‘Bijuteria’ Juana Dolores

Laura Benedicto:

Llegir Bijuteria (Galerada, Eixarms; 2020// premi Amadeu Oller) de Juana Dolores Romero Casanova és com mirar per un calidoscòpic d’aquells amb els quals jugàvem de petits, en què les peces i els colors anaven girant i mostrant dibuixos diferents a cada cop, connectats i desconnectats entre ells. Com quan se’ns trenca el fil que uneix les granadures d’una polsera i totes surten volant, rebotant per les rajoles del terra. Cada poema de Bijuteria és una peça voladora, independent, connectada, trencada, completa, perfecte: són retalls d’un retrat de poeta (no ho és, sempre, escriure?).  “Com escriure el breu drama de la carn que escampa quan els mots són actes i desdiuen el cos de l’autor”

Bijuteria, Eixarms 2020

Les joies de Bijuteria són joies caduques, “dolentes”, però no per això són menys joies: són els vestigis de les qui ens van portar al món, són reivindicació de classe i de gènere, però no són ni classe ni gènere; són, tan senzillament i tan complexa, poesia. La poeta s’alça com a escriptura en un poemari que és valent i trencador, precisament per no poder-se aprehendre del tot, per no poder adherir-lo enlloc, per ser una mica de tot allò que l’ha configurat, allò del qual s’ha renegat els darrers anys; és un cant a l’estètica de l’escriptura, perquè des d’ella i en ella es fa l’ètica, la poètica. 

Bijuteria és tot allò que ens han dit que no podem, que ens desacredita (“la voluntat metonímica em canonitza: sembla un càstig, però és un do”): els collars, els anells, les ungles pintades; compaginar Déu amb el moviment proletari; citar la Bíblia i la Zowi; fer cos de la poesia. “no puc / no sé / narrar-me sense impostar l’alteritat escandalosament sobirana” La seva sintaxi i mètrica és una mostra d’allò que representa el poemari mateix: salvatge, indomable, no es lliga a cap llei, els versos acaben i comencen a plaer i crida des de qualsevol punt del full blanc
“I  q u è   s i   l ‘ e x c é s”:  provocació.

El poemari proposa quelcom que sorprèn per ser retorn des de la més absoluta contemporaneïtat: l’autora aconsegueix l’equilibri teòric perfecte, la porositat més curada de la tradició poètica i el moment present fent quelcom que resulta, per sobre de tot, bell.

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Laura Benedicto

IL·LUSTRACIÓ: CRAP DESIGN// @21stcenturycrapdesign




LAS SINROSTRO, poesia escènica

Elsa Moreno:

Un grup de dones, vestides de negre, renuncien a la seua identitat per encarnar històries que ens pertanyen a totes. Com a vehicle conductor d’estes històries, la poesia i el cos en escena. Fugint del format tradicional dels recitals (on cada poeta surt, carregant amb el seu ego per empipar-se el micròfon), ‘Las Sin Rostro’ treballen un fil conductor que travessa el conjunt de poemes i els permet transcendir cap a un discurs col·lectiu.

El grup està conformat per les poetes María Andrés, Elena Casado, Blanca Férriz, Carmen Montesinos, Elsa Moreno i Sara Olivas. Sis dones de distintes parts de València que, partint de la idea original de Sara Olivas, decidiren posar en comú les seues vivències des d’una perspectiva de gènere. L’amor, el sexe, la vulnerabilitat, la violència, la por i la mort es conjuguen durant 45 minuts mitjançant la paraula, encara que, prenent el cos com a protagonista en tot moment. És la història d’una dona que, durant el camí que és la lluita per sobreviure en una societat patriarcal, troba l’amor, el rebutja, s’emprenya contra el món i se troba, finalment, com un ésser diminut i vulnerable.

Mentre que una recita, les altres cinc li recolzen des del fons de l’escenari, traduint en gestos l’emotivitat del poema, fent-lo ressonar des d’eixa multiplicitat de formes físiques. ‘Las Sin Rostro’ és una reivindicació de la sonoritat, les cures i el treball en col·laboració. El divendres 9 d’abril, a les 19h, en l‘Sporting Club Russafa (C/ Sevilla 5, València).

