Ja fa uns anys, enmig d’avançaments científics que feien basarda, Hannah Arendt reflexionava sobre si la conquesta de l’espai havia augmentat o disminuït l’estatura de l’home. De fet, en va dedicar tot un article en què, entre altres, lamentava la deshumanització de la ciència, allunyada dels nostres sentits, la nostra llengua i la metàfora. I és que retornar de la suspensió espacial despullada d’humanitat era i és una tasca tan difícil com necessària: és enviar a la Voyager als confins del sistema solar i, tal com va demanar Carl Sagan, girar la vista enrere i capturar en una fotografia tota la nostra existència en un punt blau pàl·lid; 0,12 píxels de poesia aritmètica / en una partícula de pols / ostatge d’un raig de sol. Un recordatori, com diu la Raquel Pena en el seu nou poemari, La breu història dels Estats Units, que tots nosaltres som VIATGE.
Així doncs, a emprendre el viatge de retorn arendtià cap a la Terra. I un cop aterrats, trobar-nos amb uns estels ben diferents, una constel·lació de mapes, fronteres, i referents pop que representen una bandera que crida sang amb els pulmons de la Cindy Lauper llavors onejo a mig pal / i m’hi deixen tres dies / perquè ha mort molta gent. Tant li fa que Pena ens ensenyi la cara de la Jackie Kennedy veient al seu home amb el cap obert com el d’una gamba feta clofolla o les arengues que es menja una persona anònima mirant una sitcom acostumada a no estar atenta a les visites; el patró comú es repeteix una vegada i una altra: hi veiem la dissolució de la massa homogènia d’un país que ha fagocitat a mig món. Tot, amb uns referents i unes imatges poètiques que d’imponents i impotents generen calfreds i ens poden transformar en Gremlins si la lectura s’allarga més enllà de les dotze.
Vindria a ser això el que ens proposa l’autora guanyadora del VI Premi Francesc Garriga: crear una historiografia poemada de l’American Way of life quan s’esfondra a l’11 S. STOP. O quan retorna un soldat del Vietnam. STOP. O quan ens cau la pell per la radiació. STOP. O quan les dones, les WOMAN, han d’aguantar als homes fins i tot en el nom que les defineix. STOP.
En definitiva, no sé si, com es preguntava Arendt, l’arribada a l’espai ha augmentat o disminuït l’estatura de l’home; però sí que tinc ben clar que La breu història dels Estats Units ha augmentat l’estatura de la poesia catalana.
El género de la poesía romántica está continuamente formándose, condición esta que precisamente constituye su esencia propia, de tal manera que ella es un eterno hacerse y nunca puede existir totalmente. Ninguna teoría puede agotarla y sólo una crítica adivinatoria podría atreverse a caracterizar su ideal. Esta poesía es la única infinita y la única libre, haciendo valer como su primera ley el que el arbitrio del poeta no tolera sobre sí ninguna ley. La poesía romántica como género [Dichtart] es algo más que un género poético [Dichtkunst], y se podría decir que es el arte poético mismo, pues en cierto sentido toda poesía es o debe ser romántica. (Schlegel, 1983: 131)
L’ombra forana, primer recull de poemes de la Mireia Casanyes Dalmau, va rebre el passat estiu el premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021. Per començar a ressenyar l’obra publicada el novembre del passat any em remeto a Schlegel: entorn de la poesia romàntica només es pot dur a terme una crítica endevinatòria, en aquest cas l’art poètic [Dichtart] que supura L’ombra forana fa el poemari difícilment descriptible i analitzable, el sentiment -com l’arbitri del poeta- s’executa sense lleis.
El jo líric és el d’una presència estranya, invasora i envaïda, la d’una dona-planta plena de records i sinestèsica. Estructurat en quatre parts, com les quatre estacions per les quals transita aquesta veu transhumana, s’inicia el recull amb Boca de gebre, entre llavis tallats pel fred i una sensació constant de sentir i fer en blanc i negre, la feminitat es fa present des dels primers versos, una feminitat que modula la poeticitat entre la finesa del contacte sensual i l’aspror del mutisme -tant present, desgraciadament, a les veus femenines- ”I la meva llengua muda cau sobre el desè crit de la ciutat fangosa.” No resulta doncs gens estrany que les cites escollides per encapçalar alguns dels poemes de L’ombra forana siguin totes de dones, però malgrat que l’autora afirmi la seva predilecció per la poesia alemanya del segle XX, el pes de la tradició i la veu d’autores com Rodoreda o Marçal és capdavanter i concurrent al poemari.
