure un llibre total amb eixe problema de fons. És delirant, ininterromput. Que valenta és Àngels. Àngels és com una màquina del temps, que es fica dins els ulls de moltes i viatja amb els seus ulls que veuen totes les parts vetllades de les coses que passen de forma sobrenatural per damunt el món. La poesia persevera -això ho repetisc contínuament- en l’expressió del sobrenatural (el que no es pot assenyalar amb un dit: l’amor, la mort, la justícia, el mal). Que gairebé la “Història de la Veu de la Dona” romanguera condemnada al silenci fins al segle XX evidencia un món paral·lel on hi ha tot el que s’ha vist i no s’ha dit. Un univers erm que viu en la imaginació. L’àvia de L’agulla cus en silenci. A L’agulla el silenci i les mans cosint són l’expressió de tot el que està passant i no es diu. “Perquè en el silenci de la dona, els accidents del món no s’assumeixen com un camí amable, sinó que ensenyen a callar ja no per superar-los -perquè ni tan sols per a això hi ha esperança-, sinó perquè per fi deixin de burxar”. Hi ha una cosa que compartim Àngels i jo. Abans jo no deia res. Mirava les seues històries d’Instagram i deia “bien bien”, i no li deia res, callava: en eixe silenci ens compreníem perfectament… Però clar, ja una vegada ens hem conegut en persona i hem begut birres i vi i cassalla i tot això doncs hem confirmat: ens agraden els llatinoamericans a montó. És a dir, ens agrada Julio Cortázar. Sempre me’n recorde del primer capítol de La Novel·la, quan es parla del tornillo de Morelli: “Morelli habla del napolitano que se pasó años sentado a la puerta de su casa mirando un tornillo en el suelo. Por la noche lo juntaba y lo ponía debajo del colchón. El tornillo fue primero risa, tomada de pelo, irritación comunal, junta de vecinos, signo de violación de los deberes cívicos, finalmente encogimiento de hombros, la paz, el tornillo fue la paz, nadie podía pasar por la calle sin mirar de reojo el tornillo y sentir que era paz. El tipo murió de un síncope y el tornillo desapareció apenas acudieron los vecinos. Uno de ellos lo guardaba, quizá lo saca en secreto y lo mira, vuelve a guardarlo y se va a la fábrica sintiendo algo que no comprende, una oscura reprobación. Sólo se calma cuando saca el tornillo y lo mira, se queda mirándolo hasta que oye pasos y tiene que guardarlo presuroso. Morelli pensaba que el tornillo debía ser otra cosa, un dios o algo así. Solución demasiado fácil. Quizá el error estuviera en aceptar que ese objeto era un tornillo por el hecho de que tenía la forma de un tornillo.”. Aquest és el silenci dels poetes, i el que més m’interessa de L’agulla. El silenci de no dir i comprendre què hi ha de l’altra banda de les coses. “Calla si has parlat massa…”. Wittgenstein deia que sobre el que no se’n pot parlar, molt millor és callar. Ell es referia a què la ciència no pot tindre el llenguatge per parlar del sobrenatural, perquè el llenguatge científic no pot assenyalar l’amor. Però l’estranya composició del llenguatge estètic i moral sí té la possibilitat de suggerir-ho. Amb un seguit especial de paraules una poeta pot mostrar el que amb el llenguatge quotidià no podem explicar. Llavors és quan un se n’adona que un col·lectiu d’éssers humans al llarg dels segles ha estat majoritàriament silenciat a aquest nivell -l’escriptura. Això és un holocaust per a la història del coneixement poètic de les coses. A L’agulla d’Àngels Moreno, però, un sent que el temps i l’espai estan cancel·lats, i que les imatges es mouen en un espai indeterminat, en el sentit filosòfic, és a dir, que eixes imatges sembla com si no pertanyeren a un individu en concret. Per a mi -i sé que aquest és un punt de vista molt arriscat però me la pela sincerament- són una concreció poètica-històrica d’aquest col·lectiu de dones. Quan vaig acabar el poemari, vam anar a València a presentar-lo a la llibreria Fan Set. Àngels era la que conduïa i em va arreplegar al centre de Barcelona un dia de pluja. Allà vam anar quan eixírem els dos de treballar un divendres de setembre, jo de Sabadell i ella de Figueres. És ella la que condueix, jo no en sé. Una vegada a València, abans i després de la presentació, en el cotxe, en la carretera, en el vi, jo me l’anava mirant. I pensava en el vers “Pren, poema, aquesta casa de morts […]”, un vers que es farà un vers-eco, ja ho voreu. I a cada vegada que passava l’estona s’anava repetint l’eco. I fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla.

Joan Deusa:

Pòtol (Edicions del Despropòsti 2019).
Xesc Alemany Sureda (Son Sardina, 1993): Antropòleg, siurellòleg, treballador temporer, doctorand no becat (violència política i discursos entorn el terrorisme a Euskal Herria).