‘‘Son los cuerpos los que hablan’’

‘‘Me veo desnuda, me toco el vientre, los muslos’’

 ‘‘més que de rosa

em vestiren de sang’’

‘‘Papá, mis manos están abiertas mientras te hablan’’

‘‘Mamá, pocas veces me has besado porque mi frente lleva escrita tu abandono’’

‘‘No pienso dejarte nacer

mientras quede una gota de sangre

manchada con mi nombre’’

ELSA MORENO



LAS SINROSTRO

Elsa Moreno/autora

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine //
twitt @avalonfanzine

‘Mirall de Negra Nit’ Jaume Pont

Chantal Poch:

Acostumo a demanar a la poesia: finor, precisió, destil·lació. Es poden entendre de moltes maneres, aquests termes: per a mi no denoten tancament o concreció, sinó un tipus d’obertura que en lloc de donar-se en amplada es dona en profunditat. Els poemes de Jaume Pont apunten al fons de tot, a la indefinició. Les paraules que tria són paraules inicials. La seva nit és la nit dels temps. La seva mort és la unitat, final i principi.

Mirall de Negra Nit, Jaume Pont, LaBreu edicions 2021

L’experiència lectora de la seva obra em recorda a l’experiència que es té en veure els millors films de Werner Herzog: “Jeder für sich und Gott gegen Alle”, “Die große Ekstases des Bildschnitzer Steiner” o “Fata Morgana”. Sobretot aquest últim, que comparteix títol amb un poema que Pont inclou a “Mirall de Negra Nit”. “Fata Morgana”, un tipus de miratge que allargassa figures molt llunyanes convertint-les en d’altres. L’interès compartit pels miratges ve, em sembla, d’una preocupació per mirar diferent, per mirar de nou. La relació no és un invent meu: a “Jemaa el-Fna”, un poema d’“Enlloc”, Jaume Pont comença citant Herzog: “El desert és un paisatge de transició, o, si voleu, no és tampoc un paisatge, sinó el somni d’un paisatge, la seva transformació en una cosa que abans no s’havia vist encara, la imatge ‘nova’ o la realitat vista d’una manera nova…”. L’obra de Herzog gira entorn aquesta imatge nova. A “Tokyo-Ga”, un film de Wim Wenders, Herzog observa les vistes de la torre de Tokyo i confessa al seu amic: “Veient tots aquests edificis, és impossible veure’ls com a imatges úniques. Hauríem d’excavar com un arqueòleg, excavar… fins que poguéssim trobar alguna cosa pura en aquest paisatge decadent”. Per arribar a la imatge nova, s’ha d’excavar. S’ha d’anar enrere. A abans del desgast, a la primera mirada. Herzog passa la vida anant als racons més estranys del planeta, a les selves més espesses, als forats més profunds, intentant arribar a l’inici. A la imatge original en ambdós sentits. 

El llenguatge que utilitza la poesia està gastat com els edificis de Tokyo, com les imatges publicitàries que ens bombardegen. En anar a comprar el pa, per dir-ho d’alguna manera, no fem saber el què volem a través d’una melodia ni d’una combinació de colors: utilitzem les mateixes paraules que conformen la matèria primera del poeta, tan magrejada. Lluís Duch parla –amb matisos una mica diferents, però no vull renunciar al terme– d’una “crisi gramatical”. Per a mi, i crec que per a molts, la missió de la poesia és precisament revitalitzar el llenguatge i, conseqüentment, el nostre vincle més profund amb el món. La ficció renova la mirada al món per una altra via, la dels fets, les històries; conserva, però, els usos més habituals del llenguatge. La poesia els pot atacar de ple. 

Ara mateix, la poesia de Jaume Pont és un dels millors exemples d’aquesta lluita. Alguns dels poemes de l’autor que més m’han emocionat en el passat, “Postscriptum III” o “Vol de cendres”, excel·leixen precisament en l’estranyesa de les associacions d’unes paraules vertaderament simples. Pont tendeix a utilitzar paraules planeres: no és un rescatador d’arcaismes. Treballa amb la nit, amb el blanc i el negre, amb el silenci. Utilitza “gos”, “gat”, “núvol”, “veu”. No té por de paraules sovint esquivades com “amor” o “bellesa”.