Amb l’embotament propi del jet-lag, Boca de gebre és un recorregut hivernal marcat per la sensualitat, però també per l’abandó, on la dona-arbre s’enfila cap a la calidesa de l’alteritat i l’escalf de la segona part, Arbreda ardent, una arbreda plena de desig, passió i fulles seques. La veu poètica de L’ombra forana és la continuació d’un murmuri de veus ancianes, de filadores vora un riu o al caliu de la llar, que l’autora ha sabut reprendre a mitja paraula i continuar salmodiant ”la veu entregada a la llum orba del món”. Arbreda ardent mostra certa inclinació cap a la ràbia i la ferida que lentament, passant pàgina, sana gràcies a la sutura del fil de cosir, que serveix alhora per fer-se crisàlide -una crisàlide pròpia-. Entre manyocs de superstició, filadores i crits nímfics el recull es va reforçant i cohesionant per permetre la sortida lepidoptèrica de La veu de l’arna.
il·lustració de l’autora, Mireia Casanyes, per a “La veu de l’arna”
La ruptura del capoll de seda d’aquesta tercera part atorga una major gravetat als versos de L’ombra forana, sembla com si el poemari agafés força a mesura que la dona-arbre metamorfoseja en dona-arna. Amb veu amarga l’arna reverbera encara els clams de dones amb accent forà, però ara l’alteritat i la vulnerabilitat abaixen el to per deixar sentir el so de la voluptuositat i la iridescència del desig ”desencaixades, plegades sobre el nostre sexe”, La veu de l’arna és un clot de desig xiuxiuejat, rodejat d’arbres de fruits sucosos que fan ombra a la lleugeresa d’esperit de l’amant i a la violència de l’amor secret -que es resisteix a deixar-se desfer pel destí- ”ens han fragmentat com dues nines i ens han segrestat les mirades”. Hi ha una mudesa perenne a tots els poemes d’aquest recull, una incommensurabilitat de l’afecció que transmuta en una incommensurabilitat del món a través de la paraula. Amb prolixa plasticitat del llenguatge, Bec de fang s’obre pas, l’última part del primer recull de poemes de Casanyes.
L’ombra forana, Món de Llibres, 2021
Crec que l’autora té moltes possibilitats de créixer i que li espera un futur molt fecund, no obstant no puc deixar de citar la manca d’un fil rouge més sòlid i més subtil a la primera part del poemari, fet propi d’un primer recull que es veu compensat per la riquesa lèxica i els matisos fèrtils de L’ombra forana. Tampoc puc deixar d’esmenar que als versos orgànics de la Mireia li haguessin escaigut millor una edició més minimalista, menys recarregada, amb un color de portada més suau, definitivament una edició més sòbria que amb la que ha sigut publicada.
Bec de fang clou el poemari com una redempció primaveral humida ‘’M’has recosit la pell tallada, cremada pel silenci; i de la veu feta pedaç n’has fet cançó amb boca de fang”. Amb complicitat i carnalitat sàfica es produeix a l’última part de L’ombra forana una reconciliació amb el Jo i un comiat de l’Altre “Cendrosa com la deu // vora les cases mortes, // duies un retall segrestat // a l’entrefosc de la carn”. L’últim bes d’un amor estacional i el desig sempre misteriós i forà són l’eina per a l’adéu espinós que tanca el primer poemari de la Mireia Casanyes Dalmau.
Nota bibliogràfica: “Hèctor Sansano. Vaig nèixer al 1994 a prop de la mar i mai m’he allunyat massa d’ella. Heteròtrof vitalista. Escric perquè hi ha coses que no sé explicar però sé que existeixen. Intuïció > raó.”
il·lustració de Crap Design
NO PUC IMAGINAR LA MEUA VIDA ANAR A MILLOR ARA QUE T’HE CONEGUT
no puc imaginar la meua vida anar a millor perquè és només una espiral descendent des que tenia com set anys i vaig anar a veure els monster truck a Tarragona amb papà i ell va estar sobri durant els primers quinze minuts aproximadament, el just per veure les imbricades cabrioles de les motos de cross que van obrir l’espectacle burlesque de gasolina.
cervesa i oli de motor esquitxant les corbes de sorra i suor recorde l’olor de la suor de tots els borratxos amb els seus fills i els seus cigarrets brillants com espases làser de la trilogia original tantes burilles de cigarrets que només es pogueren veure les taules de fusta de terra de les grades durant un parell d’actuacions
l’olor del tabac és el meu pare de tabac i greix industrial i cotxe per dins i el volvo blanc de mil nou-cents noranta-dos que no tenia cinturons enrere a on em va muntar i em va portar a Tarragona durant tres hores i mitja i com a la meitat del viatge paràrem perquè havia de comprar més tabac i va comprar lucky strike classic sense filtre i a mi una bola de xiclet groga i em va dir que em podia seure davant
l’olor del tabac xopa la roba i l’entapissat dels seients apegalós com la bola de xiclet que no em volia menjar i em vaig guardar a la butxaca que es fonia com el sol que vesprejava a la costa de l’Oest lluny al mar.
