La llum del curtcircuit. La poesia i les drogues al País Valencià

Joan Deusa:

       Un amic d’ell es va morir d’una sobredosi. Contemporàniament, al 1990 va publicar dos llibres de poemes arrel de premis literaris (Senyoriu Ausiàs March i el Martí Dot). Em consta que no parlava, a aquestos llibres, sobre drogues. Un dia, quan Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967) donava classes de valencià a Benigànim, va traure el cap per la finestra de la classe i va vore uns xicons allà als horts mentre es drogaven. Passat el temps, un d’ells va ingerir una pastilla que tenia el relleu d’un dofí, i va tindre, com se sol dir, un mal viatge. Llavors, l’alumne del poeta es va pensar que era un peix, i eixe peix va creure que estava fora de l’aigua, que s’estava ofegant. Els seus amics el portaren a l’hospital de Xàtiva i es recuperà. Els seus pares mai saberen res d’aquesta història.

Molts anys després, Josep Lluís Roig publicà La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), que va meréixer el Premi Mallorca de Poesia l’any 2017. D’aquest poemari no se n’ha parlat molt. Per a mi és del millor que hi ha a la poesia en català dels últims temps. Segons m’ha dit el mateix Josep Lluís, en un principi no s’havia pensat -o no tenia- forma de poemari, sinó de novel·la, una novel·la el protagonista de la qual havia de ser un drogoaddicte. Aquesta primera ficció tenia com a referent la mort del seu company de feina l’any 1992: un professor d’institut de menys quaranta anys. No se sap ben bé si era alcohòlic, però, segons el poeta, si vivia la nit, si bevia, era per a suportar la marxa després de donar classe. «Perquè mesclaré amb rom o conyac o qualsevol cosa/ barata i amb això arribaré a l’altre/ dia». Una nit em va contar un record d’aquest professor de secundària que mai s’ha tret del cap: es va quedar adormit al cotxe amb un cigarro encés a la boca, que es va consumir fins convertir-se només en una cicatriu als llavis. Al poemari llegim: «Sense oxigen a dintre el cotxe/ on morir ofegat perquè trencar els vidres ja ni ens salva» (2018: 27). El protagonista de la primera meitat de la novel·la havia de ser aquest amic de joventut. I tot anava bé, fins que un dia el seu personatge es va dedicar a escriure poemes. Aleshores, Josep Lluís Roig començà a escriure els poemes, i tot plegat va acabar en poemari.
    A La llum del curtcircuit hi ha l’aura de les discoteques valencianes de finals del segle XX. Quan treballava a Benigànim ocorregué l’incident del peix. Des del segon pis de l’institut es podia vore l’antiga discoteca Karachi. Em va contar que aquell alumne que acabà amb una sobredosi moltes vegades es repetia enmig de classe: “pareix mentida, Karachi allí, i jo ací…”. Al poemari llegim: «el dofí semblava nadar/ entre les mans, impacient, fins que ha baixat», «No/ n’hi havia prou, d’aigua, ni a la pica ni a la tassa/ de vàter del McDonald’s ni als esquitxos de la vorera/ ni al toll on ha parat l’ambulància mentre tu no arribaves./ Mai no em vas confirmar si sabies fer el boca a boca» (2018: 18). Les olors dels bancals propers a la festa, els condons gastats, la desesperació, la confusió d’un subjecte alienat per l’horror d’una experiència vital portada als límits del consum de substàncies psicotròpiques, la mineralitat de la suor, de les pastilles, l’oblit que va atacant una memòria, són elements de La llum del curtcircuit. La veu del protagonista (perquè és un poemari amb un protagonista) és la del drogoaddicte del que us he parlat abans. Aquesta veu sintonitza amb certes tradicions literàries. Cap al final del llibre, trobem les referències implícites als poetes simbolistes francesos que ficaren de moda la visió del poeta maleït en contacte amb la vida fotuda per l’alcohol, les drogues i la mancança de diners. Em va sorprendre la caricatura del vers de Mallarmé, que digué «La carn és trista, ai!, i tot ho he llegit», a la qual cosa contesta la veu del poemari: «La carn és trista i he llegit tots els llibres que em van obligar/ a llegir.», i continua dient «Ara escolte que existeixen ocells borratxos/ que són devorats perquè obliden les ales dins d’aquests/ cercles de fum». És així que aquesta veu del llibre protagonitza un dels viatges universals de la literatura: el descens als inferns.

    [...] Llavors,
    quan era tard, des del pàrquing, vaig entrar
    dins la selva de les tomaques.

    Una bona part de la literatura ha tractat aquestos viatges. I tots els escriptors, en major o en menor mesura, sempre acaben passant, encara que siga un minut de la seua obra, per eixe territori del mal. A l’epígraf final del poemari, però, trobem una curiosa al·lusió a la felicitat. És una cita de Kafka, dins una cita de Stamatis Polenakis. Kafka va viure una vida prou miserable. Parlà dels seus inferns interiors, i, en definitiva, fou un bon home. Kafka digué: «Sí, res no és fàcil, fins i tot la felicitat i sobretot la felicitat autèntica, és un pes terrible». El compliment terrible dels desitjos per aconseguir la felicitat, o el seu incompliment, en qualsevol cas, no alliberen l’ésser humà d’un descens i un ascens constant entre l’abisme i un raig de llum, coses que veiem repetides a La llum del curtcircuit en forma de viatges psicotròpics.
A propòsit del problema autobiogràfic, cal dir que Josep Lluís Roig no és un poeta tipus maleït, com els surrealistes francesos de finals del dènou i principis del vint. Si em puc fiar del que em diu (i sols amb una conversa de cinc minuts amb ell qualsevol estaria d’acord amb mi) Josep Lluís Roig mai no ha provat les drogues als nivells del seu personatge, ni de bon tros. Fer poemes des de fora no és un exercici senzill, a la poesia. La ficció no és ni veritable ni falsa, sols assenyala certes coses que passen pel món. Però encara així, a molts resulta estrany que un poeta faça servir una veu que no és la seua dins un llibre de poemes, com si realment hi haguera un personatge pel mig que creara una ficció. Recorde una vegada, mentre viatjava en un tren camí de Gandia, per pura casualitat vaig tindre l’oportunitat de parlar de La llum del curtcircuit amb un dels membres del jurat que li van donar el premi Ciutat de Mallorca. Fou el dia que vaig conèixer Josep Piera. El poeta de Beniopa (que coneix Josep Lluís des de fa anys, anys i panys) em confessà a aquell tren de rodalia que mai no havia sospitat que l’autor que s’amagava rere aquell pseudònim amb el que es va presentar al certamen (Jaume Roig) fora el seu col·lega saforenc. Pons Alorda també estava en el jurat, i supose que podia sospitar d’un drogoaddicte valencià, d’un ionqui, d’un posés, d’un gran poeta fotut, però mai del Roig d’Oliva, cosa que, per una altra banda, explicaria que guanyés el premi. Jo li vaig donar a Piera la meua opinió sobre el poemari: que em semblava un dels millors símbols que jo havia llegit de l’esperit de València, del cor secret de València, els poemes d’un drogoaddicte líric i autodestructiu. Si és que tal cosa es pot pensar (la valencianitat), aleshores La llum del curtcircuit és una bona eina per a la seua reflexió. Potser l’exercici literari d’aquesta obra siga, com els passa de vegades a molts escriptors, l’exercici de tornar enrere i dir coses que van passar. «La meua memòria és un bosc d’on talen els arbres» (2018: 25). Cal tindre en compte que el llibre ve encapçalat per una cita del mateix Josep Piera, que acaba dient: «aquest somni antiquíssim de despertar-se jove».