Jaume Pont, Catarroja, 2019

Karl Rahner té un altre terme que m’agrada i que, d’alguna manera, em fa pensar en l’ús que Pont fa d’aquests mots: “protoparaula”. En cito un extens fragment per preciós: “Hi ha paraules que divideixen i paraules que uneixen. Paraules que expliquen un tot desintegrant-lo i paraules que transmeten el seu missatge com un conjur a la persona –no només a la intel·ligència– auditora. N’hi ha d’origen artificial, susceptibles d’arbitrària definició, i n’hi ha que sempre van ser recent nascudes –no fabricades– com un miracle; que ens il·luminen –no nosaltres a elles–, que ens poden, perquè són regals de Déu (fins i tot en boca humana) i no factura dels homes. Hi ha paraules que aïllen i limiten. Altres que fan transparèixer en un sol objecte la total, immensa Realitat, menudes petxines on ressona l’oceà de la infinitud. Unes paraules són clares per xates i superficials; altres, en canvi, són fosques, perquè clamen l’enlluernador secret d’allò dit. Existeixen paraules per al cap, instruments amb què dominar les coses. Però n’hi ha també que broten del cor rendit davant el misteri que ens avassalla. Unes que aclareixen allò petit, il·luminant un bocí només de realitat, i altres que ens confereixen saviesa en donar un to unànime a allò múltiple. A aquestes paraules unidores i conjuradores, senyores de nosaltres, nascudes del cor, proclamadores, regalades, a aquestes voldria anomenar jo les paraules originals o protoparaules. A les altres podríem anomenar-les les confeccionades, tècniques paraules útils” (A “Sacerdote y poeta”, dins Escritos de teología, vol. III. Taurus: Madrid, 1967. p.332). “Mirall de negra nit” inclou un epíleg titulat “Les paraules”: Pont realça d’elles l’ambigüitat, l’inabastabilitat, la foscor. “Si no desfermessin les fonts / i a les fonts més pregones tornessin (…)”, “si no llisquessin a les nostres mans” o, sobretot, “Guaita com et miren de fit a fit, / amb els ulls clivellats per la boira, / tèrboles com gossos famolencs”. “Oh mares!”, les arriba a cridar. La paraula ideal de què parla és ben bé la protoparaula de Rahner. El món s’inicia amb un dir –no només al Gènesi: també al Popol Vuh, per exemple– que el poeta busca permanentment. Els poemes de Pont van en aquesta direcció: cap a l’origen, a la primera paraula. Un procés que a moments es torna alquímic: vegin-se els vasos, tintes i colors que habiten el poemari i que culminen en l’aparició de gemmes, del mercuri o del Làudan. Però en el viatge cap al fons de tot, cap a la paraula (o imatge) nova, el poeta s’interessa, sobretot, pels estats secundaris: amb això vull dir tot allò que no és el món tal com creiem que és, tot allò que és una manera nova.  

A “Jemaa el-Fna”, el nostre punt d’inici herzogià, ja hi bategava aquest interès: els ulls es taquen de blau, la barca varada al desert es mou –una barca que freqüenta els seus poemes i que sempre imagino portada per Caront, com em passava amb les de “Fitzcarraldo” o “Aguirre, der Zorn Gottes”–, qui parla és en un somni, en “l’altra terra, l’altre …”, idea que té ressò en “l’altre edat que no has viscut” de “L’edat d’or” continguda en aquest poemari. “Mirall de negre nit” insisteix en aquests estats, reafirma la idea que la poesia crea món. El primer poema brolla d’entre les aigües, “Illa escrita”, i així ho declara: “La mirada inventa el món, la llum”. A partir d’aquest inici, no cessa la insistència en aquests estats. Hi ha els somnis: les parts en què s’estructura el llibre. El primer i el darrer. El “somni covat dins un somni”. Un somni que és visió, com en Sor Juana Inés de la Cruz, a qui referencia l’autor, doncs “és quan somnies que hi veus clar”. Hi ha la mirada: els ulls (els propis, els del gat, els de Déu), les llanternes, les finestres. La llum que resplendeix i encega. Hi ha els miratges. La “Myse en abyme”. L’aigua, que tot ho deforma, el moviment líquid; el de les pintures de Turner i el de les ones bategants. Hi ha el reflex, el mirall, Narcís. La llunyania. Hi ha l’inconscient i la vida paral·lela. I, en acabar, hi ha la foscor que, com en Tanizaki, és plena, espessa –d’alguna manera Pont omple tots els buits: el cel (“El cel és un vas de tinta / per on vaguen milions d’ànimes / emmusteïdes”), la mort, la fosca (“creuen la nit /solixents / lava / lladrucs / ardències”)–. Pont es fixa en la foscor que ve abans de la primera llum, la que hi ha “sota la parpella”. “Només: / en un mar de silencis, la foscúria”, escriu, reprenent una associació de parla i foscor que ja s’havia donat més explícitament a “Ubi Sunt” (“Els vels de l’eclipsi”): “Fosc és el silenci. Fosc l’espai del món. / Més fosca, però, la llengua i la paraula”. És en la paraula fosca –en el mirall de negra nit– que es mira el poeta. Al final, totes aquestes deformacions, tots aquests exercicis lèxics que intenten mirar el món diferent, fer-ho de nou, no són més que estiraments al voltant del no-res. La idea que preval al llarg del poemari és ben clara: el llenguatge no és suficient per a dir l’inefable. Però el poeta seguirà intentant-ho. 

