Categoria: Juma B. Barratxina

EL VIATGE, Juma B. Barratxina

Publicat el by POETRY SPAM in Juma B. Barratxina, Volum 3

Penso que cada generació té el seu gran viatge. Jo em sento d’una generació de generacions. Penso que tots els vius formem part de la mateixa generació, i que estem fent el mateix gran viatge. El nostre gran viatge és un viatge a la deriva. 

A vegades penso que ja estem morts. A vegades penso que escrivim poemes pòstumament, que no pot ser cert que estiguem vius. A vegades penso que no hi ha publicacions possibles, per tant, que no hi ha publicacions vives possibles.

 La literatura és l’escenificació d’un gran desert. Si l’art avui és just és perquè té la capacitat de recobrar als escenaris d’allò que estan fets: no sempre són el que representen, aquest és el recordatori de l’art. Som actors d’un mateix teatre. Penso que l’art és un espai on l’ètica excedeix: com que és allà on s’ha d’assenyalar la veritat, l’artista assumeix una responsabilitat que el sobrepassa. L’art avui dóna compte que la societat ha recul·lat. Quan tots els homes i les dones reculen, un o una artista ha d’avançar. 

Nerea Campo a Hospitalet de Llobregat (fotograma del tercer volum de la Revista Poetry Spam)

Tot això ho penso mentre viatjo. Crec que viatjant físicament es pot impugnar el viatge metafòric que com a generació emprenem. Crec que rere el viatge de la Poetry Spam III hi ha una petita reprovació. 

Jo crec que la literatura avança gràcies a l’amistat, i el nostre viatge té a veure amb això. Crec que perquè hagi d’haver bona crítica, primer ha d’haver bons poetes. Jo em sent cridat a trobar bons poetes. Crec que els bons poetes viuen a les palpentes. Sempre he imaginat el viatge de la Poetry Spam III com una caravana que recull poetes a les palpentes. Pots estar a les palpentes a la teva habitació, però també caminant a quatre grapes en un camp de sègol o bussejant a l’ombra dels penya-segats. 

Abans de gravar la pel·lícula pensava que seríem capaços d’arreplegar a set poetes i fer un viatge invers al de la nostra generació. Recollir als poetes extraviats i dur-los a algun lloc. Pensava que recollint a Sa Pena a Gandia, a Ismael Sempere a Alfafara, a Àngels Moreno a València, a Mireia Cassanyes a Valls, a Nerea Campo a l’Hospitalet, a Nu Drama a Sant Joan de les Abadesses i a Cecília Navarro a Llucmajor hi hauria un abans i un després molt clar. 

La gravació de la pel·lícula ha estat un èxit. Les converses han estat impol·lutes. Hi ha un material fantàstic, n’estic orgullós. Estic orgullós del treball de Manu C. Girón, el director cinematogràfic, i del fitxatge de Laura Anglès, la muntadora del documental. No sé si aquest pòsit testimonial traurà llum al nostre tremps. 

Aquests mesos seran durs, ara que l’artesania del muntatge i la postproducció té la paraula. Sí que sé que m’he reconciliat amb la idea del viatge: d’Alfafara a Sant Joan i de Valls a Llucmajor, hem visitat a set poetes i el seu testimoni m’obliga a no permetre’m escriure un sol mal poema. No basta amb la sensibilitat, només, no basta amb la lucidesa. He vist en ells un compromís clar amb la paraula: només val la sinceritat. Cecília Navarro ens deia: “no em fio de ningú d’una persona que no estigui confusa”. 

Els editors, Juma B. Barratxina i Joan Deusa amb Mireia Cassanyes a Valls

He dit que penso moltes coses i ara sé que, si bé el nostre gran viatge potser va a la deriva, també és una confusió, una gran confusió. En la confusió emergeixen condemnes i emergeix la possibilitat de la redempció. En la confusió algú pot ser “l’amor que fa amor el meu amor” (Ismael Sempere). 

Aquest és l’últim número de la Poetry Spam. Al primer jo parlava d’un cavall a punt de morir que ens duia a un ring de boxeig. Crec que tot ha estat més senzill, tot aterrava en alguna cosa més tangible; com el viatge, finalment, eren només els quilòmetres entre els set poetes. Com hi ha una llengua entre ells, també hi ha una literatura. També hi ha un anhel, també hi ha un temps. També hi ha una derrota. També, com diria Mireia Cassanyes, tel·lúricament hi ha veus. 

