Ja fa uns anys, enmig d’avançaments científics que feien basarda, Hannah Arendt reflexionava sobre si la conquesta de l’espai havia augmentat o disminuït l’estatura de l’home. De fet, en va dedicar tot un article en què, entre altres, lamentava la deshumanització de la ciència, allunyada dels nostres sentits, la nostra llengua i la metàfora. I és que retornar de la suspensió espacial despullada d’humanitat era i és una tasca tan difícil com necessària: és enviar a la Voyager als confins del sistema solar i, tal com va demanar Carl Sagan, girar la vista enrere i capturar en una fotografia tota la nostra existència en un punt blau pàl·lid; 0,12 píxels de poesia aritmètica / en una partícula de pols / ostatge d’un raig de sol. Un recordatori, com diu la Raquel Pena en el seu nou poemari, La breu història dels Estats Units, que tots nosaltres som VIATGE.
Així doncs, a emprendre el viatge de retorn arendtià cap a la Terra. I un cop aterrats, trobar-nos amb uns estels ben diferents, una constel·lació de mapes, fronteres, i referents pop que representen una bandera que crida sang amb els pulmons de la Cindy Lauper llavors onejo a mig pal / i m’hi deixen tres dies / perquè ha mort molta gent. Tant li fa que Pena ens ensenyi la cara de la Jackie Kennedy veient al seu home amb el cap obert com el d’una gamba feta clofolla o les arengues que es menja una persona anònima mirant una sitcom acostumada a no estar atenta a les visites; el patró comú es repeteix una vegada i una altra: hi veiem la dissolució de la massa homogènia d’un país que ha fagocitat a mig món. Tot, amb uns referents i unes imatges poètiques que d’imponents i impotents generen calfreds i ens poden transformar en Gremlins si la lectura s’allarga més enllà de les dotze.
Vindria a ser això el que ens proposa l’autora guanyadora del VI Premi Francesc Garriga: crear una historiografia poemada de l’American Way of life quan s’esfondra a l’11 S. STOP. O quan retorna un soldat del Vietnam. STOP. O quan ens cau la pell per la radiació. STOP. O quan les dones, les WOMAN, han d’aguantar als homes fins i tot en el nom que les defineix. STOP.
En definitiva, no sé si, com es preguntava Arendt, l’arribada a l’espai ha augmentat o disminuït l’estatura de l’home; però sí que tinc ben clar que La breu història dels Estats Units ha augmentat l’estatura de la poesia catalana.
Nota bibliogràfica: “Hèctor Sansano. Vaig nèixer al 1994 a prop de la mar i mai m’he allunyat massa d’ella. Heteròtrof vitalista. Escric perquè hi ha coses que no sé explicar però sé que existeixen. Intuïció > raó.”
il·lustració de Crap Design
NO PUC IMAGINAR LA MEUA VIDA ANAR A MILLOR ARA QUE T’HE CONEGUT
no puc imaginar la meua vida anar a millor perquè és només una espiral descendent des que tenia com set anys i vaig anar a veure els monster truck a Tarragona amb papà i ell va estar sobri durant els primers quinze minuts aproximadament, el just per veure les imbricades cabrioles de les motos de cross que van obrir l’espectacle burlesque de gasolina.
cervesa i oli de motor esquitxant les corbes de sorra i suor recorde l’olor de la suor de tots els borratxos amb els seus fills i els seus cigarrets brillants com espases làser de la trilogia original tantes burilles de cigarrets que només es pogueren veure les taules de fusta de terra de les grades durant un parell d’actuacions
l’olor del tabac és el meu pare de tabac i greix industrial i cotxe per dins i el volvo blanc de mil nou-cents noranta-dos que no tenia cinturons enrere a on em va muntar i em va portar a Tarragona durant tres hores i mitja i com a la meitat del viatge paràrem perquè havia de comprar més tabac i va comprar lucky strike classic sense filtre i a mi una bola de xiclet groga i em va dir que em podia seure davant
l’olor del tabac xopa la roba i l’entapissat dels seients apegalós com la bola de xiclet que no em volia menjar i em vaig guardar a la butxaca que es fonia com el sol que vesprejava a la costa de l’Oest lluny al mar.
