La gran festa de la poesia

Crònica de la Poefesta d’Oliva 2021 i entrevista a Àngels Gregori

Blanca Garcia-Oliver:

La nit del dissabte 16 d’octubre se celebrà al Centre Polivalent d’Oliva la Poefesta, un dels fets culturals més importants a casa nostra, en què l’únic protagonista és el vers. Enguany, arribà a la seva dissetena edició amb una salut de ferro i un cartell de primera. Tot, sota la direcció d’Àngels Gregori i en col·laboració de l’Ajuntament d’Oliva i d’altres institucions. 
Com cada any, la Poefesta és un èxit. A la porta, cues de gent esperaven pacientment el seu torn per entrar al Centre Polivalent i gaudir així, un any més, de la festa de la paraula viva. Per a tots aquells que no hi van poder assistir, tenien l’opció de seguir la retransmissió en directe de l’acte que va fer la televisió comarcal.
Tocades les vuit del vespre, els focus que il·luminaven l’escenari van anar atenuant-se com la flama d’un llumí. Tota la maquinària de la Poefesta es posà en marxa. De fons, una música de piano va començar a ressonar per tota la sala al ritme de “La certidumbre de la poesia”de Francisco Brines, la gran absència d’aquesta edició. A l’escenari, les tres grans pantalles projectaven un documental en record seu que combinava fotografies antigues amb imatges de l’Elca, un espai de creació de la poesia gairebé mític per als lectors de Brines. 
Després de la petita introducció i de la interpretació poètica de l’actriu Rosanna Pastor, es va donar pas al gruix de la Poefesta, els recitals. A l’escenari van pujar els protagonistes de la nit: Bernardo Atxaga va venir del País Basc; Marc Granell, de València; Gioconda Belli, de Nicaragua; Teresa Colom, d’Andorra, i Mireia Calafell i Esteve Plantada, de Catalunya. I és que, en paraules d’Àngels Gregori, a la Poefesta no hi ha barreres d’accents, parles, llengües o cultures. 
Ara bé, encara que els poetes van recitar poemes diferents, tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic, el feminisme va ser un dels fils conductors de la vetllada. Bernardo Atxaga dedicà paraules i versos a totes les dones silenciades que mai formaran part de la història: les àvies, les mares, les tietes i les germanes. Teresa Colom, amb “Cercles”, “Gàbies” i “Canaris”, també va reivindicar el patiment i l’angoixa de les mares, i Gioconda Belli elaborà tot un manual de consells per a les dones fortes:

Prepárate para la batalla.
Acostúmbrate a estar sola.
Hazte el amor a ti misma.
Protégete con palabras i árboles.
Te lo pido en nombre de todas nosotras.

Gioconda Belli a la Poefesta d’Oliva 2021

Mireia Calafell, amb poemes com el de “Dafne”, ens va recordar que el masclisme és un problema mil·lenari que ja arrosseguem des d’Homer. Mil anys va estar el fill de Zeus encalçant Dafne, que el rebutjava, i mil anys hem estat repetint aquest mite sense posar-lo sota sospita. Al capdavall, la persecució, l’assetjament i l’obsessió mai no poden ser amor, només són violència. 

Per què no vares dir-me, mare,
que no és dolor i no és condemna,
que no és persecució, l’amor,
que això és violència?

A la Poefesta es respirava un ambient de complicitat entre els poetes i el públic. Hi va haver moments de gran solemnitat, però, també, moments de riure entre els trombons i les zebres de Bernardo Atxaga, o el “peu robòtic” que, a causa d’un accident d’última hora, portava Gioconda Belli. Amb tot, va ser un festival poètic d’allò més complet, que, a més, va comptar amb tots els suports institucionals necessaris perquè un projecte d’aquesta envergadura pugui sobreviure al temps. Hi eren el regidor de cultura d’Oliva, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, o la directora general del  Llibre, María José Gálvez. Podem dir, per tant, que va ser una gran festa.