Poetry Spam Volum III, la Pel·lícula, disponible per als mecenes el primer dia de la propera primavera. Aquesta és la primera vegada que parlo del que va passar el juliol passat.

Juma B. Barratxina

Clica al post per veure una selecció de fotogrames del rodatge de la poetry spam 3

‘Sempre és tard’ Maria Josep Escrivà

Publicat el by POETRY SPAM in Juma B. Barratxina

Juma B. Barratxina:

“Sempre és tard” de Maria Josep Escrivà, ed. Proa, Premi Miquel de Palol 2020.

Maria Josep Escrivà és una poeta que viu en el silenci. Els anys s’espaien entre la publicació dels seus poemaris: Flors a casa (2007), Serena Barca (2016), Sempre és tard (2020); i, resseguint les dates que mostra en els poemes, el lector observa com els versos, en els seus llibres, els deixa fecundar al llarg dels mesos. Llegint-los, enraonant-hi, sap que reposen en una mesura del temps molt profunda. Sempre és tard és una imatge que no només es percep en el delit que travessa el poemari, sinó ve d’un pou més profund, rere allò dit en Flors a casa “el silenci litúrgic dels pous”. La poesia que hi ha en Sempre és tard és el punt àlgid d’una obra que emergeix del dolor de la creació i que l’enllaça en alguna part del desassossec que pot tenir la nostra època. És un pesar vinclat a la contemplació, i pot també parlar per a la generació més jove, que viu en una angoixa diferent, més espontània. Si en Flors a casa, Escrivà duia, del seu exili interior, alguns brots de la redempció, la profunditat de Sempre és tard arrecera. I aquesta és l’ètica de la poeta. El silenci que ens deixa el pit-roig en un pati d’hivern, quan se’n va amb les estacions, i els anys: 2016 “el meu motiu de ser    la seua absència”; 2017 “i tot l’enyor s’ha fet de sobte llum”; 2018 “un any     tan lent / com estranyen els dits el gest d’escriure”; 2019 “diminut emissari de l’absime   / a la tardor, però,   vindrà tot sol / el teu pit-roig”. Sempre és tard, la veritat assenyalada des d’una costura que dol, però que també es cus “de pètals prims / en constel·lacions, /bancals de llum”.

És estrany ressenyar una obra que es germina tant en el silenci, en el compàs lent que ja no tenen les hores, ens queda sols convidar-vos a llegir-la, no només l’esperada publicació de Sempre és tard, sinó, en el conjunt de la seva obra, la força viva que hi cobra la seva paraula. Que és una d’aquelles que té el poder de l’última: “S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?”

‘Nibrós’, Laia Carbonell

Publicat el by POETRY SPAM in Juma B. Barratxina

Juma B. Barratxina:

Nibròs, Laia Carbonell, Edicions Món de Llibres, Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2019.

Aquest és el segon poemari de Laia Carbonell, guanyadora de l’Amadeu Oller el 2015 amb “Finlàndia. Poesia amb acompanyament”, i co-programadora de l’espai l’Horiginal.
Clarice Lispector escrivia que imaginar és crear. Laia Carbonell imagina les vores i costures d’una història íntima amb un poble i la seva gent major, el paisatge perdut d’un món i hi crea un “pathos” propi, que va convidant al lector en la mesura que avança en el poemari a aixopuglar-s’hi. La història que escriu la poeta ens pot ser aliena, també el que sent ella és inconmensurable, no podem sentir-ho tots, això; però, en canvi, el lloc des d’on ella sent i viu el món sí que ens toca, com si ens allargués la mà des d’una profunditat. 
Què és Nibrós? Segurament no ha de ser res, per això és Nibrós, no es pot dir, “que jo no ho sé / que jo no hi era / que només hi passejàvem molt a prop”  o tan sols algunes imatges “seran les branques tremolant com una esquela”, és una subtilesa que ve d’un poble llunyà en l’espai i el temps, la vaguetat d’un poble que ja no existirà, i que ve cap aquí. I el poble, si el lector és capaç d’obrir-s’hi, s’enfustarà en ell, encercat per molts cementiris: de persones, de vides, del que ja no és però encara és, en algun lloc. Una sensació pòstuma és anunciada: “hi ha les bordes destruïdes / els arbres creixent a la porta / la molsa arrapada a les parets / no hi ha taula ni menjar”, que en la veu que parla l’empeny a tocar el vernís del taüt, a arrecerar-s’hi: “si baixo al cementiri / i els nens em veuen / sóc la boja del poble / que planta flors vora les tombes / busca cucs i els pregunta / si encara et queda carn (…)”
Nibrós té moltes lectures, recomano que el llegiu vàries vegades i que el deixeu crèixer, sobretot si sentiu que hi ha una humanitat tèbia que fa alguna cosa en nosaltres, per en un voral que no posem nom. Laia Carbonell hi és allí: “(…) a la llumeta que el seu esperit feia / perquè alguna cosa la inquietava / mentre els cucs se la menjaven”.