núvols de fum que surten fluïts com ha de sortir la sang per un tall a la femoral en una banyera tèbia
serà genial voràs, el meu pare mai no em va portar a vore els monster truck recorda bé este moment i guarda-ho molt a prop de tots eixos records on t’estic deixant la cara com un mapa de carreteres, guarda-ho amb tots els records plens de fum i greix i mira tremolar la línia de l’horitzó com jo cada matí al sortir del llit quan pelegrine fins al minibar estil mid-century que tenim al menjador que li toca el sol del matí des dels més capritxosos angles i baixen baixen baixen llargs glops de ginebra i la llum fa les seues imbricades cabrioles flagrant colors i llumeneres per la cambra esquitxant els blancs com sang iridescent.
no puc imaginar la meua vida anar a millor ara que t’he conegut perquè no puc imaginar la meua vida anar enlloc
he vist els monstres de ferro executar volantins cap enrere a la vora de les rampes de terra he vist les seues rodes gegants mastegar el fang de les profunditats el fang que surt a cops elèctrics de les boques dels borratxos i al meu pare [amb la cara vermella suant sense força suficient per sostindre el cigarret als llavis, els meus millors records són de quan estaves massa borratxo com per a pegar-me també et puc recordar si em concentre fumant a la carretera amb la Creedence Clearwater a la ràdio mirant el miratgíssim horitzó. cels liles i lavandes aixecats des del centre de les canyes de la cuneta grocs, taronges, blaus, colors que criden afònics en el fang a la xapa dels cotxes del derbi de demolició de la burlesque de gasolina el crit d’estranyes salves a la vida com si s’hagueren recordat d‘haver-se deixat l’amor encès no puc imaginar la meua vida anar a millor ara que t’he conegut perquè pasturar al dolor que t’has emprat en mantindre t’impedeix recuperar les peces de tu que encara queden i donar-les un sentit que servisca
Crònica de la Poefesta d’Oliva 2021 i entrevista a Àngels Gregori
Blanca Garcia-Oliver:
La nit del dissabte 16 d’octubre se celebrà al Centre Polivalent d’Oliva la Poefesta, un dels fets culturals més importants a casa nostra, en què l’únic protagonista és el vers. Enguany, arribà a la seva dissetena edició amb una salut de ferro i un cartell de primera. Tot, sota la direcció d’Àngels Gregori i en col·laboració de l’Ajuntament d’Oliva i d’altres institucions. Com cada any, la Poefesta és un èxit. A la porta, cues de gent esperaven pacientment el seu torn per entrar al Centre Polivalent i gaudir així, un any més, de la festa de la paraula viva. Per a tots aquells que no hi van poder assistir, tenien l’opció de seguir la retransmissió en directe de l’acte que va fer la televisió comarcal. Tocades les vuit del vespre, els focus que il·luminaven l’escenari van anar atenuant-se com la flama d’un llumí. Tota la maquinària de la Poefesta es posà en marxa. De fons, una música de piano va començar a ressonar per tota la sala al ritme de “La certidumbre de la poesia”de Francisco Brines, la gran absència d’aquesta edició. A l’escenari, les tres grans pantalles projectaven un documental en record seu que combinava fotografies antigues amb imatges de l’Elca, un espai de creació de la poesia gairebé mític per als lectors de Brines. Després de la petita introducció i de la interpretació poètica de l’actriu Rosanna Pastor, es va donar pas al gruix de la Poefesta, els recitals. A l’escenari van pujar els protagonistes de la nit: Bernardo Atxaga va venir del País Basc; Marc Granell, de València; Gioconda Belli, de Nicaragua; Teresa Colom, d’Andorra, i Mireia Calafell i Esteve Plantada, de Catalunya. I és que, en paraules d’Àngels Gregori, a la Poefesta no hi ha barreres d’accents, parles, llengües o cultures. Ara bé, encara que els poetes van recitar poemes diferents, tant des del punt de vista formal com des del punt de vista temàtic, el feminisme va ser un dels fils conductors de la vetllada. Bernardo Atxaga dedicà paraules i versos a totes les dones silenciades que mai formaran part de la història: les àvies, les mares, les tietes i les germanes. Teresa Colom, amb “Cercles”, “Gàbies” i “Canaris”, també va reivindicar el patiment i l’angoixa de les mares, i Gioconda Belli elaborà tot un manual de consells per a les dones fortes:
Prepárate para la batalla. Acostúmbrate a estar sola. Hazte el amor a ti misma. Protégete con palabras i árboles. Te lo pido en nombre de todas nosotras.
