Penso que cada generació té el seu gran viatge. Jo em sento d’una generació de generacions. Penso que tots els vius formem part de la mateixa generació, i que estem fent el mateix gran viatge. El nostre gran viatge és un viatge a la deriva.
A vegades penso que ja estem morts. A vegades penso que escrivim poemes pòstumament, que no pot ser cert que estiguem vius. A vegades penso que no hi ha publicacions possibles, per tant, que no hi ha publicacions vives possibles.
La literatura és l’escenificació d’un gran desert. Si l’art avui és just és perquè té la capacitat de recobrar als escenaris d’allò que estan fets: no sempre són el que representen, aquest és el recordatori de l’art. Som actors d’un mateix teatre. Penso que l’art és un espai on l’ètica excedeix: com que és allà on s’ha d’assenyalar la veritat, l’artista assumeix una responsabilitat que el sobrepassa. L’art avui dóna compte que la societat ha recul·lat. Quan tots els homes i les dones reculen, un o una artista ha d’avançar.
Tot això ho penso mentre viatjo. Crec que viatjant físicament es pot impugnar el viatge metafòric que com a generació emprenem. Crec que rere el viatge de la Poetry Spam III hi ha una petita reprovació.
Jo crec que la literatura avança gràcies a l’amistat, i el nostre viatge té a veure amb això. Crec que perquè hagi d’haver bona crítica, primer ha d’haver bons poetes. Jo em sent cridat a trobar bons poetes. Crec que els bons poetes viuen a les palpentes. Sempre he imaginat el viatge de la Poetry Spam III com una caravana que recull poetes a les palpentes. Pots estar a les palpentes a la teva habitació, però també caminant a quatre grapes en un camp de sègol o bussejant a l’ombra dels penya-segats.
Abans de gravar la pel·lícula pensava que seríem capaços d’arreplegar a set poetes i fer un viatge invers al de la nostra generació. Recollir als poetes extraviats i dur-los a algun lloc. Pensava que recollint a Sa Pena a Gandia, a Ismael Sempere a Alfafara, a Àngels Moreno a València, a Mireia Cassanyes a Valls, a Nerea Campo a l’Hospitalet, a Nu Drama a Sant Joan de les Abadesses i a Cecília Navarro a Llucmajor hi hauria un abans i un després molt clar.
La gravació de la pel·lícula ha estat un èxit. Les converses han estat impol·lutes. Hi ha un material fantàstic, n’estic orgullós. Estic orgullós del treball de Manu C. Girón, el director cinematogràfic, i del fitxatge de Laura Anglès, la muntadora del documental. No sé si aquest pòsit testimonial traurà llum al nostre tremps.
Aquests mesos seran durs, ara que l’artesania del muntatge i la postproducció té la paraula. Sí que sé que m’he reconciliat amb la idea del viatge: d’Alfafara a Sant Joan i de Valls a Llucmajor, hem visitat a set poetes i el seu testimoni m’obliga a no permetre’m escriure un sol mal poema. No basta amb la sensibilitat, només, no basta amb la lucidesa. He vist en ells un compromís clar amb la paraula: només val la sinceritat. Cecília Navarro ens deia: “no em fio de ningú d’una persona que no estigui confusa”.
He dit que penso moltes coses i ara sé que, si bé el nostre gran viatge potser va a la deriva, també és una confusió, una gran confusió. En la confusió emergeixen condemnes i emergeix la possibilitat de la redempció. En la confusió algú pot ser “l’amor que fa amor el meu amor” (Ismael Sempere).
Aquest és l’últim número de la Poetry Spam. Al primer jo parlava d’un cavall a punt de morir que ens duia a un ring de boxeig. Crec que tot ha estat més senzill, tot aterrava en alguna cosa més tangible; com el viatge, finalment, eren només els quilòmetres entre els set poetes. Com hi ha una llengua entre ells, també hi ha una literatura. També hi ha un anhel, també hi ha un temps. També hi ha una derrota. També, com diria Mireia Cassanyes, tel·lúricament hi ha veus.
Poetry Spam Volum III, la Pel·lícula, disponible per als mecenes el primer dia de la propera primavera. Aquesta és la primera vegada que parlo del que va passar el juliol passat.
Juma B. Barratxina
POETRY SPAM 