núvols de fum que surten fluïts com ha de sortir la sang per un tall a la femoral en una banyera tèbia
serà genial voràs, el meu pare mai no em va portar a vore els monster truck recorda bé este moment i guarda-ho molt a prop de tots eixos records on t’estic deixant la cara com un mapa de carreteres, guarda-ho amb tots els records plens de fum i greix i mira tremolar la línia de l’horitzó com jo cada matí al sortir del llit quan pelegrine fins al minibar estil mid-century que tenim al menjador que li toca el sol del matí des dels més capritxosos angles i baixen baixen baixen llargs glops de ginebra i la llum fa les seues imbricades cabrioles flagrant colors i llumeneres per la cambra esquitxant els blancs com sang iridescent.
no puc imaginar la meua vida anar a millor ara que t’he conegut perquè no puc imaginar la meua vida anar enlloc
he vist els monstres de ferro executar volantins cap enrere a la vora de les rampes de terra he vist les seues rodes gegants mastegar el fang de les profunditats el fang que surt a cops elèctrics de les boques dels borratxos i al meu pare [amb la cara vermella suant sense força suficient per sostindre el cigarret als llavis, els meus millors records són de quan estaves massa borratxo com per a pegar-me també et puc recordar si em concentre fumant a la carretera amb la Creedence Clearwater a la ràdio mirant el miratgíssim horitzó. cels liles i lavandes aixecats des del centre de les canyes de la cuneta grocs, taronges, blaus, colors que criden afònics en el fang a la xapa dels cotxes del derbi de demolició de la burlesque de gasolina el crit d’estranyes salves a la vida com si s’hagueren recordat d‘haver-se deixat l’amor encès no puc imaginar la meua vida anar a millor ara que t’he conegut perquè pasturar al dolor que t’has emprat en mantindre t’impedeix recuperar les peces de tu que encara queden i donar-les un sentit que servisca
Crònica de la Poefesta d’Oliva 2021 i entrevista a Àngels Gregori
Blanca Garcia-Oliver:
La nit del dissabte 16 d’octubre se celebrà al Centre Polivalent d’Oliva la Poefesta, un dels fets culturals més importants a casa nostra, en què l’únic protagonista és el vers. Enguany, arribà a la seva dissetena edició amb una salut de ferro i un cartell de primera. Tot, sota la direcció d’Àngels Gregori i en col·laboració de l’Ajuntament d’Oliva i d’altres institucions. Com cada any, la Poefesta és un èxit. A la porta, cues de gent esperaven pacientment el seu torn per entrar al Centre Polivalent i gaudir així, un any més, de la festa de la paraula viva. Per a tots aquells que no hi van poder assistir, tenien l’opció de seguir la retransmissió en directe de l’acte que va fer la televisió comarcal. Tocades les vuit del vespre, els focus que il·luminaven l’escenari van anar atenuant-se com la flama d’un llumí. Tota la maquinària de la Poefesta es posà en marxa. De fons, una música de piano va començar a ressonar per tota la sala al ritme de “La certidumbre de la poesia”de Francisco Brines, la gran absència d’aquesta edició. A l’escenari, les tres grans pantalles projectaven un documental en record seu que combinava fotografies antigues amb imatges de l’Elca, un espai de creació de la poesia gairebé mític per als lectors de Brines. Després de la petita introducció i de la interpretació poètica de l’actriu Rosanna Pastor, es va donar pas al gruix de la Poefesta, els recitals. A l’escenari van pujar els protagonistes de la nit: Bernardo Atxaga va venir del País Basc; Marc Granell, de València; Gioconda Belli, de Nicaragua; Teresa Colom, d’Andorra, i Mireia Calafell i Esteve Plantada, de Catalunya. I és que, en paraules d’Àngels Gregori, a la Poefesta no hi ha barreres d’accents, parles, llengües o cultures. Ara bé, encara que els poetes van recitar poemes diferents, tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic, el feminisme va ser un dels fils conductors de la vetllada. Bernardo Atxaga dedicà paraules i versos a totes les dones silenciades que mai formaran part de la història: les àvies, les mares, les tietes i les germanes. Teresa Colom, amb “Cercles”, “Gàbies” i “Canaris”, també va reivindicar el patiment i l’angoixa de les mares, i Gioconda Belli elaborà tot un manual de consells per a les dones fortes:
Prepárate para la batalla. Acostúmbrate a estar sola. Hazte el amor a ti misma. Protégete con palabras i árboles. Te lo pido en nombre de todas nosotras.