‘Blasfèmia’ de Kamov i ‘Breakfast at Sant Anthony’s Market’ de Pau Sif (traductor de Kamov)

Publicat el by POETRY SPAM in Carla Marco, Juma B. Barratxina

Juma B. Barratxina i Carla Marco:

Il·lustració de Crap Design

I. 

“…el meu cant és una blasfèmia; és desesperació i ràbia i hi ha còlera en el seu dolor”.

   Es coneix com a blasfèmia tota paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants.
  Després de llegir a Kamov, blasfèmia esdevé benedicció contra la prostitució de l’ànima.
  Tal com proposa Pau Sif, traductor del llibre publicat per Edicions 96, el poemari és una esmena a la totalitat contra un món i un déu tirànics tot servint-se de la violència de les imatges i la potència de la dicció.
   Janko Polic Kamov ( 1886 -1910) fou fill d’una família benestant croata i la seva curta trajectòria vital estigué marcada per la malaltia, la rebel·lia, la decadència de la pròpia família i la mort a l’hospital de Sant Pau de Barcelona als vint-i-tres anys.
   Blasfèmia neix de la irreverència, creix en la subversió i la revolta, es desenvolupa en la concupiscència i la passió, i mor en l’aflicció del desesper tot fent d’aquesta mort poètica la seva obra pòstuma.
   Escoltem el crit d’una ànima afligida per la condició més devota de l’home exànime, un crit en defensa de la passió que foragita preceptes, apostant per la radicalitat de l’acte, la lascívia i la luxúria contra tot allò imposat i establert; la irreverència contra la moral i el puritanisme.
   Sentim el clam d’una ànima perduda anhelant la mort corpòria per elevar-se allà on el vol és lliure i no coneix imposicions ni fronteres.
    Contra la infecció de l’ésser exànime, l’exigència de la plenitud de l’ànima que sols pot emplenar-se amb la bellesa de l’eterna veritat: l’amor. L’exigència de l’amor com a gest tan radical com salvífic.
   Kamov s’acull al Déu de la passió perquè l’home està fet de sang, estómac i membre; i alhora el planteja com a criminal, abocador de despulles i carn magre. Ens mostra l’escarni que és la fe en la institució eclesiàstica així com en l’home que la sustenta i l’enalteix.
   No hi ha redempció ni perdó per a l’home corromput d’ànima morta i cadavèrica, imatge concentrada en la constant del color negre (els besos negres, l’amor negre, les obres negres ) simbolisme de mort i taca d’obscuritat que banya i contamina l’amor en cada gest.
   Reclama el “murmuri de sang” com a vitalitat i pulsió per a l’esperit esllanguit, que funciona com a impuls d’una vitalitat sangonosa que traspuen les passions més enllà de qualsevol doctrina.
   Finalment, veiem com el poeta fa de la mort del cos putrefacte la seva obra pòstuma i com ens interpel·la a profanar la tomba per trobar l’esperança en un últim vers. Fa d’un taüt conjuntament amb l’estimada “sucumbirem, Kitty.- àvida és la gola de la mort” una imatge poètica simbolitzant una al·legoria a l’amor passional i carnal que ha mort en una societat corrompuda, moralista, dogmàtica.
    Planteja l’estima des del decés d’ambdós cossos com el desesper de l’últim crit contra la condemna que suposa la luxúria i la passió extraviades en societat, alhora proposant-les com a única forma de resistència.
   La profanació de la tomba com a simbolisme de l’última esperança en forma de cos mort i llavis desencaixats com a prova d’haver viscut la passió fins les últimes conseqüències.
    La seva mort poètica esdevé la veritat de la seva obra; i, la incitació a la profanació de la tomba esdevé una crida a la comprensió i una demostració d’aquesta veritat passional viscuda fins l’extenuació.
   És aquí on reivindiquem una poesia contemporània escrita des de la visceralitat, no solament en tant que ésser orgànic, sinó com a subjecte que cerca l’origen concebent-lo profundament arrelat en un estat primitiu.
    En contraposició a la poètica del cos, la poètica de la víscera i la pulsió primigènia, com a forma de renovació i resistència.