     Tinc per a mi, que la qüestió de la literatura (aquesta és una de les coses que últimament comprenc com el seu tret més important) camina per una altra banda, una banda horrorosa, un dit de la mà que assenyala el que podríem considerar el mal en el món, això que determina la inexistència final. «Només l’oblit, quatre paraules;/ no res.» (p. 25). El tema que podreix el cor de la literatura i que el fa florir, en La llum del curtcircuit, em sembla a mi, està dit. En última instància, això és al que aspira un poeta-poeta: escriure bé i, també, lluitar contra una cosa que li acabarà guanyant la partida, el mal, l’oblit, i la inexistència.

Gandia, hivern de 2019

‘L’agulla’ Àngels Moreno

Joan Deusa:

Al mes de febrer de 2020 Àngels Moreno publica L’agulla i és com si d’alguna manera el temps es quedara congelat. Passen els mesos de març, d’abril, de maig (mesos poètics llançats a perdre), de juny, de juliol, d’agost (mesos horribles). Sobretot les editorials es queden parades en un estat d’inacció, concentració i tensió, igual que el moviment intern de la literatura. El mes de setembre em va escriure per WhatsApp i em va dir Joan, anem a la Fan Set i presentem l’Agulla, i jo li vaig dir clar que sí Àngels, perquè d’alguna manera li ho devia. No sé per què sent com si jo li deguera alguna cosa a Àngels Moreno. Qualsevol poeta que he llegit és millor que jo i ja li vaig devent això i això a x i z. En aquest cas, quan ella em va enviar L’agulla (Pagès Editors, 2020), vaig comprendre que fer juntes aquesta presentació era molt interessant. En el fons no sé per què m’ho va demanar. Vam nàixer l’any 93, al segle XX. Vaig obrir el llibre de poesia per la primera pàgina i vaig escriure unes notes mentre avançava. A les vores de les pàgines. Veia el que un recordarà del llibre a priori en el transcórrer dels anys: una vella asseguda a una butaca, cosint. Un vers deia “L’àvia som totes. En la malaltia. En el pas del temps. En l’ús dels cossos. En el silenci assumit. Generacions de dones en silenci. Generacions de silenci sota l’amenaça d’una veritat imposada. En la por a parlar per no saber. Per no saber la mort, per saber que aquest silenci […]”.  Pensava: estic llegint un llibre sobre el dolor. Estic llegint un llibre sobre el dolor de la dona. També, estic llegint una mena d’apologia de la totalitat,  és a dir, sobre com és la construcció lingüística d’un ésser textual autònom, viu. A mi m’agraden molt les formes de vida com L’agulla. Després de fer-me més d’un parell de cerveses amb Àngels he sabut que llig com una boja. És a dir, a banda de llegir literatura -jo diria- sense pietat, després d’eixir de guàrdies nocturnes d’urgències a l’hospital de Figueres, se’n va a la platja de Cadaqués, o al seu pis de Girona, s’arregla, i baixa al bar a beure copes de vi, i a llegir Rolan Barthes, Focault i Derrida com si això fora l’apocalipsi. Avui he parlat amb Àngels per WhatsApp i m’ha dit que porta tot el matí llegint; i que havia passat de llibres en llibres, de Plató a Wittgenstein. Tot això -des de fora- potser també conforma l’autonomia d’un univers textual. Quan estava llegint L’agulla, també vaig pensar -amb comoditat- estic llegint un llibre sobre la seva àvia, és a dir, un llibre d’amor, un llibre sobre el que li passa a Àngels, però no sobre el que li passa per fora, sinó per dins, sobre la vida interior de la seva àvia. Aquesta dona vella és, diguem, la protagonista del llibre. Una vella que cus en silenci acompanyada de la veu de la seua neta, i, la seua neta, treballa poèticament, sobre aquest escenari. El silenci és l’altre protagonista del llibre. El silenci és, per dir-ho amb una paraula, la no-possibilitat d’escriure. “Allò que han volgut silenciar, és allò més valuós: el vol, la imatge, la fixació en el divers, tot allò que impressiona, deixata i amara”. Hi ha dones que mai no han escrit poesia. Hi ha poetes que mai no han escrit poesia. A partir d’això naix una de les apostes (no directament declarada) del llibre i que jo considere la més important: fer un llibre de llibres; és a dir, “la responsabilitat de ser la dona encarregada de dir el que totes les dones no han pogut dir per no poder escriure” havia de convertir-se, algun dia, en un llibre de poesia. I aquest llibre de poesia havia de ser escrit com un torrent. Aquest llibre de poesia està escrit, de fet, com un torrent. I aquest llibre de poesia és L’agulla d’Àngels Moreno. “De la memòria sempre ens queda el ritual, com una marca, un codi d’origen, el do de la natura d’aprofitar el poc que un ésser aporta a la regulació de les criatures. El silenci és profitós si les mans treballen, fer sense paraules, cloure el llenguatge en un dels calaixos des d’on el mirallet aprén un nou joc d’identitat: calla, si has parlat massa”. El torrent de poesia en prosa d’Àngels Moreno -des del meu molt personal i probablement equivocat punt de vista- és explicat per la tasca no declarada d’escriure un llibre total amb eixe problema de fons. És delirant, ininterromput. Que valenta és Àngels. Àngels és com una màquina del temps, que es fica dins els ulls de moltes i viatja amb els seus ulls que veuen totes les parts vetllades de les coses que passen de forma