Àngels Gregori a la Poefesta d’Oliva 2021

Ets una poeta que va nàixer a Oliva i que ha arribat molt lluny. Ets doctora en Didàctiques Específiques per la Universitat de València i guanyadora de diversos premis literaris, entre ells els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres. A més, ets la presidenta del PEN CLUB català i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com va començar Àngels Gregori tota aquesta trajectòria? 

Crec que la sort que he tingut és que vaig trobar prompte una vocació; una vocació amb la qual em sentia còmoda.  A l’època de l’institut vaig començar a escriure, en aquest últim curs d’institut vaig guanyar el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. I a partir d’ací va començar tot…

Què et va impulsar a escriure poesia?

Brines sempre deia que la poesia no ve quan tu vols, sinó quan ella vol. Sense forçar res. Per a mi ha estat així. L’impuls ve de la lectura, evidentment. D’adolescent vaig començar a llegir els grans poetes. I unes coses et porten a altres. És bastant freqüent l’escriptura de poesia durant l’adolescència. El poema és el sofà, però, també, la sortida d’emergència. La poesia és calma i urgència, és una necessitat d’explicar-te i entendre’t davant del món. Explicar-te el món en línies breus per a mi va ser una forma còmoda d’entendre’m i aprendre a mirar el meu entorn.

Esteve Plantada i Mireia Calafell a la Poefesta d’Oliva 2021

Vaig a fer-te una pregunta Maragalliana: creus que la poesia t’ha escollit a tu, o ets tu qui ha escollit la poesia?

Seria bastant pretensiós pensar que la poesia m’ha escollit. Diria que jo m’hi vaig  acostar a ella, i ella, amablement, em va acollir. 

Com va nàixer la idea de la Poefesta? 

Quan va nàixer la Poefesta jo tenia 19 anys i vivia a Barcelona, i començava a freqüentar alguns festivals que passaven a la ciutat. Veia el Palau de la Música Catalana o la Plaça de la Catedral plens per escoltar poesia i em vaig dir: jo això ho vull fer al meu poble. Per molt que vages a llocs diferents i conegues el que es fa a les grans ciutats, per a mi que tinga lloc al meu poble és molt important, té un valor afegit: portar a la meua terra els millors poetes de la literatura actual. Més enllà de la necessària descentralització, és una qüestió sentimental, però també política. Woodstock també va néixer em un indret petit, i va sentar les bases de la cultura americana del moment.  A mi m’encanta coincidir amb poetes que admire en ciutats grans, però fer-los venir a Oliva, tenir-los uns dies, que la gent del meu poble els conega, no té preu. A la Safor sempre hem tingut sentiment de comarca i hem anat sempre de la mà, i aquesta actitud, amb el temps, sembra llavors. Pense, en aquest sentit, en la feina que ha fet durant dècades Josep Piera. Si existeix la Poefesta, col·lateralment és també per culpa seua. A mi ell, que m’ha ensenyat tantes coses, també em va fer aprendre a mirar sense complexos d’on venim, uns espais escrits que ell ha defensat i preservat sempre i a tot arreu. 

Marc Granell i Teresa Colom a la Poefesta d’Oliva 2021

Al llarg d’aquestes 17 edicions què t’ha aportat la Poefesta com a autora i activista cultural?

Sempre he tingut molta consciència del públic. La lectura és una activitat solitària, i a mi sempre m’han interessat concebre els festivals de forma massiva. Captar lectors nous, suggerir-los, conquerir nous públics, i així, fidelitzar-los en el gènere. Quan codirigia la Setmana de la Poesia de Barcelona, vam portar l’actor Viggo Mortensen. A la premsa van aparèixer crítiques en contra. I per a mi això és justament l’èxit d’un festival: que algú que no sap ni què és la Setmana de la Poesia, la conega perquè hi va un actor. Si a partir d’ací això fa llegir un poema de Billy Collins o de Francesc Parcerisas, ja és la felicitat. 

