Crònica de la Poefesta d’Oliva 2021 i entrevista a Àngels Gregori
Blanca Garcia-Oliver:
La nit del dissabte 16 d’octubre se celebrà al Centre Polivalent d’Oliva la Poefesta, un dels fets culturals més importants a casa nostra, en què l’únic protagonista és el vers. Enguany, arribà a la seva dissetena edició amb una salut de ferro i un cartell de primera. Tot, sota la direcció d’Àngels Gregori i en col·laboració de l’Ajuntament d’Oliva i d’altres institucions.
Com cada any, la Poefesta és un èxit. A la porta, cues de gent esperaven pacientment el seu torn per entrar al Centre Polivalent i gaudir així, un any més, de la festa de la paraula viva. Per a tots aquells que no hi van poder assistir, tenien l’opció de seguir la retransmissió en directe de l’acte que va fer la televisió comarcal.
Tocades les vuit del vespre, els focus que il·luminaven l’escenari van anar atenuant-se com la flama d’un llumí. Tota la maquinària de la Poefesta es posà en marxa. De fons, una música de piano va començar a ressonar per tota la sala al ritme de “La certidumbre de la poesia”de Francisco Brines, la gran absència d’aquesta edició. A l’escenari, les tres grans pantalles projectaven un documental en record seu que combinava fotografies antigues amb imatges de l’Elca, un espai de creació de la poesia gairebé mític per als lectors de Brines.
Després de la petita introducció i de la interpretació poètica de l’actriu Rosanna Pastor, es va donar pas al gruix de la Poefesta, els recitals. A l’escenari van pujar els protagonistes de la nit: Bernardo Atxaga va venir del País Basc; Marc Granell, de València; Gioconda Belli, de Nicaragua; Teresa Colom, d’Andorra, i Mireia Calafell i Esteve Plantada, de Catalunya. I és que, en paraules d’Àngels Gregori, a la Poefesta no hi ha barreres d’accents, parles, llengües o cultures.
Ara bé, encara que els poetes van recitar poemes diferents, tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic, el feminisme va ser un dels fils conductors de la vetllada. Bernardo Atxaga dedicà paraules i versos a totes les dones silenciades que mai formaran part de la història: les àvies, les mares, les tietes i les germanes. Teresa Colom, amb “Cercles”, “Gàbies” i “Canaris”, també va reivindicar el patiment i l’angoixa de les mares, i Gioconda Belli elaborà tot un manual de consells per a les dones fortes:
Prepárate para la batalla.
Acostúmbrate a estar sola.
Hazte el amor a ti misma.
Protégete con palabras i árboles.
Te lo pido en nombre de todas nosotras.
Mireia Calafell, amb poemes com el de “Dafne”, ens va recordar que el masclisme és un problema mil·lenari que ja arrosseguem des d’Homer. Mil anys va estar el fill de Zeus encalçant Dafne, que el rebutjava, i mil anys hem estat repetint aquest mite sense posar-lo sota sospita. Al capdavall, la persecució, l’assetjament i l’obsessió mai no poden ser amor, només són violència.
Per què no vares dir-me, mare,
que no és dolor i no és condemna,
que no és persecució, l’amor,
que això és violència?
A la Poefesta es respirava un ambient de complicitat entre els poetes i el públic. Hi va haver moments de gran solemnitat, però, també, moments de riure entre els trombons i les zebres de Bernardo Atxaga, o el “peu robòtic” que, a causa d’un accident d’última hora, portava Gioconda Belli. Amb tot, va ser un festival poètic d’allò més complet, que, a més, va comptar amb tots els suports institucionals necessaris perquè un projecte d’aquesta envergadura pugui sobreviure al temps. Hi eren el regidor de cultura d’Oliva, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, o la directora general del Llibre, María José Gálvez. Podem dir, per tant, que va ser una gran festa.
Ets una poeta que va nàixer a Oliva i que ha arribat molt lluny. Ets doctora en Didàctiques Específiques per la Universitat de València i guanyadora de diversos premis literaris, entre ells els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres. A més, ets la presidenta del PEN CLUB català i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com va començar Àngels Gregori tota aquesta trajectòria?
Crec que la sort que he tingut és que vaig trobar prompte una vocació; una vocació amb la qual em sentia còmoda. A l’època de l’institut vaig començar a escriure, en aquest últim curs d’institut vaig guanyar el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. I a partir d’ací va començar tot…
Què et va impulsar a escriure poesia?
Brines sempre deia que la poesia no ve quan tu vols, sinó quan ella vol. Sense forçar res. Per a mi ha estat així. L’impuls ve de la lectura, evidentment. D’adolescent vaig començar a llegir els grans poetes. I unes coses et porten a altres. És bastant freqüent l’escriptura de poesia durant l’adolescència. El poema és el sofà, però, també, la sortida d’emergència. La poesia és calma i urgència, és una necessitat d’explicar-te i entendre’t davant del món. Explicar-te el món en línies breus per a mi va ser una forma còmoda d’entendre’m i aprendre a mirar el meu entorn.
Vaig a fer-te una pregunta Maragalliana: creus que la poesia t’ha escollit a tu, o ets tu qui ha escollit la poesia?
Seria bastant pretensiós pensar que la poesia m’ha escollit. Diria que jo m’hi vaig acostar a ella, i ella, amablement, em va acollir.
Com va nàixer la idea de la Poefesta?
Quan va nàixer la Poefesta jo tenia 19 anys i vivia a Barcelona, i començava a freqüentar alguns festivals que passaven a la ciutat. Veia el Palau de la Música Catalana o la Plaça de la Catedral plens per escoltar poesia i em vaig dir: jo això ho vull fer al meu poble. Per molt que vages a llocs diferents i conegues el que es fa a les grans ciutats, per a mi que tinga lloc al meu poble és molt important, té un valor afegit: portar a la meua terra els millors poetes de la literatura actual. Més enllà de la necessària descentralització, és una qüestió sentimental, però també política. Woodstock també va néixer em un indret petit, i va sentar les bases de la cultura americana del moment. A mi m’encanta coincidir amb poetes que admire en ciutats grans, però fer-los venir a Oliva, tenir-los uns dies, que la gent del meu poble els conega, no té preu. A la Safor sempre hem tingut sentiment de comarca i hem anat sempre de la mà, i aquesta actitud, amb el temps, sembra llavors. Pense, en aquest sentit, en la feina que ha fet durant dècades Josep Piera. Si existeix la Poefesta, col·lateralment és també per culpa seua. A mi ell, que m’ha ensenyat tantes coses, també em va fer aprendre a mirar sense complexos d’on venim, uns espais escrits que ell ha defensat i preservat sempre i a tot arreu.
Al llarg d’aquestes 17 edicions què t’ha aportat la Poefesta com a autora i activista cultural?
Sempre he tingut molta consciència del públic. La lectura és una activitat solitària, i a mi sempre m’han interessat concebre els festivals de forma massiva. Captar lectors nous, suggerir-los, conquerir nous públics, i així, fidelitzar-los en el gènere. Quan codirigia la Setmana de la Poesia de Barcelona, vam portar l’actor Viggo Mortensen. A la premsa van aparèixer crítiques en contra. I per a mi això és justament l’èxit d’un festival: que algú que no sap ni què és la Setmana de la Poesia, la conega perquè hi va un actor. Si a partir d’ací això fa llegir un poema de Billy Collins o de Francesc Parcerisas, ja és la felicitat.
Les iniciatives culturals al País Valencià solen tenir data de caducitat. T’imaginaves arribar a la 17 edició amb una salut tan robusta?
A mi sempre m’han interessat els festivals de masses, aprendre i mirar com captar l’atenció de nous públics. Fa disset anys que la gent ve a la Poefesta i fa unes cues com si entrara a un concert de Lady Gaga. No m’ho imaginava mai, però sempre he treballat com si poguera ser possible. Quan les coses no tenen retorn, la data de caducitat és imminent. Però la forma perquè les institucions creguen en elles sempre va lligada a la recepció. Si hi ha una bona resposta, les institucions estan al darrere. I no és cap concessió, és una obligació.
En algunes entrevistes confesses que Barcelona és una ciutat que t’ho ha donat tot. Per què has triat Oliva i no Barcelona per a celebrar la Poefesta?
Perquè és el lloc on vaig néixer. És la meua base. És el lloc on tot, en termes poètics, estava per construir de zero. És justament això el que m’agrada, fer experiments. Barcelona al darrere té uns organismes institucionals que han donat suport i han fet possible, per exemple, la Setmana de la Poesia de Barcelona, un dels esdeveniments més antics i de més prestigi a Europa en la matèria. Però construir una cosa de zero, fer-la néixer, veure-la créixer i que camine sola, és una meravella.
Fent un balanç de les 17 edicions, són més grans les satisfaccions que les obligacions?
Totalment. La Poefesta ha passat també moments políticament difícils, però els hem pogut trampejar, i ara mateix, a Oliva, la Poefesta es tracta com una qüestió d’estat, amb un respecte total. L’obligació és oferir un esdeveniment d’alta qualitat, un requisit essencial sempre que es treballa amb pressupostos públics. I, tot i que hi ha molta feina al darrere, les satisfaccions i la il·lusió acaben guanyant sempre.
Al Poefesta participen poetes consolidats, però actualment hi ha noves generacions de poetes joves que porten la poesia per nous camins. Voldries destacar alguna d’aquestes noves veus?
Per supost. Em fa feliç veure la quantitat i la qualitat dels joves poetes actuals. Pense en Joan Deusa, que m’interessa tant el que escriu com el que fa, diu i és. I veus com la d’Alba Fluixà, Carla Fajardo, Anna Gas, Alba Camarassa, Aina Garcia, Juma Barratxina, Chantal Poch…
Cap a quins temes o poètiques anirà la poesia futura, o la poesia escrita en l’actualitat per joves autores i autors en llengua catalana?
No ho sé, no en tinc ni idea. Però la seguiré amb molta atenció. Hi ha una riquesa enorme de registres, tendències, influències i varietats. A més, m’agrada l’actitud que tenen davant la poesia, i això és molt important.
Creus que la nostra poesia és una poesia d’abast local, és una “poesia domèstica” o que, per contra, és una poesia que pot mirar amb cara i ulls la poesia europea i internacional?
Si mirem els festivals de poesia més importants d’Europa, la presència d’autors de casa nostra ha augmentat considerablement en aquests darrers anys. Som un país de poetes, un país que no s’entendria sense els seus poetes. I d’altres coses no tindrem, però una nòmina important de noms per parlar de tu a tu respecte a altres països, llengües i literatures, no ens falta.
Blanca Garcia-Oliver
Insta: @blanca.garciaoliver
Tw: @BlancaGarcia_O
Avalon fanzine 2021//insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine
POETRY SPAM 