Gioconda Belli a la Poefesta d’Oliva 2021
Mireia Calafell, amb poemes com el de “Dafne”, ens va recordar que el masclisme és un problema mil·lenari que ja arrosseguem des d’Homer. Mil anys va estar el fill de Zeus encalçant Dafne, que el rebutjava, i mil anys hem estat repetint aquest mite sense posar-lo sota sospita. Al capdavall, la persecució, l’assetjament i l’obsessió mai no poden ser amor, només són violència.
Per què no vares dir-me, mare, que no és dolor i no és condemna, que no és persecució, l’amor, que això és violència?
A la Poefesta es respirava un ambient de complicitat entre els poetes i el públic. Hi va haver moments de gran solemnitat, però, també, moments de riure entre els trombons i les zebres de Bernardo Atxaga, o el “peu robòtic” que, a causa d’un accident d’última hora, portava Gioconda Belli. Amb tot, va ser un festival poètic d’allò més complet, que, a més, va comptar amb tots els suports institucionals necessaris perquè un projecte d’aquesta envergadura pugui sobreviure al temps. Hi eren el regidor de cultura d’Oliva, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, o la directora general del Llibre, María José Gálvez. Podem dir, per tant, que va ser una gran festa.
Àngels Gregori a la Poefesta d’Oliva 2021
Ets una poeta que va nàixer a Oliva i que ha arribat molt lluny. Ets doctora en Didàctiques Específiques per la Universitat de València i guanyadora de diversos premis literaris, entre ells els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres. A més, ets la presidenta del PEN CLUB català i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com va començar Àngels Gregori tota aquesta trajectòria?
Crec que la sort que he tingut és que vaig trobar prompte una vocació; una vocació amb la qual em sentia còmoda. A l’època de l’institut vaig començar a escriure, en aquest últim curs d’institut vaig guanyar el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. I a partir d’ací va començar tot…
Què et va impulsar a escriure poesia?
Brines sempre deia que la poesia no ve quan tu vols, sinó quan ella vol. Sense forçar res. Per a mi ha estat així. L’impuls ve de la lectura, evidentment. D’adolescent vaig començar a llegir els grans poetes. I unes coses et porten a altres. És bastant freqüent l’escriptura de poesia durant l’adolescència. El poema és el sofà, però, també, la sortida d’emergència. La poesia és calma i urgència, és una necessitat d’explicar-te i entendre’t davant del món. Explicar-te el món en línies breus per a mi va ser una forma còmoda d’entendre’m i aprendre a mirar el meu entorn.
Esteve Plantada i Mireia Calafell a la Poefesta d’Oliva 2021
Vaig a fer-te una pregunta Maragalliana: creus que la poesia t’ha escollit a tu, o ets tu qui ha escollit la poesia?
Seria bastant pretensiós pensar que la poesia m’ha escollit. Diria que jo m’hi vaig acostar a ella, i ella, amablement, em va acollir.
Com va nàixer la idea de la Poefesta?
Quan va nàixer la Poefesta jo tenia 19 anys i vivia a Barcelona, i començava a freqüentar alguns festivals que passaven a la ciutat. Veia el Palau de la Música Catalana o la Plaça de la Catedral plens per escoltar poesia i em vaig dir: jo això ho vull fer al meu poble. Per molt que vages a llocs diferents i conegues el que es fa a les grans ciutats, per a mi que tinga lloc al meu poble és molt important, té un valor afegit: portar a la meua terra els millors poetes de la literatura actual. Més enllà de la necessària descentralització, és una qüestió sentimental, però també política. Woodstock també va néixer em un indret petit, i va sentar les bases de la cultura americana del moment. A mi m’encanta coincidir amb poetes que admire en ciutats grans, però fer-los venir a Oliva, tenir-los uns dies, que la gent del meu poble els conega, no té preu. A la Safor sempre hem tingut sentiment de comarca i hem anat sempre de la mà, i aquesta actitud, amb el temps, sembra llavors. Pense, en aquest sentit, en la feina que ha fet durant dècades Josep Piera. Si existeix la Poefesta, col·lateralment és també per culpa seua. A mi ell, que m’ha ensenyat tantes coses, també em va fer aprendre a mirar sense complexos d’on venim, uns espais escrits que ell ha defensat i preservat sempre i a tot arreu.