sobrenatural per damunt el món. La poesia persevera -això ho repetisc contínuament- en l’expressió del sobrenatural (el que no es pot assenyalar amb un dit: l’amor, la mort, la justícia, el mal). Que gairebé la “Història de la Veu de la Dona” romanguera condemnada al silenci fins al segle XX evidencia un món paral·lel on hi ha tot el que s’ha vist i no s’ha dit. Un univers erm que viu en la imaginació. L’àvia de L’agulla cus en silenci. A L’agulla el silenci i les mans cosint són l’expressió de tot el que està passant i no es diu. “Perquè en el silenci de la dona, els accidents del món no s’assumeixen com un camí amable, sinó que ensenyen a callar ja no per superar-los -perquè ni tan sols per a això hi ha esperança-, sinó perquè per fi deixin de burxar”. Hi ha una cosa que compartim Àngels i jo. Abans jo no deia res. Mirava les seues històries d’Instagram i deia “bien bien”, i no li deia res, callava: en eixe silenci ens compreníem perfectament… Però clar, ja una vegada ens hem conegut en persona i hem begut birres i vi i cassalla i tot això doncs hem confirmat: ens agraden els llatinoamericans a montó. És a dir, ens agrada Julio Cortázar. Sempre me’n recorde del primer capítol de La Novel·la, quan es parla del tornillo de Morelli: “Morelli habla del napolitano que se pasó años sentado a la puerta de su casa mirando un tornillo en el suelo. Por la noche lo juntaba y lo ponía debajo del colchón. El tornillo fue primero risa, tomada de pelo, irritación comunal, junta de vecinos, signo de violación de los deberes cívicos, finalmente encogimiento de hombros, la paz, el tornillo fue la paz, nadie podía pasar por la calle sin mirar de reojo el tornillo y sentir que era paz. El tipo murió de un síncope y el tornillo desapareció apenas acudieron los vecinos. Uno de ellos lo guardaba, quizá lo saca en secreto y lo mira, vuelve a guardarlo y se va a la fábrica sintiendo algo que no comprende, una oscura reprobación. Sólo se calma cuando saca el tornillo y lo mira, se queda mirándolo hasta que oye pasos y tiene que guardarlo presuroso. Morelli pensaba que el tornillo debía ser otra cosa, un dios o algo así. Solución demasiado fácil. Quizá el error estuviera en aceptar que ese objeto era un tornillo por el hecho de que tenía la forma de un tornillo.”. Aquest és el silenci dels poetes, i el que més m’interessa de L’agulla. El silenci de no dir i comprendre què hi ha de l’altra banda de les coses. “Calla si has parlat massa…”. Wittgenstein deia que sobre el que no se’n pot parlar, molt millor és callar. Ell es referia a què la ciència no pot tindre el llenguatge per parlar del sobrenatural, perquè el llenguatge científic no pot assenyalar l’amor. Però l’estranya composició del llenguatge estètic i moral sí té la possibilitat de suggerir-ho. Amb un seguit especial de paraules una poeta pot mostrar el que amb el llenguatge quotidià no podem explicar. Llavors és quan un se n’adona que un col·lectiu d’éssers humans al llarg dels segles ha estat majoritàriament silenciat a aquest nivell -l’escriptura. Això és un holocaust per a la història del coneixement poètic de les coses. A L’agulla d’Àngels Moreno, però, un sent que el temps i l’espai estan cancel·lats, i que les imatges es mouen en un espai indeterminat, en el sentit filosòfic, és a dir, que eixes imatges sembla com si no pertanyeren a un individu en concret. Per a mi -i sé que aquest és un punt de vista molt arriscat però me la pela sincerament- són una concreció poètica-històrica d’aquest col·lectiu de dones. Quan vaig acabar el poemari, vam anar a València a presentar-lo a la llibreria Fan Set. Àngels era la que conduïa i em va arreplegar al centre de Barcelona un dia de pluja. Allà vam anar quan eixírem els dos de treballar un divendres de setembre, jo de Sabadell i ella de Figueres. És ella la que condueix, jo no en sé. Una vegada a València, abans i després de la presentació, en el cotxe, en la carretera, en el vi, jo me l’anava mirant. I pensava en el vers “Pren, poema, aquesta casa de morts […]”, un vers que es farà un vers-eco, ja ho voreu. I a cada vegada que passava l’estona s’anava repetint l’eco. I fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla.

‘If true: false; else: true’ Maria Sevilla

Paula S. Piedad:

“si cert: fals; altrament: cert/si cert: fals; altrament: cert/ si cert: fals; altrament: cert/>i per a tot valor, amor de cert de falsa/ i per a tot valor de si”  

Ara que la veritat ja no és un fet. Ara que es dubta de tot. Ara que la veritat és denunciada. Per opressora, per conservadora. En aquest context arriba “if true: false; else: true” plaqueta guanyadora del 4t Premi Carles Hac Mor per a plaquetes d’escriptura subversiva. Arriba evidenciant la fragilitat de la veritat del segle XX a través dels set poemes que composen l’obra. Un poema rere l’altre formant un in crescendo d’alguna cosa que no encaixa, d’equívocs en cadena. Dins la plaqueta no trobem un treball de camp amb divagacions filosòfiques sobre el concepte de veritat però si que hi trobem una escriptura que esdevé símptoma de la devaluació de la idea del concepte. Aquesta incertesa que porta  la condició postmoderna juga a favor de la poètica de “if true: false; else: true”. 