Gioconda Belli a la Poefesta d’Oliva 2021
Mireia Calafell, amb poemes com el de “Dafne”, ens va recordar que el masclisme és un problema mil·lenari que ja arrosseguem des d’Homer. Mil anys va estar el fill de Zeus encalçant Dafne, que el rebutjava, i mil anys hem estat repetint aquest mite sense posar-lo sota sospita. Al capdavall, la persecució, l’assetjament i l’obsessió mai no poden ser amor, només són violència.
Per què no vares dir-me, mare, que no és dolor i no és condemna, que no és persecució, l’amor, que això és violència?
A la Poefesta es respirava un ambient de complicitat entre els poetes i el públic. Hi va haver moments de gran solemnitat, però, també, moments de riure entre els trombons i les zebres de Bernardo Atxaga, o el “peu robòtic” que, a causa d’un accident d’última hora, portava Gioconda Belli. Amb tot, va ser un festival poètic d’allò més complet, que, a més, va comptar amb tots els suports institucionals necessaris perquè un projecte d’aquesta envergadura pugui sobreviure al temps. Hi eren el regidor de cultura d’Oliva, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, o la directora general del Llibre, María José Gálvez. Podem dir, per tant, que va ser una gran festa.
Àngels Gregori a la Poefesta d’Oliva 2021
Ets una poeta que va nàixer a Oliva i que ha arribat molt lluny. Ets doctora en Didàctiques Específiques per la Universitat de València i guanyadora de diversos premis literaris, entre ells els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres. A més, ets la presidenta del PEN CLUB català i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Com va començar Àngels Gregori tota aquesta trajectòria?
Crec que la sort que he tingut és que vaig trobar prompte una vocació; una vocació amb la qual em sentia còmoda. A l’època de l’institut vaig començar a escriure, en aquest últim curs d’institut vaig guanyar el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. I a partir d’ací va començar tot…
Què et va impulsar a escriure poesia?
Brines sempre deia que la poesia no ve quan tu vols, sinó quan ella vol. Sense forçar res. Per a mi ha estat així. L’impuls ve de la lectura, evidentment. D’adolescent vaig començar a llegir els grans poetes. I unes coses et porten a altres. És bastant freqüent l’escriptura de poesia durant l’adolescència. El poema és el sofà, però, també, la sortida d’emergència. La poesia és calma i urgència, és una necessitat d’explicar-te i entendre’t davant del món. Explicar-te el món en línies breus per a mi va ser una forma còmoda d’entendre’m i aprendre a mirar el meu entorn.
Esteve Plantada i Mireia Calafell a la Poefesta d’Oliva 2021
Vaig a fer-te una pregunta Maragalliana: creus que la poesia t’ha escollit a tu, o ets tu qui ha escollit la poesia?
Seria bastant pretensiós pensar que la poesia m’ha escollit. Diria que jo m’hi vaig acostar a ella, i ella, amablement, em va acollir.
Com va nàixer la idea de la Poefesta?
Quan va nàixer la Poefesta jo tenia 19 anys i vivia a Barcelona, i començava a freqüentar alguns festivals que passaven a la ciutat. Veia el Palau de la Música Catalana o la Plaça de la Catedral plens per escoltar poesia i em vaig dir: jo això ho vull fer al meu poble. Per molt que vages a llocs diferents i conegues el que es fa a les grans ciutats, per a mi que tinga lloc al meu poble és molt important, té un valor afegit: portar a la meua terra els millors poetes de la literatura actual. Més enllà de la necessària descentralització, és una qüestió sentimental, però també política. Woodstock també va néixer em un indret petit, i va sentar les bases de la cultura americana del moment. A mi m’encanta coincidir amb poetes que admire en ciutats grans, però fer-los venir a Oliva, tenir-los uns dies, que la gent del meu poble els conega, no té preu. A la Safor sempre hem tingut sentiment de comarca i hem anat sempre de la mà, i aquesta actitud, amb el temps, sembra llavors. Pense, en aquest sentit, en la feina que ha fet durant dècades Josep Piera. Si existeix la Poefesta, col·lateralment és també per culpa seua. A mi ell, que m’ha ensenyat tantes coses, també em va fer aprendre a mirar sense complexos d’on venim, uns espais escrits que ell ha defensat i preservat sempre i a tot arreu.