Marc Granell i Teresa Colom a la Poefesta d’Oliva 2021
Al llarg d’aquestes 17 edicions què t’ha aportat la Poefesta com a autora i activista cultural?
Sempre he tingut molta consciència del públic. La lectura és una activitat solitària, i a mi sempre m’han interessat concebre els festivals de forma massiva. Captar lectors nous, suggerir-los, conquerir nous públics, i així, fidelitzar-los en el gènere. Quan codirigia la Setmana de la Poesia de Barcelona, vam portar l’actor Viggo Mortensen. A la premsa van aparèixer crítiques en contra. I per a mi això és justament l’èxit d’un festival: que algú que no sap ni què és la Setmana de la Poesia, la conega perquè hi va un actor. Si a partir d’ací això fa llegir un poema de Billy Collins o de Francesc Parcerisas, ja és la felicitat.
Les iniciatives culturals al País Valencià solen tenir data de caducitat. T’imaginaves arribar a la 17 edició amb una salut tan robusta?
A mi sempre m’han interessat els festivals de masses, aprendre i mirar com captar l’atenció de nous públics. Fa disset anys que la gent ve a la Poefesta i fa unes cues com si entrara a un concert de Lady Gaga. No m’ho imaginava mai, però sempre he treballat com si poguera ser possible. Quan les coses no tenen retorn, la data de caducitat és imminent. Però la forma perquè les institucions creguen en elles sempre va lligada a la recepció. Si hi ha una bona resposta, les institucions estan al darrere. I no és cap concessió, és una obligació.
En algunes entrevistes confesses que Barcelona és una ciutat que t’ho ha donat tot. Per què has triat Oliva i no Barcelona per a celebrar la Poefesta?
Perquè és el lloc on vaig néixer. És la meua base. És el lloc on tot, en termes poètics, estava per construir de zero. És justament això el que m’agrada, fer experiments. Barcelona al darrere té uns organismes institucionals que han donat suport i han fet possible, per exemple, la Setmana de la Poesia de Barcelona, un dels esdeveniments més antics i de més prestigi a Europa en la matèria. Però construir una cosa de zero, fer-la néixer, veure-la créixer i que camine sola, és una meravella.
Bernardo Atxaga a la Poefesta d’Oliva 2021
Fent un balanç de les 17 edicions, són més grans les satisfaccions que les obligacions?
Totalment. La Poefesta ha passat també moments políticament difícils, però els hem pogut trampejar, i ara mateix, a Oliva, la Poefesta es tracta com una qüestió d’estat, amb un respecte total. L’obligació és oferir un esdeveniment d’alta qualitat, un requisit essencial sempre que es treballa amb pressupostos públics. I, tot i que hi ha molta feina al darrere, les satisfaccions i la il·lusió acaben guanyant sempre.
Al Poefesta participen poetes consolidats, però actualment hi ha noves generacions de poetes joves que porten la poesia per nous camins. Voldries destacar alguna d’aquestes noves veus?
Per supost. Em fa feliç veure la quantitat i la qualitat dels joves poetes actuals. Pense en Joan Deusa, que m’interessa tant el que escriu com el que fa, diu i és. I veus com la d’Alba Fluixà, Carla Fajardo, Anna Gas, Alba Camarassa, Aina Garcia, Juma Barratxina, Chantal Poch…
Cap a quins temes o poètiques anirà la poesia futura, o la poesia escrita en l’actualitat per joves autores i autors en llengua catalana?
No ho sé, no en tinc ni idea. Però la seguiré amb molta atenció. Hi ha una riquesa enorme de registres, tendències, influències i varietats. A més, m’agrada l’actitud que tenen davant la poesia, i això és molt important.
Creus que la nostra poesia és una poesia d’abast local, és una “poesia domèstica” o que, per contra, és una poesia que pot mirar amb cara i ulls la poesia europea i internacional?
Si mirem els festivals de poesia més importants d’Europa, la presència d’autors de casa nostra ha augmentat considerablement en aquests darrers anys. Som un país de poetes, un país que no s’entendria sense els seus poetes. I d’altres coses no tindrem, però una nòmina important de noms per parlar de tu a tu respecte a altres països, llengües i literatures, no ens falta.