Trobem un joc textual que s’erigeix a partir de –em prenc la llicencia d’anomenar-  l’estètica de l’error, del glitch. Sí, els poemes es construeixen sovint a partir de juxtaposicions entre connectors i els versos, de manera que l’efecte és que no hi ha cap relació consecutiva d’un vers a l’altre. Ja el títol de la plaqueta s’anuncia com una contradicció i continua amb una creació d’estranyesa durant la lectura del text. Aquesta aposta de Sevilla recorda a les pràctiques d’experimentació literària d’ OuLiPo (acrònim de «Ouvroir de littérature potentielle») grup d’escriptors de literatura no-convencionals que a partir de tècniques d’escriptura amb constricció o trava construeixen un artefacte literari.  

Pel que fa a la forma estructural dels poemes, la plaqueta sembla construïda materialment sobre un sistema informàtic que es desconfigura constantment, evidenciant aquesta estètica del glitch que està tan present a l’art postmodern. En els últims anys, els medis audiovisuals han utilitzat el glitch per evocar aquells errors de programació que tant s’intentaven evitar a finals del segle passat. No podríem dir que el glitch en if true: false; else: true s’utilitzi com a via per evocar allò vintage, allò mainstream, al text, més aviat crea llocs en comú  entre el llenguatge informàtic i el literari i els agermana i, alhora, els tiba: “anàfora origen pronom i: m_nc_nça/ fantasma escriptura presència: m_nc_nç_.”  

En if true: false; else: true trobem una poesia on el jo poètic se’ns desintegra durant la lectura en el moment que l’error apareix constantment a les oracions enunciatives, on el jo és –o suggereix ser- més robot que humà i ens fa qüestionar-nos els límits entre allò humà i allò tecnològic a la era del posthumanisme.  

‘Nibrós’, Laia Carbonell

Juma B. Barratxina:

Nibròs, Laia Carbonell, Edicions Món de Llibres, Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2019.

Aquest és el segon poemari de Laia Carbonell, guanyadora de l’Amadeu Oller el 2015 amb “Finlàndia. Poesia amb acompanyament”, i co-programadora de l’espai l’Horiginal.
Clarice Lispector escrivia que imaginar és crear. Laia Carbonell imagina les vores i costures d’una història íntima amb un poble i la seva gent major, el paisatge perdut d’un món i hi crea un “pathos” propi, que va convidant al lector en la mesura que avança en el poemari a aixopuglar-s’hi. La història que escriu la poeta ens pot ser aliena, també el que sent ella és inconmensurable, no podem sentir-ho tots, això; però, en canvi, el lloc des d’on ella sent i viu el món sí que ens toca, com si ens allargués la mà des d’una profunditat. 
Què és Nibrós? Segurament no ha de ser res, per això és Nibrós, no es pot dir, “que jo no ho sé / que jo no hi era / que només hi passejàvem molt a prop”  o tan sols algunes imatges “seran les branques tremolant com una esquela”, és una subtilesa que ve d’un poble llunyà en l’espai i el temps, la vaguetat d’un poble que ja no existirà, i que ve cap aquí. I el poble, si el lector és capaç d’obrir-s’hi, s’enfustarà en ell, encercat per molts cementiris: de persones, de vides, del que ja no és però encara és, en algun lloc. Una sensació pòstuma és anunciada: “hi ha les bordes destruïdes / els arbres creixent a la porta / la molsa arrapada a les parets / no hi ha taula ni menjar”, que en la veu que parla l’empeny a tocar el vernís del taüt, a arrecerar-s’hi: “si baixo al cementiri / i els nens em veuen / sóc la boja del poble / que planta flors vora les tombes / busca cucs i els pregunta / si encara et queda carn (…)”
Nibrós té moltes lectures, recomano que el llegiu vàries vegades i que el deixeu crèixer, sobretot si sentiu que hi ha una humanitat tèbia que fa alguna cosa en nosaltres, per en un voral que no posem nom. Laia Carbonell hi és allí: “(…) a la llumeta que el seu esperit feia / perquè alguna cosa la inquietava / mentre els cucs se la menjaven”.

‘Afàsia’ Paula S. Piedad

Laura Benedicto:

“només un cos que es violenta/pot trencar-se /les afàsies, l’insomni/ al fonament, reviure el codi, / transgredir-lo, posar-hi parla, subvertir-se”

Portada d’Adia Edicions

Una afàsia és una lesió a la part del cervell responsable del llenguatge que pot produir dificultats o incapacitat en la expressió, la comprensió, la lectura o l’escriptura. L’Afàsia de la Paula S. Piedad és, però, molt més que un tractat clínic sobre les dificultats biològiques: és un assaig poètic, antipoètic, estètic i antiestètic, sobre el trauma, el buit, la culpa i el plaer. Barrejant una estètica curada de l’Amèrica dels 90 amb els escenaris d’un Baix Llobregat xarnego, ens submergim en una atmosfera on l’aire esdevé pesat i es pot gairebé olorar. 

L’apertura ja ens ho deixa ben clar: veient una pel·lícula gringa a un autocine, el jo poètic pateix el retorn d’un tropell de records inconnexos, obtusos i no desitjats. Clitxé sobre clitxé al film comercial, el trauma es fa present mostrant l’absència, el buit en què el subjecte està sostingut: incapaç d’entendre, parlar, pensar, la condemna al silenci és tot el que queda; les reminiscències de la postmodernitat són molt presents. 

La psicoanàlisi lacaniana afirma que l’inconscient és inaugurat per un significant buit de significat, és a dir, que no hi ha un sentit últim al qual recorre, que els traumes no duen una veritat; és el pacient qui, en la teràpia, li en dona un. D’igual manera es comporten els poemes d’Afàsia, produccions d’un subjecte esquerdat per un llenguatge que li és aliè i al qual no pot fer referencia. El jo poètic queda condemnada, en una mena de flaneurisme, a passejar els carrers sense una direcció, cercant, cercant-se: “Sóc més vorera ja que estómac. I per trobar-me un sentit/ m’he pensat un buit que s’omple / a cada passa”. 