Marc Granell i Teresa Colom a la Poefesta d’Oliva 2021
Al llarg d’aquestes 17 edicions què t’ha aportat la Poefesta com a autora i activista cultural?
Sempre he tingut molta consciència del públic. La lectura és una activitat solitària, i a mi sempre m’han interessat concebre els festivals de forma massiva. Captar lectors nous, suggerir-los, conquerir nous públics, i així, fidelitzar-los en el gènere. Quan codirigia la Setmana de la Poesia de Barcelona, vam portar l’actor Viggo Mortensen. A la premsa van aparèixer crítiques en contra. I per a mi això és justament l’èxit d’un festival: que algú que no sap ni què és la Setmana de la Poesia, la conega perquè hi va un actor. Si a partir d’ací això fa llegir un poema de Billy Collins o de Francesc Parcerisas, ja és la felicitat.
Les iniciatives culturals al País Valencià solen tenir data de caducitat. T’imaginaves arribar a la 17 edició amb una salut tan robusta?
A mi sempre m’han interessat els festivals de masses, aprendre i mirar com captar l’atenció de nous públics. Fa disset anys que la gent ve a la Poefesta i fa unes cues com si entrara a un concert de Lady Gaga. No m’ho imaginava mai, però sempre he treballat com si poguera ser possible. Quan les coses no tenen retorn, la data de caducitat és imminent. Però la forma perquè les institucions creguen en elles sempre va lligada a la recepció. Si hi ha una bona resposta, les institucions estan al darrere. I no és cap concessió, és una obligació.
En algunes entrevistes confesses que Barcelona és una ciutat que t’ho ha donat tot. Per què has triat Oliva i no Barcelona per a celebrar la Poefesta?
Perquè és el lloc on vaig néixer. És la meua base. És el lloc on tot, en termes poètics, estava per construir de zero. És justament això el que m’agrada, fer experiments. Barcelona al darrere té uns organismes institucionals que han donat suport i han fet possible, per exemple, la Setmana de la Poesia de Barcelona, un dels esdeveniments més antics i de més prestigi a Europa en la matèria. Però construir una cosa de zero, fer-la néixer, veure-la créixer i que camine sola, és una meravella.
Bernardo Atxaga a la Poefesta d’Oliva 2021
Fent un balanç de les 17 edicions, són més grans les satisfaccions que les obligacions?
Totalment. La Poefesta ha passat també moments políticament difícils, però els hem pogut trampejar, i ara mateix, a Oliva, la Poefesta es tracta com una qüestió d’estat, amb un respecte total. L’obligació és oferir un esdeveniment d’alta qualitat, un requisit essencial sempre que es treballa amb pressupostos públics. I, tot i que hi ha molta feina al darrere, les satisfaccions i la il·lusió acaben guanyant sempre.
Al Poefesta participen poetes consolidats, però actualment hi ha noves generacions de poetes joves que porten la poesia per nous camins. Voldries destacar alguna d’aquestes noves veus?
Per supost. Em fa feliç veure la quantitat i la qualitat dels joves poetes actuals. Pense en Joan Deusa, que m’interessa tant el que escriu com el que fa, diu i és. I veus com la d’Alba Fluixà, Carla Fajardo, Anna Gas, Alba Camarassa, Aina Garcia, Juma Barratxina, Chantal Poch…
Cap a quins temes o poètiques anirà la poesia futura, o la poesia escrita en l’actualitat per joves autores i autors en llengua catalana?
No ho sé, no en tinc ni idea. Però la seguiré amb molta atenció. Hi ha una riquesa enorme de registres, tendències, influències i varietats. A més, m’agrada l’actitud que tenen davant la poesia, i això és molt important.
Creus que la nostra poesia és una poesia d’abast local, és una “poesia domèstica” o que, per contra, és una poesia que pot mirar amb cara i ulls la poesia europea i internacional?
Si mirem els festivals de poesia més importants d’Europa, la presència d’autors de casa nostra ha augmentat considerablement en aquests darrers anys. Som un país de poetes, un país que no s’entendria sense els seus poetes. I d’altres coses no tindrem, però una nòmina important de noms per parlar de tu a tu respecte a altres països, llengües i literatures, no ens falta.
Penso que cada generació té el seu gran viatge. Jo em sento d’una generació de generacions. Penso que tots els vius formem part de la mateixa generació, i que estem fent el mateix gran viatge. El nostre gran viatge és un viatge a la deriva.