-En què et vas gastar els diners del premi Art Jove Manel Marí?

En una màquina per reviure n’Ovidi Montllor, però no va funcionar, per desgràcia… No, Xoan, posem-nos seriosos. Per contestar-te aquesta pregunta hauria de revisar els rebuts de l’Eroski que hi ha clavats a una tatxa d’una de les parets de la meva habitació d’estudiant a Bilbao. Supòs que en ous, formatge, carn, iogurts, ensalada…

-En quines circumstàncies escrigueres Pòtol?

No ho record gaire. Sé que escoltava molt Vertigen, en aquella època. Fou a mitjan 2018. Només sé que tot era molt intens, els sentiments, les emocions, les decepcions, l’atracció, les ferides, la ràbia… s’acostava l’hivern, cercava feina i no en trobava. Em vaig apuntar a Joves Qualificats, un d’aquests programes caritatius amb què els governs progres maquillen la misèria de les socialdolorcràcies, i pidolava d’oficina d’ocupació a oficina d’ocupació amb els títols universitaris baix del braç com tots els meus congèneres. Al cap i a la fi, Pòtol són les restes d’un poemari biliós escrit en groc sobre negre que es titula In Utero: ràbia contra la màquina. Al final vaig aconseguir una feina temporal per una altra banda, res a veure amb els meus estudis, expectatives, promeses paternes o somnis humits. Però record que en aquelles saletes de desespera llegia molt (record llegir-hi Gógol, Thomas Wolfe, V. Woolf, i poemes de Poe i Jim Morrison), activitat que m’ajudava a minimitzar la conversació amb els excompanys d’estudis, ara competidors d’engruneta laboral a la trinxera de conversió de joves en adults responsables. Una vegada vaig arribar a escriure-hi i tot, en aquell ambient hostil:

KAFKA A LA SALA D’ESPERA O DESIG DE SER PELL-MORTA

Si uno pudiera ser piel roja, siempre alerta, y sobre un caballo que cabalgara veloz,
a través del viento, constantemente estremecido sobre la tierra temblorosa hasta quedar sin espuelas, porque no hacen falta espuelas, hasta perder las riendas, porque no hacen falta riendas, y que en cuanto viera ante sí el campo como una pradera rasa, hubieran desaparecido las crines y la cabeza del caballo.

— F. Kafka

Eixams d’universitaris capbaixos
doctes i patètics
enfilen renglera índia —s’amunteguen a les oficines
d’ocupació i desallotgen les pròpies vides en sales d’espera
i mecànicament a l’espera s’entrevisten amb contingències,
infinitament mai no acaben:

amic meu, company d’estudis d’ahir,
no me’n queda altra,
seré avui ton botxí!

 Ramats de graduats deprimits,
rebaixats a la no utilitat de l’inútil
fan temps, desfan il·lusions i pietats,
suen i s’adormen, matinen i, mustits,
exhalen-quasi forniquen als lavabos
de la burocràcia i
another brick in the wall! que entri el següent!
Avui hi ha demanda;
ens calen maons, pals, pedres, molt de quitrà,
força ciment, força cinètica i moviment,
greix humà per untar engranatges ,
el règim tecnocràtic europeu es mou,
a cops de porra, coure, metall…
ens cal ignorància!

impersonalment personals
les secretàries són simpàtiques,
el sistema mal averany,
l’administració Cal Minotaure
l’esfilagarsada joventut híper-connectada
hipotecada individualitzada
hipostatitzada
informatitzada i dada d’alta
llicenciada
graduada
lobotomitzada
masteritzada
aprovada (pel cap de la milícia
imperial espanyola… però, ep! Visquem la democràcia!)
fotocopiada
diversificada
subvencionada
doctorada
digital
multiculturalment(alment) segregada
en part INNOCENT, en part TOTALITÀRIA!
desnaturalitzada i sense cultura ni de pa ni d’aigua
projectada al demà de demà, a Saturn, a Urà
exhausta
envellida
i finalment televisada
dòcilment renuncia al desig de ser pellroja.

2018

-Quina relació hi ha entre la indigència i la teua poesia?

A Pòtol, i a les ciutats, la figura del pidolaire és el mirall permanent que ens recorda que qui avui té el poder fa temps que l’ha dissociat de nosaltres, que l’ha monopolitzat i que no dubtarà en aixafar-nos si interferim en els seus plans d’enriquiment econòmic. Per tant, el Pòtol teòric i el pòtol metodològic del llibre s’allunyen de qualsevol romantització de la figura del rodamón, del sense llar, dels pàries marginats, en fi, de la pobresa… no es tracta de culturalitzar la vida als abismes de la pobresa sinó més aviat de polititzar-la, de mostrar-la en tota la seva complexitat. Enfront de la llei del més fort, del policia que manté l’ordre públic (racista, masclista i colonitzador de les múltiples heterodòxies vitals), hi ha el pòtol polític i el pòtol místic amb la missió de revelar com els projectes de ciutat multicultural, el progressisme pudorós-reformista i les ordenances cí(vilitzadores)viques són les màscares democràtiques que pretenen naturalitzar i fer d’interès general les prioritats i els interessos de l’Íbex-35 i de l’1%.