Així, “L’edat d’or” esdevé una mena de poètica de l’autor que diu molt millor que aquest text tot el que cal saber sobre aquest poemari i l’obra de Jaume Pont en general: 

“L’altra edat que no has viscut
té la flaire tendral de les pomeres.
Habita el cau ombriu d’un gos d’atura
que plora amb els teus ulls el silenci
orfe dels ramats.
Inmòbil, esperes
la paraula nova escrita al llunyedar
del temps, l’orba veu que mirant-te als ulls
et digui:
Només quan udoles
et saps senyor de la terra lluminosa
oberta al mig del cor com una nafra.

Repeteix amb mi
per sempre més:

De la font amagada en closa altura
brollen els rius on cada dia et banyes.
De la fosca, però, neix l’altra llum
i el verb balbucejant de la bellesa.”

Chantal Poch
Chantal Poch

Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design
insta @21stcenturycrapdesign

Il·lustració de Crap Design

‘Assagets’, Enric Casasses

Adrián Salcedo s’avé a fer uns comentaris:

Pòster-ressenya dels Assagets, per Adrián Salcedo
  • Casasses, E. (2020). Assagets. Edicions Poncianes.
    Tres flancs escrits: Paganini, Gaudí, i Blanch i Reynalt.
  • No generalitzo, però: a Catalunya quan ens hi posem i escrivim una història amb cert d’interès (és a dir, difícil de comunicar),… sempre l’expressem amb un to paròdic i falsari. I jo, que l’agafava amb ànsies, per a trobar-hi per fi un To secret, majúscul i totalitari, me l’he hagut de conformar amb un riure a estones. 
  • Llegir l’Assagets i, seguidament, el Poema Inacabat de Ferrater, és com clavar un ullal a un bon formatge i després beure aquell vi tan bo que no recordes d’on és. Respectivament. Tàndemciós. 
  • “la manera que té / l’art de voler fer coses / boniques de debò / és revolucionària […] sabent que la bellesa / del món és l’argument / més fort contra la plaga / cruel de l’opressió”.
  • Trigues una mica a veure al Casasses, però el veus. Ni tan sols escrivint una obra poètica pot l’individu escriptor deixar-se de banda. 
  • “Sòmines / que escolten sols els dits / i no veuen les notes / i diuen que no diu, / que fa malabarismes / i prou, sense capir / que en ell s’entrealimenten / l’agilitat dels dits”.
  • La història és interessant per original; original per interessant. Casasses és el millor que ens ha donat l’esteticisme, i no cal més (si és que ens calgués) que llegir els articles d’estima que l’esteticisme li ha dedicat. Has de llegir el que diuen els altres sobre ells mateixos per a entendre qui n’és el millor.
  • I una cosa: en un se li diu que “es pot permetre el luxe de fer absolutament el que li vingui de gust”. Però si escriure una obra poètica (és a dir, fugir de la disgregació de les obres d’ara i de l’esquema inici-record-revelació) vol dir fer el que li vingui de gust, aleshores tothom hauria de fer el que els vingui de gust (sense finor prô amb tota claredat).
  • “i allà una campaneta ens anuncia / que el somni és esclafat per un tramvia” (del senyor antoni gaudí).
  • I una altra: en segon ordre, li van fer un comentari de text en què oh, la poesia, oh, que maca que és, quina mística, quines coses que ens salvaran un dia. Doncs si és així millor que no ho facin (amb el porró en fresc). 


Portada: Assagets, Ed. Poncianes 2020
Adrián Salcedo


Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Il·lustració de Crap Design, xxicenturycrapdesign.wordpress.com
insta @21stcenturycrapdesign

Allò que era en tu. ‘Els excedents’ Júlia Francino

Guillem Benejam:

Allò que era en tu

Els excedents són tot allò que sobra, que excedeix després d’una vida sencera. El final d’un camí que s’aprima, que es fa estret com un fil, o el que queda dels cossos que es buiden. Júlia Francino (Terrassa, 1978) titula així el seu primer poemari que ha publicat Edicions 84 arran de l’atorgament del Premi de Poesia Ventura Ametller 2020. El resultat de la segona edició del premi, sorgit de forma excepcional d’un confinament, com el missatge amagat que surt entre els records en els poemes del llibre.

Més enllà del record, que habita en l’abandó dels objectes i els indrets de qui ja no hi són, en l’obra impera el desig d’un nou inici que comença. Una finestra que esdevé porta com un llibre que esdevé poema és símbol de llibertat. La paraula, per tant, té pes i té cos així com estableix un mapa únic.  