A vegades penso que ja estem morts. A vegades penso que escrivim poemes pòstumament, que no pot ser cert que estiguem vius. A vegades penso que no hi ha publicacions possibles, per tant, que no hi ha publicacions vives possibles.
La literatura és l’escenificació d’un gran desert. Si l’art avui és just és perquè té la capacitat de recobrar als escenaris d’allò que estan fets: no sempre són el que representen, aquest és el recordatori de l’art. Som actors d’un mateix teatre. Penso que l’art és un espai on l’ètica excedeix: com que és allà on s’ha d’assenyalar la veritat, l’artista assumeix una responsabilitat que el sobrepassa. L’art avui dóna compte que la societat ha recul·lat. Quan tots els homes i les dones reculen, un o una artista ha d’avançar.
Nerea Campo a Hospitalet de Llobregat (fotograma del tercer volum de la Revista Poetry Spam)
Tot això ho penso mentre viatjo. Crec que viatjant físicament es pot impugnar el viatge metafòric que com a generació emprenem. Crec que rere el viatge de la Poetry Spam III hi ha una petita reprovació.
Jo crec que la literatura avança gràcies a l’amistat, i el nostre viatge té a veure amb això. Crec que perquè hagi d’haver bona crítica, primer ha d’haver bons poetes. Jo em sent cridat a trobar bons poetes. Crec que els bons poetes viuen a les palpentes. Sempre he imaginat el viatge de la Poetry Spam III com una caravana que recull poetes a les palpentes. Pots estar a les palpentes a la teva habitació, però també caminant a quatre grapes en un camp de sègol o bussejant a l’ombra dels penya-segats.
Abans de gravar la pel·lícula pensava que seríem capaços d’arreplegar a set poetes i fer un viatge invers al de la nostra generació. Recollir als poetes extraviats i dur-los a algun lloc. Pensava que recollint a Sa Pena a Gandia, a Ismael Sempere a Alfafara, a Àngels Moreno a València, a Mireia Cassanyes a Valls, a Nerea Campo a l’Hospitalet, a Nu Drama a Sant Joan de les Abadesses i a Cecília Navarro a Llucmajor hi hauria un abans i un després molt clar.
La gravació de la pel·lícula ha estat un èxit. Les converses han estat impol·lutes. Hi ha un material fantàstic, n’estic orgullós. Estic orgullós del treball de Manu C. Girón, el director cinematogràfic, i del fitxatge de Laura Anglès, la muntadora del documental. No sé si aquest pòsit testimonial traurà llum al nostre tremps.
Aquests mesos seran durs, ara que l’artesania del muntatge i la postproducció té la paraula. Sí que sé que m’he reconciliat amb la idea del viatge: d’Alfafara a Sant Joan i de Valls a Llucmajor, hem visitat a set poetes i el seu testimoni m’obliga a no permetre’m escriure un sol mal poema. No basta amb la sensibilitat, només, no basta amb la lucidesa. He vist en ells un compromís clar amb la paraula: només val la sinceritat. Cecília Navarro ens deia: “no em fio de ningú d’una persona que no estigui confusa”.
Els editors, Juma B. Barratxina i Joan Deusa amb Mireia Cassanyes a Valls
He dit que penso moltes coses i ara sé que, si bé el nostre gran viatge potser va a la deriva, també és una confusió, una gran confusió. En la confusió emergeixen condemnes i emergeix la possibilitat de la redempció. En la confusió algú pot ser “l’amor que fa amor el meu amor” (Ismael Sempere).
Aquest és l’últim número de la Poetry Spam. Al primer jo parlava d’un cavall a punt de morir que ens duia a un ring de boxeig. Crec que tot ha estat més senzill, tot aterrava en alguna cosa més tangible; com el viatge, finalment, eren només els quilòmetres entre els set poetes. Com hi ha una llengua entre ells, també hi ha una literatura. També hi ha un anhel, també hi ha un temps. També hi ha una derrota. També, com diria Mireia Cassanyes, tel·lúricament hi ha veus.
Poetry Spam Volum III, la Pel·lícula, disponible per als mecenes el primer dia de la propera primavera. Aquesta és la primera vegada que parlo del que va passar el juliol passat.
Juma B. Barratxina
Clica al post per veure una selecció de fotogrames del rodatge de la poetry spam 3
Penso que cada generació té el seu gran viatge. Jo em sento d’una generació de generacions. Penso que tots els vius formem part de la mateixa generació, i que estem fent el mateix gran viatge. El nostre gran viatge és un viatge a la deriva. A vegades penso que ja estem morts. A vegades penso…
El volum III de la Poetry Spam, revista antipoètica de treballadorXs precariXs i desocupaXs serà una pel·lícula, un llargmetratge de més d’una hora on eixiran publicades les composicions seleccionades per al present número. La pel·lícula serà gravada des del sud del País Valencià al Nord de Catalunya i les Illes Balears.