La Paula S.Piedad ha creat amb Afàsia un monstre enorme amb un joc formal minuciós inabastable, fent d’aquest significat inaugural el protagonista. A cada lectura crea branques noves, demostrant-nos que res no és fixe i que no som res més que “substàncies que pensen com trencar-se i fer unitat”.  

Cristal·litzacions del jo – Poemes de l’alquimista (Josep Palau i Fabre)

Joaquim Cano

Una porció ben grossa de les veus líriques d’arreu del món beuen d’un tòpic fort, implacable i amb un combat tossut: la nostàlgia. Aquest camp de sentit (en termes de Markus Gabriel) el podem designar amb molts altres títols: el record, la memòria, l’enyor, etc. I, evidentment, trobem un element comú a tots aquests noms: la persistència d’un moment passat, d’un seguit de circumstàncies irrecuperables. Ara ve la paradoxa, perquè es tracta d’un fum fugit en què, tot i la seua essència de fet negatiu —diguem-ne no-fet—, també és fonamental el component de la perdurabilitat. El que nodreix aquesta porció ben grossa de veus és una presència estable, però fugada, esfumada.

Portada d’edicions Proa

Hi ha un mèrit, però, que s’ha de reconéixer al poeta Josep Palau i Fabre. Aquest autor, més enllà de la producció misteriosa i, en alguns punts, inefable [permeteu-me un adjectiu tan manit i menat], elabora, dins del poemari compost Poemes de l’alquimista, les notes pròpies i n’evidencia la gènesi. La nota número 2 incideix directament en el germen que mou la totalitat del llibre; un brot dividit en dues vessants. La primera, “la mimesi”, amb una tradició literària que la suporta ja des dels textos aristotèl·lics. La segona, el contrapunt més encertat, és “la desintegració del jo”. El que pretén Palau i Fabre és una revolució molt intel·ligent, pel que fa a les eines que ens obren el camí a tota la tradició literària tot just mencionada.

Sí, el mèrit és el d’haver resseguit el fil dins de la madeixa per a arribar a una conclusió força encertada: «El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre.» Aquesta sentència ja apunta una línia de pensament que hui dia ocupa els textos d’autors com l’esmentat Markus Gabriel. La fluidesa del jo és el que provem de desintesificar amb el text. És l’obra d’art, amb una “autonomia radical”, la que permet fer canviar els homes, la que ens fa partíceps del fet artístic i ens encomana el seu poder per a escapar d’una crisi constant. Les enyorances, d’una altra banda, només són cristal·litzacions de l’ego.

‘Camelot o la poesia social’ Joan Deusa

Xesc Alemany:

Això no és ben bé una ressenya minuciosa de Camelot o la poesia social (Joan Deusa Dalmau, platja de Gandia, 1993), sinó més aviat una dosi d’entusiasme dirigida a digerir alguns punts estratègics d’aquesta obra recentment editada. M’uneix una vinculació d’amistat i d’estima intermitent amb l’autor, però també moltes altres experiències entre les quals no hi ha ni el deure del respecte (literari) ni l’expressió “generació literària”. Naixérem el mateix any i amb la mateixa llengua, però qui sap de qui ens enamorarem en el futur i en quin idioma educarem la descendència, o quantes vegades mentirem sobre l’edat quan serem més vells per trobar feina o per fer coneixences. Per tot això (+ les dissensions ideològiques i estètiques habituals), m’és fàcil anunciar que el llibre no és un exercici de bona literatura, doncs en aquest sentit és un recull deficitari en molts dels aspectes que la poètica de capelleta recomana: carregat de símptomes de constant evanescència, Camelot o la poesia social s’apaga tot just l’analitzam amb criteris com la unitat, la coherència, la força interna sostinguda, l’aspiració a la massa consumidora, l’educació en l’ètica o la pauta cívica, etc. Tampoc descobresc res, igualment, si dic que el llibre no és un plat per a paladars refinats quan l’autor ja s’ha autoatorgat —en defensa pròpia, qui sap fins quan— el títol de Poeta Menor. És així: Camelot o la Poesia Social és l’obra d’un poeta que té respecte per gairebé tothom i que pot ser respectat en els cercles que vulgui, no en tenc cap dubte, però qualsevol que cerqui senyals de genialitat en la totalitat del llibre és segurament massa amic d’en Joan i l’estima massa per acostar-se a la seva obra amb la sinceritat que requereix l’exercici de posar les coses al seu lloc (criticar, com llegir, és necessàriament humiliar). Dit això, que consti que aquests detalls no són motiu suficient com per no recomanar l’absorció/l’abducció immediata del/pel llibre, doncs l’autor hi desplega un populisme particular que per moments m’ha recordat a alguna de les ocurrències mitològiques d’en Henry Michaux (salvant totes les distàncies possibles, a la poesia d’en Deusa la nit [també] es mou, vaja si ho fa!). Un populisme que, principalment, vertebra el poemari via dos recursos: 1) la seva capacitat d’esdevenir no tant el torrent líric que hom podria suposar, sinó l’abocador lúcid, la llacuna espectral de les aigües veloces, massa veloces per conformar-se amb la condensació i la contenció del rerefons simbòlic que invoca; i 2) òbviament, la figura estrafeta del gat còsmic, i no només la seva presència màgica, sinó la càrrega reveladora que aquest personatge lasciu introdueix al llibre: Joan Deusa és ara aquell escriptor —no sé si pateix TDH, però en algunes estrofes sembla un malalt que fa temps que no pren medicació— que ens ha anunciat que hi pot haver al món més Doràemons després del Doràemon Blau. Mitjançant aquests dos mecanismes, Deusa reïx a l’hora d’allunyar-se de la fe unidimensional (en el que sigui) i de la pena personalíssima —això és, de les vanitats de l’escriptor juvenil cosmopolita d’avui— i en comptats moments, dins els marges estrictes del seu propi univers, es retroba amb el concepte de Visió; ens promet allò que ni pot ni vol donar-nos, com en un acte de recerca inservible, pura experimentació entre la mitologia dels codis de cavalleria i la ciència-ficció onírica. Tot i que és cert que en molts poemes l’autor enterra el lector en un món de melangia que probablement molts ja hem experimentat en carn pròpia i que pot ensopir-nos i fins i tot avorrir-nos, Camelot o la poesia social té també vàlvules (un ferment literari mesuradament opac —que no hermètic—, un desplegament de “mons altres” malignes i paral·lels que no es mimetitzen amb la biblioteca de la seva habitació, unes adjectivacions estrambòticament fresques, etc.) que adesiara menen el lector, eix enllà, cap a girs externs al guió pressuposat que unten els camins de la suggestió d’un verí divertidament egofòbic, una substància mala de trobar en les actuals línies literàries dominants que orbiten entorn d’institucions i d’associacions lletraferides paraestatals (personalment, no ho he trobat això que m’ha donat en Deusa, a l’obra recent d’Antònia Vicens, per posar un exemple canònic). Al Camelot d’en Deusa, l’espiral gira de dintre cap a fora, i això és bona notícia; a diferència d’altres joves (i no tan joves) que voregen la cort i que sovintegen actes i projectes adotzenats, per ara l’escriptor de Gandia no vol la corona al cap…