Edicions 1984, 2020

Francino, com a bona escriptora i especialista en cinema i audiovisuals, desplega les ales de l’observació a mesura que passen les pàgines. Ens ofereix precisoses imatges i a través d’elles ens detalla espais on el temps s’ha aturat com si haguéssim viatjat en el passat i les persones que l’habitaven haguessin desaparegut a l’instant. És la sensació que podem tenir quan entrem a una cova o a un vell palau on encara hi romanen, a mode d’exposició, els objectes que empraven les persones que l’habitaren. La poeta, davant aquesta situació, ens interroga: “¿Què ens explica / la ruïna d’aquest poble?”.

En Els excedents apareixen elements que són cabdals per entendre el rerefons del llibre: la gana, l’aigua, els camins o el cos. Un mapa de relacions que flueixen per camins de set on hi neixen totes les coses i nostàlgies que suren memòria. És així com l’autora torna pels camins dels records (“El silenci del teu cos que sempre torna”) i a poc a poc resorgeixen els excedents entre les pedres i els objectes. Francesc Garriga escrivia a Els colors de la nit (1990): “pensar-te és retrobar-te. / segueixo mil camins / que em dicta l’enyorança / i em perdo cor endins”. Per Francino és “el silenci del teu cos que sempre torna” i és en els excedents on veu, fet d’una manera brillant fòssil, “allò que era en tu que vas ser en mi”. La lectura no és sobrant, sinó que és purament apetible.

il·lustració: Crap Design https://www.instagram.com/21stcenturycrapdesign/

‘Sempre és tard’ Maria Josep Escrivà

Juma B. Barratxina:

“Sempre és tard” de Maria Josep Escrivà, ed. Proa, Premi Miquel de Palol 2020.

Maria Josep Escrivà és una poeta que viu en el silenci. Els anys s’espaien entre la publicació dels seus poemaris: Flors a casa (2007), Serena Barca (2016), Sempre és tard (2020); i, resseguint les dates que mostra en els poemes, el lector observa com els versos, en els seus llibres, els deixa fecundar al llarg dels mesos. Llegint-los, enraonant-hi, sap que reposen en una mesura del temps molt profunda. Sempre és tard és una imatge que no només es percep en el delit que travessa el poemari, sinó ve d’un pou més profund, rere allò dit en Flors a casa “el silenci litúrgic dels pous”. La poesia que hi ha en Sempre és tard és el punt àlgid d’una obra que emergeix del dolor de la creació i que l’enllaça en alguna part del desassossec que pot tenir la nostra època. És un pesar vinclat a la contemplació, i pot també parlar per a la generació més jove, que viu en una angoixa diferent, més espontània. Si en Flors a casa, Escrivà duia, del seu exili interior, alguns brots de la redempció, la profunditat de Sempre és tard arrecera. I aquesta és l’ètica de la poeta. El silenci que ens deixa el pit-roig en un pati d’hivern, quan se’n va amb les estacions, i els anys: 2016 “el meu motiu de ser    la seua absència”; 2017 “i tot l’enyor s’ha fet de sobte llum”; 2018 “un any     tan lent / com estranyen els dits el gest d’escriure”; 2019 “diminut emissari de l’absime   / a la tardor, però,   vindrà tot sol / el teu pit-roig”. Sempre és tard, la veritat assenyalada des d’una costura que dol, però que també es cus “de pètals prims / en constel·lacions, /bancals de llum”.

És estrany ressenyar una obra que es germina tant en el silenci, en el compàs lent que ja no tenen les hores, ens queda sols convidar-vos a llegir-la, no només l’esperada publicació de Sempre és tard, sinó, en el conjunt de la seva obra, la força viva que hi cobra la seva paraula. Que és una d’aquelles que té el poder de l’última: “S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?”

‘El monstre de la gana’, Alba Vinyes Lasso

Laia Maldonado:

El poemari es divideix en quatre parts que dialoguen entre si, però sobretot reflecteixen els esguards d’una veu poètica que desvetlla nous sentits per mirar el món.
Hi ha els estrips, les narracions, els tremolors i les intempèries, articulades a través del vers d’Alba Vinyes i les imatges-discurs de Gabriele Sisti, que tenen en comú el resultat extraordinari de la combinatòria de l’ordinari i l’obliqüitat producte del canvi de perspectiva.

Vers i imatge-discurs es construeixen a partir de la combinació d’imatges prèvies per tal de crear-ne de noves, de narrar a partir del canvi de biaix, del tomb i l’alteració de la perspectiva.
Ambdues artistes es confabulen per tal d’erigir la narració d’un cos que s’ha estripat, però que, lluny de dissoldre’s en l’hemorràgia, parla des de la distància del cirurgià que s’observa el cos obert.
Aquesta dissecció genera una narració íntima, fraternal, que converteix el lector en còmplice de la vivència d’una existència que es fa freda i humida quan perd la tebior que mai ha tingut.
Hi trobem, doncs, una veu que relata, amb la serenor que atorga el temps i la distància, la descoberta d’una vida sense èpica, governada per unes dinàmiques macroscòpiques que el vers enfronta amb la relativa resignació del microscòpic.


