Laura Benedicto:
Llegir Bijuteria (Galerada, Eixarms; 2020// premi Amadeu Oller) de Juana Dolores Romero Casanova és com mirar per un calidoscòpic d’aquells amb els quals jugàvem de petits, en què les peces i els colors anaven girant i mostrant dibuixos diferents a cada cop, connectats i desconnectats entre ells. Com quan se’ns trenca el fil que uneix les granadures d’una polsera i totes surten volant, rebotant per les rajoles del terra. Cada poema de Bijuteria és una peça voladora, independent, connectada, trencada, completa, perfecte: són retalls d’un retrat de poeta (no ho és, sempre, escriure?). “Com escriure el breu drama de la carn que escampa quan els mots són actes i desdiuen el cos de l’autor”
Les joies de Bijuteria són joies caduques, “dolentes”, però no per això són menys joies: són els vestigis de les qui ens van portar al món, són reivindicació de classe i de gènere, però no són ni classe ni gènere; són, tan senzillament i tan complexa, poesia. La poeta s’alça com a escriptura en un poemari que és valent i trencador, precisament per no poder-se aprehendre del tot, per no poder adherir-lo enlloc, per ser una mica de tot allò que l’ha configurat, allò del qual s’ha renegat els darrers anys; és un cant a l’estètica de l’escriptura, perquè des d’ella i en ella es fa l’ètica, la poètica.
Bijuteria és tot allò que ens han dit que no podem, que ens desacredita (“la voluntat metonímica em canonitza: sembla un càstig, però és un do”): els collars, els anells, les ungles pintades; compaginar Déu amb el moviment proletari; citar la Bíblia i la Zowi; fer cos de la poesia. “no puc / no sé / narrar-me sense impostar l’alteritat escandalosament sobirana” La seva sintaxi i mètrica és una mostra d’allò que representa el poemari mateix: salvatge, indomable, no es lliga a cap llei, els versos acaben i comencen a plaer i crida des de qualsevol punt del full blanc
“I q u è s i l ‘ e x c é s”: provocació.
El poemari proposa quelcom que sorprèn per ser retorn des de la més absoluta contemporaneïtat: l’autora aconsegueix l’equilibri teòric perfecte, la porositat més curada de la tradició poètica i el moment present fent quelcom que resulta, per sobre de tot, bell.
Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine
Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign
POETRY SPAM 