Primitive man seated in shadow, (1872). Odilon Redon.
Ens preparàvem per a sortir de viatge. Veia el Juma patir davant l’ordinador, perfilava alexandrins mentre sortejàvem la COVID per poder gravar set poetes durant l’estiu de 2021. Quan vam fundar la Revista Poetry Spam em va trucar per telèfon: “estic escrivint poesia social”. Teníem una sensació d’irrealitat. Mentre nosaltres ens trencàvem el cap, Carla Marco escrivia un article sobre el seu poemari a moltíssims quilòmetres de distància. El pla era escriure’l entre els dos, a dues mans. Al matí següent Juma i jo havíem de marxar cap a Valls per carretera. Ens hem vist, la quinta de la Poetry, en una carrera constant, desenfrenada, cap a l’amor i el plaer i cap a la fugida d’un patiment inexplicable. Un mes després, quan tornàrem del rodatge, es publicaria el llibre del Juma a l’editorial 3 i 4, a Beniarjó. En un estat de precarietat, citàvem versos de March. El llibre tenia tres parts. Si tinguéreu un instrument (com el que jo tinc) per a veure coses impossibles, veuríeu com “un estany que vessa (les anques del cansament)” li supurava per la pell. Sempre pensava en el Juma recitant un poema que deia: Vull ser aquell qui arriba, de nit, cansat, a casa i, sota llum d’espelma, a corre-cuita, escriu: estic enamorat.
C
Sobrevolant la ciutat, (1918). Marc Chagall.
Com no hi ha camins de llum. I tot és mentida, entre una boira d’oli algun Déu li va encarregar que profetitzés. I així ho ha fet, a través d’un estany que vessa pren forma de culminació d’un llanguiment orgànic o d’una fe cega que extravasa pertot. Una boira d’oli entre la qual s’intueix la puresa que destil·la una via primitiva, un anhel pur i d’absolut. Això és la cadència dels silencis del fons, una veu que recorre l’endins i el tranuita, un excés silent que travessa el llibre com una reflexió interior.
La primera part del poemari, una boira d’oli, es presenta com una sort de trànsit llefiscós que embalça al lector d’un abatiment dens com l’oli, carregós com l’enormitat d’una solitud que s’assenta on neix el desig de jaure en estelles seques amb la pau d’anciana. I és clar, també existeix la por que es trunqui la llum, tot i que l’aculli l’esperança melancòlica que basteix la poesia social i la fe que és lliurar un ram de flors a l’amant sense cos que sempre cau: un gest constant cap al no-res.
Amb el pit excavat i cap idea mantinguda, amb la llàntia i poc més, arriba a un punt de fuita en què la paraula decau fins els vergers on jeure. I és en aquí on arriba la pausa, un interludi abans de l’acabament, una aturada breu travessada per la cadència oriental i el dolor de la creació i els últims homes. Poesia social, Teheran, tombes de poetes perses, civilitzacions ensorrades de segles caiguts, i una profunditat de lluna plena a Isfahan funcionen a mode d’imaginari on jeure i descansar la pesantor d’un anhel sense fons.
Cansat de l’ofici de viure -allò que més l’esgota és ser algú- arriba al repòs previ a la prescripció, allí on finalment la por ha premsat les olives. L’assoliment d’una maduresa que vol dir saber-se prest a la crida que acull un cant de fe i puresa, ja que al món només s’hi pot ésser pur resistint, sense la cuirassa, l’humà esdevé humà. Vaivé oliós de petita solitud que es metamorfosa en un compromís ferm amb les formes més elevades de l’amor -l’absolut, la veritat, el dolor de l’altre-. Assedegat de sentit i d’un temple, arriba al final que roman obert després d’aquest viatge circular, en què s’apuntala un silenci genuí on hi ha hagut esperança i també cansament. Aleshores l’estany haurà vessat sense deixar marca sobre la puresa ingent de l’ésser qui diu voler ser un àngel.
J
Resistance (1937-1952). Marc Chagall.