El Monstre de la Gana és també una reflexió al voltant de les relacions que establim amb els altres, que desemboquen i materialitzen en un o altre règim d’enyor perquè, com diu Lacan, el desig és sempre desig de desitjar i es fixa en la pèrdua.
El discurs defuig l’enfocament eteri o metafísic en favor d’una narració que sap que traspua, travessada per les dinàmiques del món material i els règims simbòlics que governen el sistema. El cos ple de fisicitat del poemari acusa el propi límit carnal i, alhora, pateix la penetració sistemàtica de la doctrina que el dilueix, que el fa un humor líquid que s’agleva.
El subjecte que transita el poemari coneix la intempèrie, l’ha explorat i en parla des d’un lloc Altre, que vol erigir-se en un refugi, però queda desmentit quan es fa palès que buscar empara és perpetuar la fugida.

És qui fuig sabent que tan sols pot córrer entre fronteres, canviant entre els espais que ens administren, que gaudeix la claror privilegiada del qui albira des de dins la closca, escrutant el món que no desitja perquè “tot és un esborrany del que voldríem”.

Eldiario.es

“Poetry Spam, una aposta digital

Continuem divagant sobre poesia, “un dels mons estètics amb més odis interns i amb el pastís més menut”; de la dificultat de publicar en una editorial per a una persona jove desconeguda -o en realitat, per a qualsevol persona-; de les possibilitats que donen els premis literaris -actualment, una de les poques vies per a publicar-, i de les escasses alternatives per a un sector cada volta més colpit per les crisis econòmiques i morals de la societat.

Malgrat tot, Joan Deusa, junt amb altres poetes i poetesses, proposen un nou camí per a la visibilització de la poesia. La iniciativa, creada l’any 2019 junt amb el seu amic Juma Barratxina, es diu Poetry Spam, la revista antipoètica de treballadrXs precariXs i desocupadXs, una aposta per reinventar aquest gènere i obrir-lo a nous públics i espais.

Aquest estiu van publicar en Spotify i Youtube el segon volum d’aquesta revista digital que tindrà un tercer i últim volum l’any vinent amb la poesia i l’audiovisual com a protagonistes. En aquesta ocasió, proposen un disc d’electrovers, una fusió entre música electrònica, vídeo experimental i poesia, que conclou en un estil únic i fresc amb una intenció: “Passar-ho bé i ballar amb poesia”.

“L’objectiu màxim d’aquest volum era agafar un altaveu i muntar una rave. Fer un recital col·lectiu, quasi ambiental, però ha arribat una pandèmia mundial i no hem pogut fer res. Còsmicament hi ha un complot contra la poesia… Haguera funcionat”, diu aquest poeta de Gandia sense perdre l’esperança.”

ARTICLE COMPLET: https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/eldiario-de-la-cultura/joan-deusa-poeta-bona-poesia-busca-veritat_132_6397571.html

‘Quan escampi’ Borís Pasternak

Adrián Salcedo:

Quan és el sentiment qui dicta els versos, envia a escena un esclau; i aquí acaba l’art; i aquí són la terra i el destí els que respiren.

«Oh, si hagués sabut que les coses poden anar d’aquesta manera…», Borís Pasternak, 1931.

L’autor, fins el final dels dies, va mantenir una cosmologia artística molt influïda pel procés revolucionari viscut, fins i tot quan la separació entre el poeta i el seu poble era ja més que evident. La poesia entesa com el llenguatge del fet orgànic; i aleshores, la preocupació constant pel contingut al qual se’n subordinaven totes les formes; i la crítica i l’autocrítica com a forma concreta de l’avenç, dirigida a enemics i amics, de manera respectiva. Amb el futur, no n’hi ha d’haver pas prou. Del vell, del nou, de tot, més ens en falta.

Borís Pasternak va aprendre a força d’història que només amb l’energia revolucionària es pot arribar a les portes de l’ànima. Per això pertanyia a aquell gruix de gent que va donar suport a la benvolguda República dels Soviets com l’única via a la reforma democràtica. Un cop aquí, els objectius d’ambdós foren diferents. Així se certifica ben al final del recorregut poètic de Pasternak, relegat a la passivitat de la contemplació total (tendència present anys enrere en l’autor), lluny del vitalisme i l’optimisme que se li atribueix; tota activitat és externa. I us ho juro, us juro que jo seré vostre: tant avui com pels segles dels segles.