Les iniciatives culturals al País Valencià solen tenir data de caducitat. T’imaginaves arribar a la 17 edició amb una salut tan robusta?

A mi sempre m’han interessat els festivals de masses, aprendre i mirar com captar l’atenció de nous públics. Fa disset anys que la gent ve a la Poefesta i fa unes cues com si entrara a un concert de Lady Gaga. No m’ho imaginava mai, però sempre he treballat com si poguera ser possible. Quan les coses no tenen retorn, la data de caducitat és imminent. Però la forma perquè les institucions creguen en elles sempre va lligada a la recepció. Si hi ha una bona resposta, les institucions estan al darrere. I no és cap concessió, és una obligació. 

En algunes entrevistes confesses que Barcelona és una ciutat que t’ho ha donat tot. Per què has triat Oliva i no Barcelona per a celebrar la Poefesta?

Perquè és el lloc on vaig néixer. És la meua base. És el lloc on tot, en termes poètics, estava per construir de zero. És justament això el que m’agrada, fer experiments. Barcelona al darrere té uns organismes institucionals que han donat suport i han fet possible, per exemple, la Setmana de la Poesia de Barcelona, un dels esdeveniments més antics i de més prestigi a Europa en la matèria. Però construir una cosa de zero, fer-la néixer, veure-la créixer i que camine sola, és una meravella. 

Bernardo Atxaga a la Poefesta d’Oliva 2021

Fent un balanç de les 17 edicions, són més grans les satisfaccions que les obligacions?

Totalment. La Poefesta ha passat també moments políticament difícils, però els hem pogut trampejar, i ara mateix, a Oliva, la Poefesta es tracta com una qüestió d’estat, amb un respecte total. L’obligació és oferir un esdeveniment d’alta qualitat, un requisit essencial sempre que es treballa amb pressupostos públics. I, tot i que hi ha molta feina al darrere, les satisfaccions i la il·lusió acaben guanyant sempre. 

Al Poefesta participen poetes consolidats, però actualment hi ha noves generacions de poetes joves que porten la poesia per nous camins. Voldries destacar alguna d’aquestes noves veus?

Per supost. Em fa feliç veure la quantitat i la qualitat dels joves poetes actuals. Pense en Joan Deusa, que m’interessa tant el que escriu com el que fa, diu i és. I veus com la d’Alba Fluixà, Carla Fajardo, Anna Gas, Alba Camarassa, Aina Garcia, Juma Barratxina, Chantal Poch…  

 Cap a quins temes o poètiques anirà la poesia futura, o la poesia escrita en l’actualitat per joves autores i autors en llengua catalana?

No ho sé, no en tinc ni idea. Però la seguiré amb molta atenció. Hi ha una riquesa enorme de registres, tendències, influències i varietats. A més, m’agrada l’actitud que tenen davant la poesia, i això és molt important.  

Creus que la nostra poesia és una poesia d’abast local, és una “poesia domèstica” o que, per contra, és una poesia que pot mirar amb cara i ulls la poesia europea i internacional?

Si mirem els festivals de poesia més importants d’Europa, la presència d’autors de casa nostra ha augmentat considerablement en aquests darrers anys. Som un país de poetes, un país que no s’entendria sense els seus poetes. I d’altres coses no tindrem, però una nòmina important de noms per parlar de tu a tu respecte a altres països, llengües i literatures, no ens falta. 

Blanca Garcia-Oliver
Insta: @blanca.garciaoliver
Tw: @BlancaGarcia_O

Avalon fanzine 2021//insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine

‘Carn de cos cru’ Noa Noguerol

Laura Benedicto:

Diu Jean-Luc Nancy que escriure és tocar el cos i que el cos i l’escriptura succeeixen al límit, als llindars, allà on la lògica racional s’entrebanca i cau. Carn de cos cru és la plasmació de l’intent fracassat d’un cos d’entendre’s i sostenir-se en les lògiques mèdiques que l’esquerden i el diagnostiquen. Les tres parts que el configuren, recorren un viatge que va de l’osmosi a la isquèmia i d’aquesta a l’acalàsia: de la influència a la deficiència i d’aquestes a la malaltia. Tres estadis que travessen, igual que la tríada cristiana, tot un recorregut en xarxa que mostra un cos que es plega i desplega a un ritme latent.