La indigència és, per tant, una potència política. La de reincidir, la de regirar, la de dissentir, la de rebentar distàncies, oferir visions i practicar resistències. La indigència és l’observació metòdica més visionària de la misèria que produeix i expandeix aquest “nostre” sistema que Marx denuncià ja fa més de 150 anys. Precisament perquè la viu en carn pròpia, la indigència s’endinsa en les realitats i els drames quotidians sense necessitat d’acudir al realisme, sinó més aviat a una espècie d’etnografia especulativa-intuitiva. Tot això, traslladat al camp poètic, és una reacció contra el culturalisme predominant a les lletres (i a les institucions literàries) catalanes. Poesia indigent versus poesia cívica de tarimeta; això és, rescatar la cultura de les indústries culturals i reintegrar-la a la seva matriu política, arrabassar-la de criteris econòmico-racionalistes i de l’utilitarisme progressista. Al cap i a la fi, la indigència és el mètode poètic a través del qual intent filtrar una crítica profunda a l’elitisme i al classisme cultural que guia els processos selectius de consolidació (i d’exclusió) dels drets de ciutadania i participació en les “democràcies” del segle XXI. 

Això no vol dir, en cap cas, que l’única poesia vàlida és la poesia de missatge social/de protesta/política explícit (visca el surrealisme!). Això és un absurd perquè, al cap i a la fi, qualsevol forma de poesia és una forma (i un contingut) política. Seria interessant per analitzar la qüestió en el marc català una anàlisi (des de la crítica a l’economia política i a les relacions de poder) del boom de la poesia associada al corrent de poètiques del cos i la seva relació amb l’esquerra més reformista que anteposa els assumptes de reconeixement (el posar en valor/relleu, la política de la diferència) i descuida l’actuació en el repartiment, en l’expropiació de la riquesa de qui més té (qui més explota) en favor de l’equiparació… el pòtol retorna a la palestra: qui mai no serà reconegut ens mostra que l’únic reconeixement transformador és aquell que implica pràctiques culturals (en el sentit antropològic holístic de cultura, des de la socialització ordinària fins a l’organització econòmica) que impugnin les estructures capitalistes. 

-Influeix la teua mirada antropològica sobre el poemari?

Evidentment el conflicte, la violència, la brutícia, les interferències i les confusions urbanes són una constant al llibre perquè actuen com a fórmules reflexives totalment cercades. Tot plegat es dirigeix a esventrar qualsevol noció essencialista de cultura i, de pas, qualsevol imatge innocent, apolítica, de la societat. D’altra banda, tampoc sabria fer-ho d’una altra manera… les grans representacions universals de la literatura com a imperi de la saviesa evolutiva i del suposat progrés de les societats contemporànies, així com a eina democratitzadora, no me les he cregut mai del tot.

Les cultures no són quelcom que es té o que no es té, que es guanya o que es perd… la cultura, si es que la podem definir, és quelcom que flueix, fluctua, es crea amb flexibilitat ambigua i constant dissidència, i que a vegades es destrueix… però mai de forma autònoma dels cossos amb què es fon en la vida quotidiana. Perquè la cultura és un llibre de Céline, però també és el Mein Kampf, o una rave, o un siurell, o una violació, o la solidaritat, o treure títols universitaris, treballar per pagar-los, o un policia que reprimeix un manifestant, o dos/tres/quatre/infinits cossos que estimen contra la norma i la moral imperant.

-Fas crítica de la moral judeocristiana?

