JUANA DOLORES, REVELACIÓ PUNK

Nerea Campo:

No he pogut deixar de rumiar des que vaig presenciar el resplendent debut escènic de l’actriu i poeta catalana Juana Dolores Romero Casanova a l’Antic Teatre. # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * és un combat a mort amb la identitat -lingüística, cultural, maternal, de gènere, de classe-, un combat en el qual guanya l’individu conscient de la seva fragilitat -com un cérvol ferit-, orgullós del seu origen i coneixedor de la necessitat i el desig universal d’amor.

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * a l’Antic Teatre, fotografia d’ Alessia Bombaci. 

Juana Dolores és un patchwork de referents contemporanis carregats de significat, escollits amb criteri i intel·ligència. L’actriu i dramaturga primerenca no només realitza composicions superbes -a moments sembla que hi hagi darrere de l’obra una direcció d’art experimentada-, sinó que executa un text sublim en què desig i política es fusionen i es desborden sobre un públic atònit, a estones incòmode -per la càrrega conceptual i ideològica de la peça- i fascinat alhora. Mentre domina l’espai i interactua amb els objectes en escena realitza una confessió en loop a un Déu absent. Enjoiada i amb la senyera de genolleres mostra els seus atributs ”de raça xarnega” al mateix temps que experimenta amb so, vídeo, llenguatge i performativitat. Pel que fa a la presència escènica, a vegades mostra la vulnerabilitat d’un cadell perdut al bosc i d’altres el desafiament i la set de venjança d’un animal engabiat. Les referències i els referents de l’obra són abundants: Pasolini, Marx, Lenin, Stalin, Courbet, Hannah Arendt, Orlan, o Beyoncé.

# JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari * té la bellesa de la vestimenta dels guillotinats -la imatge de Jacques Pelletier portant una camisa vermella i posant suaument el cap per a ser executat se’m va revelar en diversos moments de la peça-; la supèrbia d’una dona proletària que ha treballat de valent i que, generosament, ofereix una creació d’aquest calibre al seu públic; la humanitat de la persona que s’emociona al cantar ”Bajo a la mina cantando porque sé que en el altar // Mi madre queda rezando por el hijo que se va” i l’esperit desafiant de l’artista que tensiona el dolor, la bellesa i el coeficient intel·lectual de Marilyn Monroe i la ideologia de Marisol.

Cartell de # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari *

Per als qui coneixen la faceta poètica de l’autora podran percebre que el text de l’obra -amb la mateixa actitud irreverent que el seu poemari- és un text on es revela patiment i ràbia d’una manera encara més visceral que a Bijuteria. Amb ritme abrupte i un efecte constant d’estranyament, clama, crida, recita, calla i ordena als tècnics de llum i so. Els playbacks sobten per la seva repetició, que trastoca i canvia el tempo de la peça. L’obra genera en el públic observació i crítica, ja que l’acció dramàtica i la contundència del text rebutgen la passivitat de l’espectador petit burgès.

Aquells que han qualificat de provocadora i impúdica la nuesa de l’actriu semblen no haver entès el seu significat; el que és impúdic i provocador és com la cultura aixafa i esterilitza als individus i com la reivindicació de la subjectivitat es fa irremeiablement necessària. L’obra reconcilia la cultura catalana i l’espanyola, i és una proposta de reformulació tant pels que s’identifiquen amb una com amb l’altra. Fa estimar el patrimoni lingüístic i cultural d’arreu, però amb una remor de fons que problematitza la idea d’estat-nació. Tanmateix, apel·la al fals benestar que produeix el sistema capitalista ”todo es más soportable con unos zapatos nuevos” i ràpidament reflexiona, es desdiu i proclama -com a filla d’una generació que replanteja l’estat del benestar- ”¡Y una mierda! / No hay escaparates para el desarraigo”.

Juana Dolores fa que Juanito Valderrama i Antonio Molina siguin sexis. Juana Dolores és una revelació punk, patrimoni i privilegi patidor de les que els diumenges, escoltant Rocío Jurado, fèiem la bugada de roba blanca amb la nostra mare. Una oda a les migrants que -amb els guants de neteja posats- omplien les seves cases de clavells vermells i esperances per als seus fills.

Nerea Campo
Insta
@nereacampoc
Twitter @NereaCampoC


Aquest article fou publicat en versió castellana a Teatron.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s