Noa Noguerol, Carn de cos cru. (2021). Editorial Fonoll.

El poemari s’inicia en vers i, a mesura que va avançant, el text es torna dens. El lector queda atrapat en una teranyina pesada de mots enredats entre ells: lligant frase rere frase, el vers esdevé prosa poètica, bucle confessional de manera desesperada, com si l’escriptura fos un acte d’externalitzar-se, de treure’s de dins l’existència i fer-la patent per a la resta. L’escriptura com a segon cos, com a tall en el cos propi – si és que existeix quelcom semblant – com a condemna i com a cant; baralla impossible de finalitzar perquè l’apertura és intrínseca, interstícica. Finalitzarem, però, en els últims poemes, de nou amb el vers obert i el text espaiat: Carn de cos cru és un viatge aparentment circular, però, com tota repetició, comporta un desplaçament: espai-cos-espai perquè el cos ho és en la seva extensió i perquè el buit només ho és en relació amb un cos absent. Presenciem, així, la batalla de la ment i la corporalitat, com si fossin dues essències separades o separables, com si poguessin entendre’s un sense l’altre: la batalla és conquesta de la no-conquesta.

La nostra lectura és la mirada d’un voyeur davant l’exercici turmentós d’un cos que remou els seus budells i els plecs del seu cervell, de manera tangible i fisiològica, com si un cos només ho fos per la seva biologia. El fracàs és absolut, doncs: la Mia, la protagonista, no deixa de no trobar respostes i el llibre que Noa Noguerol ha cosit no fa un nus al final del fil: tots els cossos són un, i tots són diversos, el cos és cru(el) per naturalesa.

Laura Benedicto Insta @laformadelaura Twitter @benedicto_laura
Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine

El diwan de Josep Piera: “Trobadors amb turbant”

Joan Belló:

Diuen que Abu-Nuwàs –llicenciat en tallar versos amb simitarra, doctorat en seduir jovenets, catedràtic en el nocturn art de raspallar tabernes, i profeta suprem de la publicitat (apareix en Les mil i una nits!)–, hagué d’aprendre mil versos de poesia aràbiga clàssica. Ni més ni menys. Tots d’un glop. Mil versos que hagué d’oblidar tot seguit, ja que el seu mestre el rawi –una espècie de transmissor de versos– Jàlaf al-Àhmar no li permeté escriure’n cap fins que no els hagué esborrat completament de la memòria. Com els oblidà –com li la colà al mestre condescendent– no ho sabem. Això forma part del mite i de la llegenda. El que sí sabem és que Abu-Nuwàs, com tants altres poetes de l’orient persa i andalusins, compartia un imaginari de fantasies i d’oasis poètics amb els seus companys de lletra. Les improvisacions versaires, per més originals que foren, no eren salts al buit. Mai no ho han sigut. Espere que el símil no patine, però el fet vindria a ser que cada poeta bevia abundantment del calze de l’herència; després cadascú rotava a la seua manera.

TROBADORS AMB TURBANT - Abacus Online

Això era comú en una cultura donada al recull minuciós –fornades d’erudits, filòlegs i historiadors– de les vides i els versos dels seus poetes més apassionats. Josep Piera, com un d’aquells copistes antics que rescataven de les dunes de l’oblit els versos d’uns poetes ja morts, com un torsimany, agrupa a Trobadors amb turbant (Edicions 1984, 2017) una antologia particular –un diwan– d’una sèrie de poetes dels segles XI, XII i XIII que visqueren en les regions orientals d’Al-Àndalus. Hi ha una marcada presència d’aquells que habitaren els paisatges del Xarq, entitat que s’ajustava aproximadament amb els límits de l’actual País Valencià. Gairebé tots són homes, encara que també fa cap una dona, Àmat Al-Aziz (València, segle XII), autora de les Mirades: “Les vostres mirades ens fereixen les vísceres; / les nostres, us fereixen les galtes. / Ferida per ferida, l’una per l’altra. / ¿Quina, però, forçà la nafra del desdeny?”. Aquesta poeta també apareix, amb variants a la traducció, a Perles de la nit, poetes andalusines (Adesiara, 2013), on s’explica que els versos ens arriben a través de l’antòleg Ibn Dihya (Dénia, segle XII i XIII).

