Categoria: Laura Benedicto

Laura Benedicto:

Llegir Bijuteria (Galerada, Eixarms; 2020// premi Amadeu Oller) de Juana Dolores Romero Casanova és com mirar per un calidoscòpic d’aquells amb els quals jugàvem de petits, en què les peces i els colors anaven girant i mostrant dibuixos diferents a cada cop, connectats i desconnectats entre ells. Com quan se’ns trenca el fil que uneix les granadures d’una polsera i totes surten volant, rebotant per les rajoles del terra. Cada poema de Bijuteria és una peça voladora, independent, connectada, trencada, completa, perfecte: són retalls d’un retrat de poeta (no ho és, sempre, escriure?).  “Com escriure el breu drama de la carn que escampa quan els mots són actes i desdiuen el cos de l’autor”

Les joies de Bijuteria són joies caduques, “dolentes”, però no per això són menys joies: són els vestigis de les qui ens van portar al món, són reivindicació de classe i de gènere, però no són ni classe ni gènere; són, tan senzillament i tan complexa, poesia. La poeta s’alça com a escriptura en un poemari que és valent i trencador, precisament per no poder-se aprehendre del tot, per no poder adherir-lo enlloc, per ser una mica de tot allò que l’ha configurat, allò del qual s’ha renegat els darrers anys; és un cant a l’estètica de l’escriptura, perquè des d’ella i en ella es fa l’ètica, la poètica. 

Bijuteria és tot allò que ens han dit que no podem, que ens desacredita (“la voluntat metonímica em canonitza: sembla un càstig, però és un do”): els collars, els anells, les ungles pintades; compaginar Déu amb el moviment proletari; citar la Bíblia i la Zowi; fer cos de la poesia. “no puc / no sé / narrar-me sense impostar l’alteritat escandalosament sobirana” La seva sintaxi i mètrica és una mostra d’allò que representa el poemari mateix: salvatge, indomable, no es lliga a cap llei, els versos acaben i comencen a plaer i crida des de qualsevol punt del full blanc
“I  q u è   s i   l ‘ e x c é s”:  provocació.

El poemari proposa quelcom que sorprèn per ser retorn des de la més absoluta contemporaneïtat: l’autora aconsegueix l’equilibri teòric perfecte, la porositat més curada de la tradició poètica i el moment present fent quelcom que resulta, per sobre de tot, bell.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Laura Benedicto:

“només un cos que es violenta/pot trencar-se /les afàsies, l’insomni/ al fonament, reviure el codi, / transgredir-lo, posar-hi parla, subvertir-se”

Una afàsia és una lesió a la part del cervell responsable del llenguatge que pot produir dificultats o incapacitat en la expressió, la comprensió, la lectura o l’escriptura. L’Afàsia de la Paula S. Piedad és, però, molt més que un tractat clínic sobre les dificultats biològiques: és un assaig poètic, antipoètic, estètic i antiestètic, sobre el trauma, el buit, la culpa i el plaer. Barrejant una estètica curada de l’Amèrica dels 90 amb els escenaris d’un Baix Llobregat xarnego, ens submergim en una atmosfera on l’aire esdevé pesat i es pot gairebé olorar. 

L’apertura ja ens ho deixa ben clar: veient una pel·lícula gringa a un autocine, el jo poètic pateix el retorn d’un tropell de records inconnexos, obtusos i no desitjats. Clitxé sobre clitxé al film comercial, el trauma es fa present mostrant l’absència, el buit en què el subjecte està sostingut: incapaç d’entendre, parlar, pensar, la condemna al silenci és tot el que queda; les reminiscències de la postmodernitat són molt presents. 

La psicoanàlisi lacaniana afirma que l’inconscient és inaugurat per un significant buit de significat, és a dir, que no hi ha un sentit últim al qual recorre, que els traumes no duen una veritat; és el pacient qui, en la teràpia, li en dona un. D’igual manera es comporten els poemes d’Afàsia, produccions d’un subjecte esquerdat per un llenguatge que li és aliè i al qual no pot fer referencia. El jo poètic queda condemnada, en una mena de flaneurisme, a passejar els carrers sense una direcció, cercant, cercant-se: “Sóc més vorera ja que estómac. I per trobar-me un sentit/ m’he pensat un buit que s’omple / a cada passa”. 

La Paula S.Piedad ha creat amb Afàsia un monstre enorme amb un joc formal minuciós inabastable, fent d’aquest significat inaugural el protagonista. A cada lectura crea branques noves, demostrant-nos que res no és fixe i que no som res més que “substàncies que pensen com trencar-se i fer unitat”.  

Laura Benedicto:

Sempre m’ha ofuscat la mania per enquadrar una obra literària a un tema en concret, allò que a l’escola ens deien “un substantiu o un sintagma nominal que expliqui de què va”. Com si una obra es pogués tancar en dos paraules; com si una obra anés d’alguna cosa. La dificultat s’accentua quan de qui s’ha de parlar és L’arquitecte de la Laia Maldonado ja que és precisament el tancament allò contra el que tot el llibre lluita.

El poemari és un combat contra l’escriptura, contra els límits que aquesta ens imposa, contra la malícia de la literatura i del relat del qual no ens en podem desprendre. Amb tocs psicoanalítics i amb una perspectiva de gènere convulsa, Maldonado ha creat un monstre que no es pot enxampar. L’arquitecte és una reivindicació a la artificialitat de tots els relats que ens envolten, una parada d’atenció a la naturalització dels discursos. El poemari és subversivament polític, però va molt més enllà del pamflet anarcocomunista clàssic: és un qüestionament integral que es trasllada d’allò social a allò particular, fins a la medul·la del jo poètic-narrador, mostrant que 𝘵𝘰𝘵 𝘦́𝘴 𝘳𝘦𝘭𝘢𝘵, inclosa la nostra identitat. El Jo comença sent majúscul, col·loca la identitat pròpia en la identificació amb l’Altre, allò que anomenaríem estadi dels miralls, en una dinàmica que podríem identificar com una clàssica relació heteropatriarcal i, a través de les tres parts que formen el poemari, es va movent en una auto-deconstrucció que és també deconstrucció del temps i l’espai que l’envolta, fins a recuperar un imaginari clàssic: la sopa de l’àvia, els geranis penjats als balcons, els nespres… Però el que vivim mentre llegim “L’arquitecte” no és pas un fracàs sinó més aviat la impossibilitat d’un buidatge complert: som relat, fem relat, vivim (del) (pel) relat.

No és pot i, a més, seria immensament injust – una traïció en tota regla, doncs ella mateixa ho diu  (“innocent qui et vulgui acotar/ – el líquid no es copsa”) – tancar L’arquitecte a un substantiu. Tampoc no es pot en una breu ressenya. Llegiu-lo, però tingueu compte: “no hi ha narració que pugui reconciliar els dos marges”.