Quan ens vam acomiadar, jo ja estava malalt. No malalt terminal, però amb més de 3 tipus de virus perforant els intestins. Havíem escrit una cosa que es deia poesia social però no sabíem el que volia dir això, en realitat. Encara recorde que durant el confinament de 2020 ens dedicàvem a escriure alexandrins com si no estiguérem bé del cap. Supose que allà va ser quan va escriure la primera part del seu poemari. Era tot massa complicat. Em referisc a mantindre la força perquè la maquinària seguira en peu. La poètica del Juma és una lluita contra el dolor. Quan vam acabar el Volum 1 de la Poetry Spam el Juma va marxar a Iran i va escriure la part del seu poemari que ara es titula Els vergers on jeure. L’aposta sempre ha sigut lluitar contra el dolor. O, millor dit, inventar màquines, versos, versos amb hemistiquis, que possibiliten eixa cristal·lització que fa que per un moment es frene tanta quantitat de tristor o de desesperança. Sempre l’he vist aixecar-se prest del llit, com un conill en el desert, quan vivíem a Barcelona. Ell sempre m’ha repetit una frase de Jesús: “estigueu prests”. A què? No ho sé. És el primer poemari del Juma B. Barratxina. Va nàixer a Sabadell a la primavera del 1994.
/
/
/
/
Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign
Juma B. Barratxina, un estany que vessa. (2021). Editorial 3i4.
Joan Deusa i Carla Marco. Insta: @joandeusa / @_carlamarco_ Twitter: @joandeusa /
Diu Jean-Luc Nancy que escriure és tocar el cos i que el cos i l’escriptura succeeixen al límit, als llindars, allà on la lògica racional s’entrebanca i cau. Carn de cos cru és la plasmació de l’intent fracassat d’un cos d’entendre’s i sostenir-se en les lògiques mèdiques que l’esquerden i el diagnostiquen. Les tres parts que el configuren, recorren un viatge que va de l’osmosi a la isquèmia i d’aquesta a l’acalàsia: de la influència a la deficiència i d’aquestes a la malaltia. Tres estadis que travessen, igual que la tríada cristiana, tot un recorregut en xarxa que mostra un cos que es plega i desplega a un ritme latent.
Noa Noguerol, Carn de cos cru. (2021). Editorial Fonoll.
El poemari s’inicia en vers i, a mesura que va avançant, el text es torna dens. El lector queda atrapat en una teranyina pesada de mots enredats entre ells: lligant frase rere frase, el vers esdevé prosa poètica, bucle confessional de manera desesperada, com si l’escriptura fos un acte d’externalitzar-se, de treure’s de dins l’existència i fer-la patent per a la resta. L’escriptura com a segon cos, com a tall en el cos propi – si és que existeix quelcom semblant – com a condemna i com a cant; baralla impossible de finalitzar perquè l’apertura és intrínseca, interstícica. Finalitzarem, però, en els últims poemes, de nou amb el vers obert i el text espaiat: Carn de cos cru és un viatge aparentment circular, però, com tota repetició, comporta un desplaçament: espai-cos-espai perquè el cos ho és en la seva extensió i perquè el buit només ho és en relació amb un cos absent. Presenciem, així, la batalla de la ment i la corporalitat, com si fossin dues essències separades o separables, com si poguessin entendre’s un sense l’altre: la batalla és conquesta de la no-conquesta.
La nostra lectura és la mirada d’un voyeur davant l’exercici turmentós d’un cos que remou els seus budells i els plecs del seu cervell, de manera tangible i fisiològica, com si un cos només ho fos per la seva biologia. El fracàs és absolut, doncs: la Mia, la protagonista, no deixa de no trobar respostes i el llibre que Noa Noguerol ha cosit no fa un nus al final del fil: tots els cossos són un, i tots són diversos, el cos és cru(el) per naturalesa.
Laura Benedicto Insta @laformadelaura Twitter @benedicto_laura
Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign
El Poemot d’Adrián Salcedo fou exposat a la Biblioteca de Vilassar de Mar la primavera de 2021.
Un àngel malalt de món. Malalt d’un món fet de ficcions, de poesia-metàfora mercantil, de les representacions ideològiques i idealitzades que ens ensenyen a parlar. Àngels que narren, sobre-expliquen l’existència, i un dimoni-etnocida que ho assenyala tot des dels confins: des de l’espai que enceta l’obra.
“Parlem d’un poema que no ens acarona ni ens cerca”.