Però tornem a Piera. El poeta de la Drova, com Ibn Dihya i tants altres antòlegs, recull un “secret jardí de paraules”, traduint-lo i versionant-lo en alguns casos, fent vibrar els anhels o els planys d’aquells escriptors dels temps de taifes i del domini almohade i almoràvit. Al capdavall, aquells trobadors esdevenen una comparsa d’heterònims del propi Piera. Un desdoblament que l’ajuda a cantar els renills del desig, la passió desbocada, o el lament pel temps que fuig: “Sords s’han quedat els sepulcres. No em responen. / Alçar la veu és inútil. Tot es fa estrany. / ¿Hi ha cap alegria, cap seguretat, cap futur, / si totes les sendes porten a la meta de la mort?”, comença trenant Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138) a Per la mort de l’amic

El pas del temps és amarg i les recances pesen. Però si la velledat porta mancances és perquè la joventut, un tauler gairebé idílic en aquests rapsodes, és plena com la lluna i embriagadora igual que el vi: “Gelós estava el crepuscle / de veure’m amb el meu amat. / La pluja envià a separar-nos, / i el vent a espiar-nos envià”, Ar Russafí (València, 1141 – Màlaga, 1177). En aquest vers s’assoma la ironia, que es transforma en sarcasme en altres poemes: “València és una ciutat al bell mig del paradís. / Si se la coneix bé, però, se li troben defectes: / de fora tot són flors oloroses; / de dins, hi vas xafigant la merda”, As-Sumaysir (Elvira, segle XI). Sarcasmes que en altres passatges es converteixen en bilis àcida i corrosiva, com aquesta crítica mordaç d’Ibn Khafaja als Falsos ascetes: “Van dedicar-se a les ciències / per adquirir amb enganyifes / alts càrrecs i llocs de privilegi. / Fingiren ser ascetes / fins que pogueren furtar / els diners de tots els temples”. Ja indicava Fuster que les persones sempre rellisquem pel mateix indret. Els corruptes sobretot. Això mai falla.

Ara bé, la nit cau i separa els amants. Els dies passen, les canes assomen, l’angoixa creix. Aleshores el desig i la ironia es tornen gemec. L’instant de goig, abans “llampec entre les tenebres / com la llengua d’una serp”, es torna un ciri consumit. El pas del temps, de nou: “Que bonica seria la vida / si l’home fos com la lluna, / que torna a ser tota plena / per moltes voltes que minve! / No hi ha memòria possible / de cap acció humana. / La memòria mor quan mor el cos”, Ibn Yanniq (Xàtiva, 1089-1159). Temps que passa i que porta nous plors de muixeranga, no solament personals. L’arribada dels pèl-roig, dels infidels de la creu, mena aquells poetes a gargotejar elegies per la València perduda, arrabassada, on “la crida a l’oració s’ha fet vol de campanes”. La història la coneixem. Ahí queden recollits, però, els laments furibunds dels exiliats. 

Finalment, tot i que la presència de diversos poetes és abundant, els versos venen tallats per patrons similars. El que assenyalàvem al principi: tots beuen de les mateixes arrels. I Piera n’esdevé el compilador, el cantaire extasiat. Aquest no és un recull per a freds ascetes ni escorcolladors desapassionats de pergamins. És aigua i música. Vida! I ara escoltem-ne un tast. El mestre recita:

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine