Categoria: Nerea Campo

Nerea Campo:

El género de la poesía romántica está continuamente formándose, condición esta que precisamente constituye su esencia propia, de tal manera que ella es un eterno hacerse y nunca puede existir totalmente. Ninguna teoría puede agotarla y sólo una crítica adivinatoria podría atreverse a caracterizar su ideal. Esta poesía es la única infinita y la única libre, haciendo valer como su primera ley el que el arbitrio del poeta no tolera sobre sí ninguna ley. La poesía romántica como género [Dichtart] es algo más que un género poético [Dichtkunst], y se podría decir que es el arte poético mismo, pues en cierto sentido toda poesía es o debe ser romántica. 
(Schlegel, 1983: 131)

L’ombra forana, primer recull de poemes de la Mireia Casanyes Dalmau, va rebre el passat estiu el premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021. Per començar a ressenyar l’obra publicada el novembre del passat any em remeto a Schlegel: entorn de la poesia romàntica només es pot dur a terme una crítica endevinatòria, en aquest cas l’art poètic [Dichtart] que supura L’ombra forana fa el poemari difícilment descriptible i analitzable, el sentiment -com l’arbitri del poeta- s’executa sense lleis.

El jo líric és el d’una presència estranya, invasora i envaïda, la d’una dona-planta plena de records i sinestèsica. Estructurat en quatre parts, com les quatre estacions per les quals transita aquesta veu transhumana, s’inicia el recull amb Boca de gebre, entre llavis tallats pel fred i una sensació constant de sentir i fer en blanc i negre, la feminitat es fa present des dels primers versos, una feminitat que modula la poeticitat entre la finesa del contacte sensual i l’aspror del mutisme -tant present, desgraciadament, a les veus femenines- ”I la meva llengua muda cau sobre el desè crit de la ciutat fangosa.” No resulta doncs gens estrany que les cites escollides per encapçalar alguns dels poemes de L’ombra forana siguin totes de dones, però malgrat que l’autora afirmi la seva predilecció per la poesia alemanya del segle XX, el pes de la tradició i la veu d’autores com Rodoreda o Marçal és capdavanter i concurrent al poemari.

Amb l’embotament propi del jet-lag, Boca de gebre és un recorregut hivernal marcat per la sensualitat, però també per l’abandó, on la dona-arbre s’enfila cap a la calidesa de l’alteritat i l’escalf de la segona part, Arbreda ardent, una arbreda plena de desig, passió i fulles seques. La veu poètica de L’ombra forana és la continuació d’un murmuri de veus ancianes, de filadores vora un riu o al caliu de la llar, que l’autora ha sabut reprendre a mitja paraula i continuar salmodiant ”la veu entregada a la llum orba del món”. Arbreda ardent mostra certa inclinació cap a la ràbia i la ferida que lentament, passant pàgina, sana gràcies a la sutura del fil de cosir, que serveix alhora per fer-se crisàlide -una crisàlide pròpia-. Entre manyocs de superstició, filadores i crits nímfics el recull es va reforçant i cohesionant per permetre la sortida lepidoptèrica de La veu de l’arna.

La ruptura del capoll de seda d’aquesta tercera part atorga una major gravetat als versos de L’ombra forana, sembla com si el poemari agafés força a mesura que la dona-arbre metamorfoseja en dona-arna. Amb veu amarga l’arna reverbera encara els clams de dones amb accent forà, però ara l’alteritat i la vulnerabilitat abaixen el to per deixar sentir el so de la voluptuositat i la iridescència del desig ”desencaixades, plegades sobre el nostre sexe”, La veu de l’arna és un clot de desig xiuxiuejat, rodejat d’arbres de fruits sucosos que fan ombra a la lleugeresa d’esperit de l’amant i a la violència de l’amor secret -que es resisteix a deixar-se desfer pel destí- ”ens han fragmentat com dues nines i ens han segrestat les mirades”. Hi ha una mudesa perenne a tots els poemes d’aquest recull, una incommensurabilitat de l’afecció que transmuta en una incommensurabilitat del món a través de la paraula. Amb prolixa plasticitat del llenguatge, Bec de fang s’obre pas, l’última part del primer recull de poemes de Casanyes.

Crec que l’autora té moltes possibilitats de créixer i que li espera un futur molt fecund, no obstant no puc deixar de citar la manca d’un fil rouge més sòlid i més subtil a la primera part del poemari, fet propi d’un primer recull que es veu compensat per la riquesa lèxica i els matisos fèrtils de L’ombra forana. Tampoc puc deixar d’esmenar que als versos orgànics de la Mireia li haguessin escaigut millor una edició més minimalista, menys recarregada, amb un color de portada més suau, definitivament una edició més sòbria que amb la que ha sigut publicada.