A continuació, voldria compartir esquelèticament els paràsits que algunes parts del Camelot o la Poesia Social han adherit al meu espai-temps i que són, per si mateixos i EXACTAMENT allà on l’autor s’ha avingut a col·locar-los, molt més valuosos que tot el poemari com a conjunt. Si pogués canviar el món com un déu malèvol en faria un de nou on Joan Deusa no existís (tampoc Joan Dausà) a canvi que algunes evocacions que l’autor recull al seu primer llibre foren confrontades per masses. Som-hi:

1) […] a les entranyes de la muntanya de rucs. Vomiten entre la boira. (p. 14). És o no és envejable la idea de someres que vomiten entre la boira en animal solitud?

2) Mire les poblacions llunyanes, amb les petites il·luminacions. (p. 28). Cada cop que rellegesc l’oració en context o fora de si —fora de mi— em resulta una concreció, una conceptualització perfecta (i extremadament pictòrica, i ara pens en les nits estrellades de Van Gogh, en Montmatre als ulls crepusculars de Pissarro) del terme “popular”. La visió, sens dubte ho és, populista de Deusa respon a la quotidianitat dels quotidians que, si bé no es coneixen, se són iguals i es deixen veure, fan de trobar-se intermitentment, o bé perquè tenen coses a dir-se en llenguatges que depassen la literatura de text, o bé perquè tenen repulsions a bescanviar, entranyes brogides a punt d’explotar… commocions i moviments regits per pel tambor espontani de l’incivisme (la vida!) que regeix el tomb del dia en nit, del carrer en llit, de la casa en hàbitat sempre amatent als veïns d’aquí i de més enllà (podria continuar amb els paràsits, però posem-ho en paraules de l’esteta Miquel Serra: no sé si som jo o si són ells qui visita a qui en aquests moments). 

3) Vaig recuperar al bosc les estructures dels escacs (p. 45). Per què Lévi-Strauss, amb tota la seva potència analítica, no inclogué la frase als Tristos tròpics? Desconec si Deusa ha llegit mai l’obra poètica de l’antropòleg francès, però tal evocació em demostra, com tants altres cantons del Camelot, que entre els seus interessos també hi trobam el de posar setge a les estructures elementals del pensament salvatge; això és, la reflexió (la política) que discorre més ençà i més enllà de les fresses estatals i dels estats fressats de les coses. 

4) Referència a l’aparell reproductor de Doràmeon: […] i ara em mira i es toca l’aparell reproductor (p. 61). Això mai no se li hauria acudit a la Gauche Divine. És senzillament un fenomen fascinant: Doràemon es podria haver (s’ha!) reproduït! Només la idea d’una possibilitat reproductiva del moix còsmic masturbador que viu al calaix de les primeres plantes de tots els adossats del món, en habitacions d’escolars que se descalcen, em rebenta i em dóna més confiança que l’èxtasi o el netejador bucal. Ara sé que puc continuar interessat en tot allò que a ningú interessa, perquè és segur que es reproduirà més prest que tard, és segur. Amb tota la meva ràbia, reconesc aquest acte com l’acte més generós i despreocupat del poeta menor, figura artística tan innecessària com impagable és la invisibilitat que fa veure les coses que són siluetes ara i després ombra.  

5) […] de vegades pense que voldria arrancar-me les ales que m’han eixit en l’esquena… ara tinc morts, ara tinc déus i tinc pàtria. (p. 69) Dit, i fet. El plor resignat i poruc (però sincer, digne) de qui se sap bandoler, anarquista, de qui voldria fulminar la por… però sols té paper i llapis per descriure l’acorralament. 

Si no vos veis amb cor (o cartera) d’adquirir el llibre sencer —una ficció que no és—, llegiu almanco els poemes que contenen aquests versos a qualque llibreria, o arrabassau les pàgines indicades dels exemplars que trobeu a la biblioteca. 

‘Blasfèmia’ de Kamov i ‘Breakfast at Sant Anthony’s Market’ de Pau Sif (traductor de Kamov)

Juma B. Barratxina i Carla Marco:

Il·lustració de Crap Design

I. 

“…el meu cant és una blasfèmia; és desesperació i ràbia i hi ha còlera en el seu dolor”.