La direcció està confiada a Manu C. Girón i serà coordinada i produïda pels editors Joan Deusa i Juma B. Barratxina.
CRIDA DE POETES
1. Hi pot concórrer qualsevol tipus de composició poètica (poesia, poesia visual, poesia urbana, electrovers, cançó, rap, etc.). En cas de dubte, es podrà escriure un correu a la revista.
2. Els poetes hauran d’enviar com a màxim dues peces o poemes.
3. Les obres seran trameses via email al correu revistapoetryspam@gmail.com abans del dia 7 de febrer. En cas que siguen de format musical o visual i superen la capacitat d’un correu electrònic ordinari hauran de ser enviades per wetransfer. Pel que fa a aquells que presenten textos poètics tradicionals, hauran de ser enviats mitjançant .doc
4. Les peces poètiques hauran d’estar escrites en valencià, en qualsevol de les seves varietats. Així mateix, restem oberts a la recepció de textos en altres llengües de poetes residents als Països Catalans.
5. La presentació i disposició estètica de cada obra en el llargmetratge estarà a càrrec de la direcció artística del film.
6. El jurat estarà constituït pels editors de la revista i, si excedeix de cinquanta obres presentades, per un consell format per lectores col·laboradores de la Poetry Spam.
7. És condició indispensable per al concurs d’aquest número la disponibilitat incondicional de la segona meitat del mes de juliol. Només seran requerits com a màxim quatre dies de rodatge per cadascun dels poetes seleccionaXs i la cessió plena dels drets d’imatge del poeta o la poeta per protagonitzar el projecte audiovisual. La persona seleccionada apareixerà en el film i interacturarà amb el seu propi entorn i l’equip de rodatge com a part essencial de l’argument de la pel·lícula.
8. És important la col·laboració i proactivitat de cada poeta escollida amb l’equip de direcció de la Revista.
9. Una vegada siguen seleccionats els i les autores, cadascunX d’ells i elles rebrà una trucada telefònica dels editors i se’ls detallarà les característiques del projecte. En aquest moment la persona seleccionada tindrà dret a declinar la seua participació en el projecte.
10. La presentació dels poemes anirà acompanyada obligatòriament d’un document on s’hi precise la localitat que forme part de l’entorn del poeta, el lloc de residència concret durant el mes de juliol i el número de telèfon.
Nota bibliogràfica: “Eva Sanvicens (Elle/Elli). Autista, enebé, asexual, geek i divergent de totes les formes possibles. Escric cabòries i poemes com a teràpia comunicativa de supervivencia. A vegades faig activisme interseccional i a vegades em perdo per la Llibreria Synusia i somnio amb pops mimètics.”
Il·lustració de Crap Design
18820
Líquida. Sense ossos, sense corrents que m’arrosseguin al mar o m’excitin els nervis.
Qui no es fondria amb el vaivé de les onades, perduda en llençols de grisor i llum?
Diluïda.
Sense pell, sense aire que m’infli les veles o bulli la meva sang. Qui no és quedaria embolicada en els coralls, sumida en la falta de gravetat?
Avui em tremola l’esquena, com si alguna cosa volgués sortir d’entre els meus omòplats. Avui és la meva flotabilitat contra la meva densitat. Un silenci ple de les cançons de bressol que mai m’han cantat, un xiulet inert que m’avisa que la profunditat m’està fent cruixir els ossos. Cent vint-i-vuit bombolles ancorades a la meva boca em tiren del pit. És això ser immortal?
Primitive man seated in shadow, (1872). Odilon Redon.
Ens preparàvem per a sortir de viatge. Veia el Juma patir davant l’ordinador, perfilava alexandrins mentre sortejàvem la COVID per poder gravar set poetes durant l’estiu de 2021. Quan vam fundar la Revista Poetry Spam em va trucar per telèfon: “estic escrivint poesia social”. Teníem una sensació d’irrealitat. Mentre nosaltres ens trencàvem el cap, Carla Marco escrivia un article sobre el seu poemari a moltíssims quilòmetres de distància. El pla era escriure’l entre els dos, a dues mans. Al matí següent Juma i jo havíem de marxar cap a Valls per carretera. Ens hem vist, la quinta de la Poetry, en una carrera constant, desenfrenada, cap a l’amor i el plaer i cap a la fugida d’un patiment inexplicable. Un mes després, quan tornàrem del rodatge, es publicaria el llibre del Juma a l’editorial 3 i 4, a Beniarjó. En un estat de precarietat, citàvem versos de March. El llibre tenia tres parts. Si tinguéreu un instrument (com el que jo tinc) per a veure coses impossibles, veuríeu com “un estany que vessa (les anques del cansament)” li supurava per la pell. Sempre pensava en el Juma recitant un poema que deia: Vull ser aquell qui arriba, de nit, cansat, a casa i, sota llum d’espelma, a corre-cuita, escriu: estic enamorat.