Sempre m’ha interessat molt el pensament científic… vull dir, religiós. Tots els mecanismes d’eficàcia simbòlica que li donen veritat i existència real. Vaig flipar la primera vegada que vaig llegir La violencia i el sagrat de René Girard (1972) o la Teoria de la religió de G. Bataille (1973). Tota aquesta especulació filosòfico-religiosa és un aliment brutal. Però la gent que em coneix sap que no som gaire catòlic, més aviat furibundament anticlerical. I d’això no vull fer-ne poemes: el cardenal Rouco Varela és un grandíssim feixista, però no és més que un missioner crescudet, la punta visible de l’iceberg franquista soterrat que perpetua la dominació de classe, de gènere, ètnica i nacional dels pobles i de les col·lectivitats sotmeses a les dinàmiques de poder i d’acumulació de capital de l’estat espanyol. Això per mi és fer crítica de la moral cristiana. D’això que em demanes, tornant al llibre, el que passa és que no m’interessen gaire els tòpics i els simbolismes cristians a l’hora d’expressar-me literàriament. Potser per això mateix sent devoció absoluta per l’obra de Rimbaud i d’Artaud i per la d’aquells que comprenen, i, no sabent explicar-se sense paraules paganes,voldrien emmudir (o enfollir, o canviar-ho tot). Al cap i a la fi, la crítica és més contra qualsevol sistema de creences totalitzador, ja que si l’alternativa a la moral religiosa clerical tradicionalista (Déu) és l’”educació per la ciutadania” o l’”educació en valors” (l’Estat, o l’exaltació de l’ideal de ciutadà-cívic, dispositiu de control social i model pacificador per excel·lència de la socialdolorcràcia neoliberal) els desposseïts hi continuam perdent. Per mi, “educar en valors” hauria de ser quelcom molt diferent a això si pretén encaminar-nos cap a societats més justes. Potser una cosa així:

educar en valors

[masturbau-vos, masturbau-vos fins a l’extenuació]

una figureta mare-de-déu-eta
eixuta

i de fang

ah,
estímul per a la masturbació!

una figureta mare-de-déu-eta
tenyideta

de sang

oh,
indici de satisfacció!

-Si pogueres ser un poeta nascut a un altre país, quin triaries?

Per contestar a això primer hauria d’admetre que som un poeta. No m’hi consider, no em fa cap falta. A mi el que m’agrada és investigar, empr la poesia com una eina, com un mitjà absolut, com també ho són la universitat, l’art de vagabundejar, els ideals, l’estima o les drogues. Personalment, m’avorreix rabiosament la mística terapèutica o civilitzadora que sovint embolcalla l’art i el món editorial en concret.  

Ah, el país… el problema de la resta de països del món és que tots tenen Estat i la majoria de putades que m’han perseguit des d’infant a la dolorcràcia de l’estat espanyol em perseguirien igualment .

-T’inscrius a la tradició poètica mallorquina?

Home, clar! Pensa que la tradició mallorquina sempre m’ha atret molt. En som molt devot! És la poètica més gloriosa del món. Que cony… és LA poètica. La humanitat sencera ens deu adoració i exercicis d’humilitat. Pensa que limitada que seria la poesia catalana i mundial sense les aportacions que hem fet autores i autors mallorquins des de temps immemorials: Ian Curtis, Lou Reed, Attila Jozsef, Patricia Heras, Witold Gombrovitx (m’agrada escriure-ho com si fos gal), Henri Michaux, Albert Pla, Errico Malatesta, Aldo Pelegrini, Jack London, George Sorel… tan sols per anomenar alguns dels mallorquins més universals. Aquesta meva tradició poètica mallorquina és, sens dubte, l’ideal a què em circumscric i que algun dia ens farà lliures. Llavors, per fi, deixarem de ser humans, fràgils i superficials, i ens metamorfosejarem en siurells, la casta de cosa més perfecta que existirà mai. 

-Quin és el teu poeta “beat” preferit?

Això depèn una mica a què et refereixes quan dius beat. Si ho dius com al meu poble quan parlam de beates, és a dir, vellardes cristianíssimes, el meu beat preferit és, sens dubte, William Blake. Voldria dir Ramon Llull però, llavors, si aquesta entrevista arriba als tentacles de la benestància cosmopolita i literària catalana continental, ho emprarien per fer conjectures exotitzants sobre la diferència radical dels escriptors illencs. 

Si ho dius per això d’aquells exaltats que fumaven marihuana i es desinhibien amb dosis de benzedrina i mamades a les cantonades, per qui tenc més afecte és per en Jack Kerouac. Pòtol és, en certa manera, un homenatge a la seva escriptura desorbitada i infantil. Però també m’exciten molt Gregory Corso i Gary Snyder. Corso escrigué Gasoline l’any 1958, un llibre collonut de poemes-bomba potentíssims. D’en Gary recoman la lectura de qualsevol cosa seva, per exemple Les muntanyes són la teva ment. 

Dit això, he de reconèixer que qui m’ha regalat més imatges impensables i m’ha llançat a estimar les fantasies de l’horror ha estat William Burroughs. Gràcies a ell he entès que conjugar l’anarquisme rudimentari de cowboy (estil Jack Black a You Can’t Win, 1926), el misteri nítid a la manera d’H.P. Lovecraft i els crits i les nocions fogoses de la Velvet Underground, Joy Division i Nirvana és quelcom que val la pena explorar, una forma literària tan vàlida com qualsevol altra que no necessita demanar permís a res ni a ningú per fer allò que vulgui, quan vulgui, amb qui vulgui.