   Es coneix com a blasfèmia tota paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants.
  Després de llegir a Kamov, blasfèmia esdevé benedicció contra la prostitució de l’ànima.
  Tal com proposa Pau Sif, traductor del llibre publicat per Edicions 96, el poemari és una esmena a la totalitat contra un món i un déu tirànics tot servint-se de la violència de les imatges i la potència de la dicció.
   Janko Polic Kamov ( 1886 -1910) fou fill d’una família benestant croata i la seva curta trajectòria vital estigué marcada per la malaltia, la rebel·lia, la decadència de la pròpia família i la mort a l’hospital de Sant Pau de Barcelona als vint-i-tres anys.
   Blasfèmia neix de la irreverència, creix en la subversió i la revolta, es desenvolupa en la concupiscència i la passió, i mor en l’aflicció del desesper tot fent d’aquesta mort poètica la seva obra pòstuma.
   Escoltem el crit d’una ànima afligida per la condició més devota de l’home exànime, un crit en defensa de la passió que foragita preceptes, apostant per la radicalitat de l’acte, la lascívia i la luxúria contra tot allò imposat i establert; la irreverència contra la moral i el puritanisme.
   Sentim el clam d’una ànima perduda anhelant la mort corpòria per elevar-se allà on el vol és lliure i no coneix imposicions ni fronteres.
    Contra la infecció de l’ésser exànime, l’exigència de la plenitud de l’ànima que sols pot emplenar-se amb la bellesa de l’eterna veritat: l’amor. L’exigència de l’amor com a gest tan radical com salvífic.
   Kamov s’acull al Déu de la passió perquè l’home està fet de sang, estómac i membre; i alhora el planteja com a criminal, abocador de despulles i carn magre. Ens mostra l’escarni que és la fe en la institució eclesiàstica així com en l’home que la sustenta i l’enalteix.
   No hi ha redempció ni perdó per a l’home corromput d’ànima morta i cadavèrica, imatge concentrada en la constant del color negre (els besos negres, l’amor negre, les obres negres ) simbolisme de mort i taca d’obscuritat que banya i contamina l’amor en cada gest.
   Reclama el “murmuri de sang” com a vitalitat i pulsió per a l’esperit esllanguit, que funciona com a impuls d’una vitalitat sangonosa que traspuen les passions més enllà de qualsevol doctrina.
   Finalment, veiem com el poeta fa de la mort del cos putrefacte la seva obra pòstuma i com ens interpel·la a profanar la tomba per trobar l’esperança en un últim vers. Fa d’un taüt conjuntament amb l’estimada “sucumbirem, Kitty.- àvida és la gola de la mort” una imatge poètica simbolitzant una al·legoria a l’amor passional i carnal que ha mort en una societat corrompuda, moralista, dogmàtica.
    Planteja l’estima des del decés d’ambdós cossos com el desesper de l’últim crit contra la condemna que suposa la luxúria i la passió extraviades en societat, alhora proposant-les com a única forma de resistència.
   La profanació de la tomba com a simbolisme de l’última esperança en forma de cos mort i llavis desencaixats com a prova d’haver viscut la passió fins les últimes conseqüències.
    La seva mort poètica esdevé la veritat de la seva obra; i, la incitació a la profanació de la tomba esdevé una crida a la comprensió i una demostració d’aquesta veritat passional viscuda fins l’extenuació.
   És aquí on reivindiquem una poesia contemporània escrita des de la visceralitat, no solament en tant que ésser orgànic, sinó com a subjecte que cerca l’origen concebent-lo profundament arrelat en un estat primitiu.
    En contraposició a la poètica del cos, la poètica de la víscera i la pulsió primigènia, com a forma de renovació i resistència.

Crap Design


II.

“mai no he estat un bon cràpula”

O, aquest desassossec de l’entrega desbocada, als talls que fa la nit urbana, també seria una forma de dir que la seva mai haurà estat una bona blasfèmia. Però no és cert, Pau Sif, a Breakfast at Saint Anthony’s Market, traça un sentit homenatge al poeta croat. Després de traduir-lo, se sent convocat per la deriva de Kamov a Barcelona, pels seus últims dies, per la seva tuberculosi que és ell, Pau Sif, ennuegant els deliris de la nit, ell d’aquesta experiència en diu que només pot ser un cràpula, “Janko Polic Kamov era un blasfem, no un cràpula / És diferent / Es va afegir el nom de Cam, fill de Noé (…)” i així al llarg de la seua plaquette (guanyadora del XIV Certament de Poesia Marc Granell) ens explica qui era aquest poeta perdut que finí a l’Hospital de Sant Pau, carrer de l’Hospital, i qui és el poeta que hi té el decés a l’avui. Els carrers de llavors són els mateixos d’ara, en essència: un sempre hi cau rodejat de deliri, “ciutat agònica que no distingeix la festa del drama” sigui ara en ell, Sif, “(una dona em demana foc) m’agafa pel braç / això ja ho he viscut i ara el cap em fa més mal” i sigui abans en ell, Kamov, “Escup sang. (…) / Es mor ignorat i deixa una filla a càrrec de l’amic Markovic.
    Carla Marco i Juma Barratxina, les ressenyadores, sentim com ens bullen les vísceres i com li vull el ventre a l’exterior, després de llegir a Kamov, i Sif és capaç de posar paraules a aquesta experiència, i de traslladar-la en el nostre sentit extraviat d’avui. I llegint-lo hi veiem una ètica, la de la poètica de la víscera, avui, impossible de dur a terme, no hi ha dignitat per a fer-ho, però es fa, aquesta és la ètica, i hom es manté fidel a la pell de l’asfalt brut i a l’alcohol vessat.
   En ell, que visqué a Croàcia i la seva és una ploma prosaica, arrelada als sentirs de l’home i la dona perdudes, se sent la desolació humil de qui ha pogut rescatar algú tal com Kamov, i és per això que es justifica, si és cràpula, és dels que posa seny i, al dematí, compra llibres al Mercat,  i els llegeix amb la ressaca podrida als Ferrocarrils: “aquest és el pecat més gros”, per al poeta; però per nosaltres és la veu que celebra aquesta visió: “la ciutat és un vòmit en un vagó de tren de matinada” / “la poesia fou un vòmit de sang a l’antic hospital”; i “alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / l’espera inútil”.   I en aquí una confessió poètica: això és el que vàrem sentir naltros, aquella nit de febrer a les 5 AM, mentre paraven el mercat del llibre a “Saint Antonhy” i, al veure’ns folls parlar croat, un llibreter ens regalà Kamov. Així començà aquesta història.
   Llarga vida als poetes menors i encara més llarga pels que lluiten, amb els pulmons, per la seva perduració.

Crap Design

‘L’arquitecte’ Laia Maldonado

Laura Benedicto:

Sempre m’ha ofuscat la mania per enquadrar una obra literària a un tema en concret, allò que a l’escola ens deien “un substantiu o un sintagma nominal que expliqui de què va”. Com si una obra es pogués tancar en dos paraules; com si una obra anés d’alguna cosa. La dificultat s’accentua quan de qui s’ha de parlar és L’arquitecte de la Laia Maldonado ja que és precisament el tancament allò contra el que tot el llibre lluita.