C
Sobrevolant la ciutat, (1918). Marc Chagall.
Com no hi ha camins de llum. I tot és mentida, entre una boira d’oli algun Déu li va encarregar que profetitzés. I així ho ha fet, a través d’un estany que vessa pren forma de culminació d’un llanguiment orgànic o d’una fe cega que extravasa pertot. Una boira d’oli entre la qual s’intueix la puresa que destil·la una via primitiva, un anhel pur i d’absolut. Això és la cadència dels silencis del fons, una veu que recorre l’endins i el tranuita, un excés silent que travessa el llibre com una reflexió interior.
La primera part del poemari, una boira d’oli, es presenta com una sort de trànsit llefiscós que embalça al lector d’un abatiment dens com l’oli, carregós com l’enormitat d’una solitud que s’assenta on neix el desig de jaure en estelles seques amb la pau d’anciana. I és clar, també existeix la por que es trunqui la llum, tot i que l’aculli l’esperança melancòlica que basteix la poesia social i la fe que és lliurar un ram de flors a l’amant sense cos que sempre cau: un gest constant cap al no-res.
Amb el pit excavat i cap idea mantinguda, amb la llàntia i poc més, arriba a un punt de fuita en què la paraula decau fins els vergers on jeure. I és en aquí on arriba la pausa, un interludi abans de l’acabament, una aturada breu travessada per la cadència oriental i el dolor de la creació i els últims homes. Poesia social, Teheran, tombes de poetes perses, civilitzacions ensorrades de segles caiguts, i una profunditat de lluna plena a Isfahan funcionen a mode d’imaginari on jeure i descansar la pesantor d’un anhel sense fons.
Cansat de l’ofici de viure -allò que més l’esgota és ser algú- arriba al repòs previ a la prescripció, allí on finalment la por ha premsat les olives. L’assoliment d’una maduresa que vol dir saber-se prest a la crida que acull un cant de fe i puresa, ja que al món només s’hi pot ésser pur resistint, sense la cuirassa, l’humà esdevé humà. Vaivé oliós de petita solitud que es metamorfosa en un compromís ferm amb les formes més elevades de l’amor -l’absolut, la veritat, el dolor de l’altre-. Assedegat de sentit i d’un temple, arriba al final que roman obert després d’aquest viatge circular, en què s’apuntala un silenci genuí on hi ha hagut esperança i també cansament. Aleshores l’estany haurà vessat sense deixar marca sobre la puresa ingent de l’ésser qui diu voler ser un àngel.
J
Resistance (1937-1952). Marc Chagall.
Quan ens vam acomiadar, jo ja estava malalt. No malalt terminal, però amb més de 3 tipus de virus perforant els intestins. Havíem escrit una cosa que es deia poesia social però no sabíem el que volia dir això, en realitat. Encara recorde que durant el confinament de 2020 ens dedicàvem a escriure alexandrins com si no estiguérem bé del cap. Supose que allà va ser quan va escriure la primera part del seu poemari. Era tot massa complicat. Em referisc a mantindre la força perquè la maquinària seguira en peu. La poètica del Juma és una lluita contra el dolor. Quan vam acabar el Volum 1 de la Poetry Spam el Juma va marxar a Iran i va escriure la part del seu poemari que ara es titula Els vergers on jeure. L’aposta sempre ha sigut lluitar contra el dolor. O, millor dit, inventar màquines, versos, versos amb hemistiquis, que possibiliten eixa cristal·lització que fa que per un moment es frene tanta quantitat de tristor o de desesperança. Sempre l’he vist aixecar-se prest del llit, com un conill en el desert, quan vivíem a Barcelona. Ell sempre m’ha repetit una frase de Jesús: “estigueu prests”. A què? No ho sé. És el primer poemari del Juma B. Barratxina. Va nàixer a Sabadell a la primavera del 1994.
/
/
/
/
Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign
Juma B. Barratxina, un estany que vessa. (2021). Editorial 3i4.
Joan Deusa i Carla Marco. Insta: @joandeusa / @_carlamarco_ Twitter: @joandeusa /
POETRY SPAM 