Bec de fang clou el poemari com una redempció primaveral humida ‘’M’has recosit la pell tallada, cremada pel silenci; i de la veu feta pedaç n’has fet cançó amb boca de fang”. Amb complicitat i carnalitat sàfica es produeix a l’última part de L’ombra forana una reconciliació amb el Jo i un comiat de l’Altre “Cendrosa com la deu // vora les cases mortes, // duies un retall segrestat // a l’entrefosc de la carn”. L’últim bes d’un amor estacional i el desig sempre misteriós i forà són l’eina per a l’adéu espinós que tanca el primer poemari de la Mireia Casanyes Dalmau. 

Avalon Fanzine 2022// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Nerea Campo:

Vinc de la perifèria de Barcelona, de L’Hospitalet de Llobregat més concretament. Sí, allà on no anem a recitals commemoratius de Martí i Pol, on ens la suda la Mercè Rodoreda, amb tots els respectes a aquesta bona senyora – però ens la suda-.
El meu primer contacte amb la poesia esdevé escoltant Violadores del Verso i la Mala Rodriguez, en un recopilatori de Rap en espanyol -d’un disc pirata que vaig comprar a un mantero, al mercat de Collblanc- quan tenia dotze anys: ”La jungla nos ha hecho guapos, inteligentes: pensamos barato y vivimos de muerte”.
Més tard, intento aprendre a fer freestyle sobre bases de rap dels 90 que peten a tot volum al parc, se’m dóna fatal improvisar. Els meus col·legues ho fan increïble, de fet, encara rapegen, improvisen, graven cançons a estudis guapíssims. No, no viuen de la música. La música els fa viure.

‘Ficat amb la clica, no hi ha policia perquè això es Barsiria i ets home mort” PAWN GANG.

Faig alguns tempteigs gravant temes de trap amb col·legues, però me’n adono que cantar no és lo meu, que a mi el que m’agrada és escriure. Vomitar la ràbia i parlar dels cops de la vida i fer-ho -tot- d’una manera bella. Millor que anar a teràpia. La bellesa em rescata del camí tort, la bellesa atorga sentit.
Decideixo anar a la uni, allò que tant volia la mama. Escullo Estudis literaris; llavors, arriba el llibre, feixuc; el text, la olor de paper vell i una professora de literatura que em fa admirar poemes que no llegiria ni que em paguessin. Però ella me’ls fa estimar; sí, també a la Mercè Rodoreda.
Entre l’estudi de Safo i l’enamorament cap a Shakespeare, sona de fons la Zowi. ”Salgo pa la calle con los rulos, leggins apretaos pa que se marque el culo”. Mentre comentem apunts sobre Goethe i el romanticisme, fem twerk al menjador del pis amb la Bad Gyal reventant l’altaveu.
Després de sobreviure al primer any de carrera i a una pandèmia mundial, arriba a mi una proposta que em fa encaixar-ho tot: F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP. Gràcies a aquesta m’atreveixo a reconèixer sense por -davant el classisme tan propi dels erudits literaris i de l’acadèmia- que es pot admirar a Idea Vilariño i a l’Albany, a la Zowi i a la Emily Dickinson.

F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP és un festival que es celebrarà aquest 16 d’Agost a Moià -moiami beach- on es jugarà a explorar l’exercici poètic de formes variades i variables, acostant així la poesia des d’una altra perspectiva. Fusionar -de manera excèntrica- la poesia catalana amb el fenomen trap. Fenomen, no només música: l’estètica, la manera de viure i l’ús de la llengua propis d’aquest gènere. Que m’acosta al barri, als meus.
Encara que les lletres dels temes trap siguin plenes de referències a les drogues i al somni de fer-se ric -vestit de Gucci- no fan altra cosa que mostrar el descontent de la generació millenial, la meva generació, cap al sistema post crisi del 2008.
Tot i emmirallar-se en l’individualisme de la societat actual, el trap recolza valors de comunitat: la clica per sobre de tot.
L’objectiu del festival: esfondrar barreres i difuminar -amb aquesta sinergia- les diferències entre alta i baixa cultura, entre l’elit i la classe popular. Provar d’apropar o allunyar trap i poesia fent ús dels següents formats:
La intervenció del periodista i professor de música electrònica Oriol Rosell, que convidarà a percebre el fet poètic des d’una perspectiva diferent, tot fent una repassada per les contracultures i els usos i abusos que han tingut en la poesia la seva expressió.
Després del sopar col·lectiu el grup de trap de la regió, Click02, adaptarà i interpretarà poemes de Josep Carner amb estètica i ritmes trap. Tot seguit, engegarà un recital de lletres trap-reggaeton en format de lectura poètica per La Rateta Ja No Escombra l’Escaleta.
A la recta final, les poetes Juana Dolores Romero Casanova, Guim Valls, Anna Gas i David Caño llegiran les seves obres sobre bases de trap d’estil Dirty South que punxaré jo mateixa per acabar, tot plegat, amb una Jam session protagonitzada pel trap en català, les trapqueens de parla hispana i l’ambient underground.
Òbviament, esteu convidats.