Però què és la traducció sinó una petita acció, un gest d’apropiació de la realitat per part d’un poble? Traduir obres sota criteris definits no només introdueix nou contingut semàntic a la consciència col·lectiva, sinó que, a més a més, n’augmenta les possibilitats d’èxit de la seva reconstrucció. Tanmateix, són infinits tots els elements que volten una obra. Edicions de 1984 ha publicat «Quan Escampi», última creació poètica de Borís Pasternak. Parlem d’ella, ara que n’acompanyarà, dins la col·lecció 1984Poesia, els poemes escollits de Joseph Brodsky, així com també les obres completes d’Anna Akhmàtova i Óssip Mandelstam, representants tots dos de l’acmeisme i punta de llança del Segle d’Argent. Un llac immens com una plata immensa.

La llum del curtcircuit. La poesia i les drogues al País Valencià

Joan Deusa:

       Un amic d’ell es va morir d’una sobredosi. Contemporàniament, al 1990 va publicar dos llibres de poemes arrel de premis literaris (Senyoriu Ausiàs March i el Martí Dot). Em consta que no parlava, a aquestos llibres, sobre drogues. Un dia, quan Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967) donava classes de valencià a Benigànim, va traure el cap per la finestra de la classe i va vore uns xicons allà als horts mentre es drogaven. Passat el temps, un d’ells va ingerir una pastilla que tenia el relleu d’un dofí, i va tindre, com se sol dir, un mal viatge. Llavors, l’alumne del poeta es va pensar que era un peix, i eixe peix va creure que estava fora de l’aigua, que s’estava ofegant. Els seus amics el portaren a l’hospital de Xàtiva i es recuperà. Els seus pares mai saberen res d’aquesta història.

Molts anys després, Josep Lluís Roig publicà La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), que va meréixer el Premi Mallorca de Poesia l’any 2017. D’aquest poemari no se n’ha parlat molt. Per a mi és del millor que hi ha a la poesia en català dels últims temps. Segons m’ha dit el mateix Josep Lluís, en un principi no s’havia pensat -o no tenia- forma de poemari, sinó de novel·la, una novel·la el protagonista de la qual havia de ser un drogoaddicte. Aquesta primera ficció tenia com a referent la mort del seu company de feina l’any 1992: un professor d’institut de menys quaranta anys. No se sap ben bé si era alcohòlic, però, segons el poeta, si vivia la nit, si bevia, era per a suportar la marxa després de donar classe. «Perquè mesclaré amb rom o conyac o qualsevol cosa/ barata i amb això arribaré a l’altre/ dia». Una nit em va contar un record d’aquest professor de secundària que mai s’ha tret del cap: es va quedar adormit al cotxe amb un cigarro encés a la boca, que es va consumir fins convertir-se només en una cicatriu als llavis. Al poemari llegim: «Sense oxigen a dintre el cotxe/ on morir ofegat perquè trencar els vidres ja ni ens salva» (2018: 27). El protagonista de la primera meitat de la novel·la havia de ser aquest amic de joventut. I tot anava bé, fins que un dia el seu personatge es va dedicar a escriure poemes. Aleshores, Josep Lluís Roig començà a escriure els poemes, i tot plegat va acabar en poemari.
    A La llum del curtcircuit hi ha l’aura de les discoteques valencianes de finals del segle XX. Quan treballava a Benigànim ocorregué l’incident del peix. Des del segon pis de l’institut es podia vore l’antiga discoteca Karachi. Em va contar que aquell alumne que acabà amb una sobredosi moltes vegades es repetia enmig de classe: “pareix mentida, Karachi allí, i jo ací…”. Al poemari llegim: «el dofí semblava nadar/ entre les mans, impacient, fins que ha baixat», «No/ n’hi havia prou, d’aigua, ni a la pica ni a la tassa/ de vàter del McDonald’s ni als esquitxos de la vorera/ ni al toll on ha parat l’ambulància mentre tu no arribaves./ Mai no em vas confirmar si sabies fer el boca a boca» (2018: 18). Les olors dels bancals propers a la festa, els condons gastats, la desesperació, la confusió d’un subjecte alienat per l’horror d’una experiència vital portada als límits del consum de substàncies psicotròpiques, la mineralitat de la suor, de les pastilles, l’oblit que va atacant una memòria, són elements de La llum del curtcircuit. La veu del protagonista (perquè és un poemari amb un protagonista) és la del drogoaddicte del que us he parlat abans. Aquesta veu sintonitza amb certes tradicions literàries. Cap al final del llibre, trobem les referències implícites als poetes simbolistes francesos que ficaren de moda la visió del poeta maleït en contacte amb la vida fotuda per l’alcohol, les drogues i la mancança de diners. Em va sorprendre la caricatura del vers de Mallarmé, que digué «La carn és trista, ai!, i tot ho he llegit», a la qual cosa contesta la veu del poemari: «La carn és trista i he llegit tots els llibres que em van obligar/ a llegir.», i continua dient «Ara escolte que existeixen ocells borratxos/ que són devorats perquè obliden les ales dins d’aquests/ cercles de fum». És així que aquesta veu del llibre protagonitza un dels viatges universals de la literatura: el descens als inferns.