El Poemot, d’Adrián Salcedo, és un poema èpic organitzat sobre un rotllo de paper d’1 metre i mig d’alçada i 10 i mig d’ample. A mig camí entre l’ècfrasi, el cal·ligrama i la poesia visual, respon als principis bàsics del graffiti, operant des del gest artístic essencialment marginal i estrictament contemporani.
El poemari-artefacte executa una intervenció en l’espai públic, que entén com un àmbit espectacularitzat i estetitzat mitjançant una narració que respon a principis de producció, rèdit i consum.
Si Perec plantejava que escriure és traçar camins sobre una pàgina, els que traça el Poemot són làbils, efímers i gens dòcils. El poemari prova de repensar l’espai -literari, poètic, social i, a la fi, polític- tot bloquejant la producció d’(auto)ficcions, que no són més que l’expressió d’un món que necessita inscriure’s en falses teleologies per tal de donar-se sentit, que reclama narratives que sadollin la set de ser alg(ú), que actuïn com a receptacle d’identitats.
La narració ficcional pressuposa un lector ideal crèdul i esperançat, per al qual crea un horitzó de possibles ben ple de quimeres. El Poemot, en canvi, es crea des de la sincronia, suspenent el temps i refusant la futurabilitat. És un discurs que es conté a si mateix, que no surt de si i, per tant, no es posa al servei de la projecció d’utopies ni distopies sobre la realitat contemporània. Una realitat habitada per individus que veuen la seva identitat fent-se fonedissa, que no poden radicar enlloc i, empesos pel vaivé d’una transacció o altra, s’agafen fort a qualsevol Jo monolític que es vengui a la llotja.
El Poemot no presenta un Jo a la recerca d’interlocutors, sinó que registra l’absència de Jo, contestant la presència d’Abramovic al MOMA, i fent evident que les instàncies narradores, la mateixa possibilitat de narrar, són una faula. L’obra de Salcedo diu no a l’art que esdevé objecte subsidiari de necessitats afectives.
EL (enganxines “p”)OEMOT NO SERÀ ALLÒ QUE ÉS DEFINIT COM A “INFORMACIÓ”, QUE POT PASSAR A SER “COMUNICACIÓ” GRÀCIES A UN CANVI DE SENTIT DELS LÍMITS.
Adrián Salcedo
El fet més rellevant és el mateix fer de l’obra, el gest que practica: estableix una forma i una direcció de lectura pròpies, imprevistes i impertinents, que anul·len sense pietat tota teleologia.
En alçar-se en un pla diferent del que li ha estat prèviament assignat, el text supera la pàgina horitzontal, de disposició lineal, impresa i successiva. Desborda la premissa del discurs encapsulat per tal d’articular una pràctica subversiva, exigint una forma de lectura brusca, que no atén als usos de la pàgina i l’espai literari que la intendència preveu.
Aquesta exploració artística dibuixa una trajectòria que necessita noves formes d’enunciació, que no s’articulin a partir d’una topografia creada per acaronar les mancances de la societat contemporània.
No serà narrada la revolució. (…) NO SERÀ UN SÍMBOL!
El Poemot és replet d’àngels que no saben dir perquè no coneixen res més enllà de la materialitat de l’escriptura: apunta una realitat que s’ubica per sobre la narració, recupera la fisicitat que embolcalla la ficció, se sostreu del món per retornar-hi. Així, no es tracta d’una obra autoreferencial, ben al contrari, es tracta d’una obra relacional que pensa el vincle de la literatura amb altres arts i tematitza el deute que estableix amb allò que anomenem “món físic”. Una obra que posa al seu centre les possibilitats del fet comunicatiu, base de les relacions humanes que són, ja sempre, relacions socials i polítiques. Lluny de menysprear la societat o el món, l’obra hi retorna per prestar-hi plena atenció: és en deixar enrere les cansades narratives auto(r)cèntriques que pot centrar-se en la vida en comú, en allò que succeeix a l’espai que ara, despullat de narratives, es disposa a intervenir.
És, doncs, una temptativa de projectar paràmetres artístics que permetin reubicar la nostra persona diluïda en el temps del capitalisme neoliberal. Un poema èpic que no s’adscriu, però, a una reconquesta heroica de la quotidianitat perquè, si aquesta és reeixida, no podrà ser narrada.
POETRY SPAM 