El poemari és un combat contra l’escriptura, contra els límits que aquesta ens imposa, contra la malícia de la literatura i del relat del qual no ens en podem desprendre. Amb tocs psicoanalítics i amb una perspectiva de gènere convulsa, Maldonado ha creat un monstre que no es pot enxampar. L’arquitecte és una reivindicació a la artificialitat de tots els relats que ens envolten, una parada d’atenció a la naturalització dels discursos. El poemari és subversivament polític, però va molt més enllà del pamflet anarcocomunista clàssic: és un qüestionament integral que es trasllada d’allò social a allò particular, fins a la medul·la del jo poètic-narrador, mostrant que 𝘵𝘰𝘵 𝘦́𝘴 𝘳𝘦𝘭𝘢𝘵, inclosa la nostra identitat. El Jo comença sent majúscul, col·loca la identitat pròpia en la identificació amb l’Altre, allò que anomenaríem estadi dels miralls, en una dinàmica que podríem identificar com una clàssica relació heteropatriarcal i, a través de les tres parts que formen el poemari, es va movent en una auto-deconstrucció que és també deconstrucció del temps i l’espai que l’envolta, fins a recuperar un imaginari clàssic: la sopa de l’àvia, els geranis penjats als balcons, els nespres… Però el que vivim mentre llegim “L’arquitecte” no és pas un fracàs sinó més aviat la impossibilitat d’un buidatge complert: som relat, fem relat, vivim (del) (pel) relat.

No és pot i, a més, seria immensament injust – una traïció en tota regla, doncs ella mateixa ho diu  (“innocent qui et vulgui acotar/ – el líquid no es copsa”) – tancar L’arquitecte a un substantiu. Tampoc no es pot en una breu ressenya. Llegiu-lo, però tingueu compte: “no hi ha narració que pugui reconciliar els dos marges”.

F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP

Nerea Campo:

Vinc de la perifèria de Barcelona, de L’Hospitalet de Llobregat més concretament. Sí, allà on no anem a recitals commemoratius de Martí i Pol, on ens la suda la Mercè Rodoreda, amb tots els respectes a aquesta bona senyora – però ens la suda-.
El meu primer contacte amb la poesia esdevé escoltant Violadores del Verso i la Mala Rodriguez, en un recopilatori de Rap en espanyol -d’un disc pirata que vaig comprar a un mantero, al mercat de Collblanc- quan tenia dotze anys: ”La jungla nos ha hecho guapos, inteligentes: pensamos barato y vivimos de muerte”.
Més tard, intento aprendre a fer freestyle sobre bases de rap dels 90 que peten a tot volum al parc, se’m dóna fatal improvisar. Els meus col·legues ho fan increïble, de fet, encara rapegen, improvisen, graven cançons a estudis guapíssims. No, no viuen de la música. La música els fa viure.

‘Ficat amb la clica, no hi ha policia perquè això es Barsiria i ets home mort” PAWN GANG.

Faig alguns tempteigs gravant temes de trap amb col·legues, però me’n adono que cantar no és lo meu, que a mi el que m’agrada és escriure. Vomitar la ràbia i parlar dels cops de la vida i fer-ho -tot- d’una manera bella. Millor que anar a teràpia. La bellesa em rescata del camí tort, la bellesa atorga sentit.
Decideixo anar a la uni, allò que tant volia la mama. Escullo Estudis literaris; llavors, arriba el llibre, feixuc; el text, la olor de paper vell i una professora de literatura que em fa admirar poemes que no llegiria ni que em paguessin. Però ella me’ls fa estimar; sí, també a la Mercè Rodoreda.
Entre l’estudi de Safo i l’enamorament cap a Shakespeare, sona de fons la Zowi. ”Salgo pa la calle con los rulos, leggins apretaos pa que se marque el culo”. Mentre comentem apunts sobre Goethe i el romanticisme, fem twerk al menjador del pis amb la Bad Gyal reventant l’altaveu.
Després de sobreviure al primer any de carrera i a una pandèmia mundial, arriba a mi una proposta que em fa encaixar-ho tot: F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP. Gràcies a aquesta m’atreveixo a reconèixer sense por -davant el classisme tan propi dels erudits literaris i de l’acadèmia- que es pot admirar a Idea Vilariño i a l’Albany, a la Zowi i a la Emily Dickinson.


F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP és un festival que es celebrarà aquest 16 d’Agost a Moià -moiami beach- on es jugarà a explorar l’exercici poètic de formes variades i variables, acostant així la poesia des d’una altra perspectiva. Fusionar -de manera excèntrica- la poesia catalana amb el fenomen trap. Fenomen, no només música: l’estètica, la manera de viure i l’ús de la llengua propis d’aquest gènere. Que m’acosta al barri, als meus.
Encara que les lletres dels temes trap siguin plenes de referències a les drogues i al somni de fer-se ric -vestit de Gucci- no fan altra cosa que mostrar el descontent de la generació millenial, la meva generació, cap al sistema post crisi del 2008.
Tot i emmirallar-se en l’individualisme de la societat actual, el trap recolza valors de comunitat: la clica per sobre de tot.
L’objectiu del festival: esfondrar barreres i difuminar -amb aquesta sinergia- les diferències entre alta i baixa cultura, entre l’elit i la classe popular. Provar d’apropar o allunyar trap i poesia fent ús dels següents formats:
La intervenció del periodista i professor de música electrònica Oriol Rosell, que convidarà a percebre el fet poètic des d’una perspectiva diferent, tot fent una repassada per les contracultures i els usos i abusos que han tingut en la poesia la seva expressió.
Després del sopar col·lectiu el grup de trap de la regió, Click02, adaptarà i interpretarà poemes de Josep Carner amb estètica i ritmes trap. Tot seguit, engegarà un recital de lletres trap-reggaeton en format de lectura poètica per La Rateta Ja No Escombra l’Escaleta.
A la recta final, les poetes Juana Dolores Romero Casanova, Guim Valls, Anna Gas i David Caño llegiran les seves obres sobre bases de trap d’estil Dirty South que punxaré jo mateixa per acabar, tot plegat, amb una Jam session protagonitzada pel trap en català, les trapqueens de parla hispana i l’ambient underground.
Òbviament, esteu convidats.