    [...] Llavors,
    quan era tard, des del pàrquing, vaig entrar
    dins la selva de les tomaques.

    Una bona part de la literatura ha tractat aquestos viatges. I tots els escriptors, en major o en menor mesura, sempre acaben passant, encara que siga un minut de la seua obra, per eixe territori del mal. A l’epígraf final del poemari, però, trobem una curiosa al·lusió a la felicitat. És una cita de Kafka, dins una cita de Stamatis Polenakis. Kafka va viure una vida prou miserable. Parlà dels seus inferns interiors, i, en definitiva, fou un bon home. Kafka digué: «Sí, res no és fàcil, fins i tot la felicitat i sobretot la felicitat autèntica, és un pes terrible». El compliment terrible dels desitjos per aconseguir la felicitat, o el seu incompliment, en qualsevol cas, no alliberen l’ésser humà d’un descens i un ascens constant entre l’abisme i un raig de llum, coses que veiem repetides a La llum del curtcircuit en forma de viatges psicotròpics.
A propòsit del problema autobiogràfic, cal dir que Josep Lluís Roig no és un poeta tipus maleït, com els surrealistes francesos de finals del dènou i principis del vint. Si em puc fiar del que em diu (i sols amb una conversa de cinc minuts amb ell qualsevol estaria d’acord amb mi) Josep Lluís Roig mai no ha provat les drogues als nivells del seu personatge, ni de bon tros. Fer poemes des de fora no és un exercici senzill, a la poesia. La ficció no és ni veritable ni falsa, sols assenyala certes coses que passen pel món. Però encara així, a molts resulta estrany que un poeta faça servir una veu que no és la seua dins un llibre de poemes, com si realment hi haguera un personatge pel mig que creara una ficció. Recorde una vegada, mentre viatjava en un tren camí de Gandia, per pura casualitat vaig tindre l’oportunitat de parlar de La llum del curtcircuit amb un dels membres del jurat que li van donar el premi Ciutat de Mallorca. Fou el dia que vaig conèixer Josep Piera. El poeta de Beniopa (que coneix Josep Lluís des de fa anys, anys i panys) em confessà a aquell tren de rodalia que mai no havia sospitat que l’autor que s’amagava rere aquell pseudònim amb el que es va presentar al certamen (Jaume Roig) fora el seu col·lega saforenc. Pons Alorda també estava en el jurat, i supose que podia sospitar d’un drogoaddicte valencià, d’un ionqui, d’un posés, d’un gran poeta fotut, però mai del Roig d’Oliva, cosa que, per una altra banda, explicaria que guanyés el premi. Jo li vaig donar a Piera la meua opinió sobre el poemari: que em semblava un dels millors símbols que jo havia llegit de l’esperit de València, del cor secret de València, els poemes d’un drogoaddicte líric i autodestructiu. Si és que tal cosa es pot pensar (la valencianitat), aleshores La llum del curtcircuit és una bona eina per a la seua reflexió. Potser l’exercici literari d’aquesta obra siga, com els passa de vegades a molts escriptors, l’exercici de tornar enrere i dir coses que van passar. «La meua memòria és un bosc d’on talen els arbres» (2018: 25). Cal tindre en compte que el llibre ve encapçalat per una cita del mateix Josep Piera, que acaba dient: «aquest somni antiquíssim de despertar-se jove».

     Tinc per a mi, que la qüestió de la literatura (aquesta és una de les coses que últimament comprenc com el seu tret més important) camina per una altra banda, una banda horrorosa, un dit de la mà que assenyala el que podríem considerar el mal en el món, això que determina la inexistència final. «Només l’oblit, quatre paraules;/ no res.» (p. 25). El tema que podreix el cor de la literatura i que el fa florir, en La llum del curtcircuit, em sembla a mi, està dit. En última instància, això és al que aspira un poeta-poeta: escriure bé i, també, lluitar contra una cosa que li acabarà guanyant la partida, el mal, l’oblit, i la inexistència.

Gandia, hivern de 2019