Crap Design


II.

“mai no he estat un bon cràpula”

O, aquest desassossec de l’entrega desbocada, als talls que fa la nit urbana, també seria una forma de dir que la seva mai haurà estat una bona blasfèmia. Però no és cert, Pau Sif, a Breakfast at Saint Anthony’s Market, traça un sentit homenatge al poeta croat. Després de traduir-lo, se sent convocat per la deriva de Kamov a Barcelona, pels seus últims dies, per la seva tuberculosi que és ell, Pau Sif, ennuegant els deliris de la nit, ell d’aquesta experiència en diu que només pot ser un cràpula, “Janko Polic Kamov era un blasfem, no un cràpula / És diferent / Es va afegir el nom de Cam, fill de Noé (…)” i així al llarg de la seua plaquette (guanyadora del XIV Certament de Poesia Marc Granell) ens explica qui era aquest poeta perdut que finí a l’Hospital de Sant Pau, carrer de l’Hospital, i qui és el poeta que hi té el decés a l’avui. Els carrers de llavors són els mateixos d’ara, en essència: un sempre hi cau rodejat de deliri, “ciutat agònica que no distingeix la festa del drama” sigui ara en ell, Sif, “(una dona em demana foc) m’agafa pel braç / això ja ho he viscut i ara el cap em fa més mal” i sigui abans en ell, Kamov, “Escup sang. (…) / Es mor ignorat i deixa una filla a càrrec de l’amic Markovic.”
    Carla Marco i Juma Barratxina, les ressenyadores, sentim com ens bullen les vísceres i com li vull el ventre a l’exterior, després de llegir a Kamov, i Sif és capaç de posar paraules a aquesta experiència, i de traslladar-la en el nostre sentit extraviat d’avui. I llegint-lo hi veiem una ètica, la de la poètica de la víscera, avui, impossible de dur a terme, no hi ha dignitat per a fer-ho, però es fa, aquesta és la ètica, i hom es manté fidel a la pell de l’asfalt brut i a l’alcohol vessat.
   En ell, que visqué a Croàcia i la seva és una ploma prosaica, arrelada als sentirs de l’home i la dona perdudes, se sent la desolació humil de qui ha pogut rescatar algú tal com Kamov, i és per això que es justifica, si és cràpula, és dels que posa seny i, al dematí, compra llibres al Mercat,  i els llegeix amb la ressaca podrida als Ferrocarrils: “aquest és el pecat més gros”, per al poeta; però per nosaltres és la veu que celebra aquesta visió: “la ciutat és un vòmit en un vagó de tren de matinada” / “la poesia fou un vòmit de sang a l’antic hospital”; i “alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / l’espera inútil”.   I en aquí una confessió poètica: això és el que vàrem sentir naltros, aquella nit de febrer a les 5 AM, mentre paraven el mercat del llibre a “Saint Antonhy” i, al veure’ns folls parlar croat, un llibreter ens regalà Kamov. Així començà aquesta història.
   Llarga vida als poetes menors i encara més llarga pels que lluiten, amb els pulmons, per la seva perduració.

Crap Design

‘COVA’ Anna Fernández

Publicat el by POETRY SPAM in Juma B. Barratxina

Juma B. Barratxina:

Avui hi ha un tipus de poesia comuna que és la de parlar des de la ferida i des del cos, cos ferit, i trobar veritats des de les entranyes -les pròpies. Cova no és això. Cova va molt més enllà d’això. No parla des de les entranyes, perquè, a Cova, el subjecte poètic està entranyat.
L’atractiu del poemari, i el que l’alça i el fa tant notable, és aquest procés de lectura que implica el lector a descobrir fins a quin punt és una poesia entranyada. “no et moguis més:/ desenterra,/ purga la gruta,/ excava’t”. Aquests versos són un convit a il·luminar amb una llanterna de piles les parets de la cova, la terra rebolcada, les humitats com oscil·len, i fer-ho callat, observant, entregant-se al què hi passa, “la meva veu tel·lúrica / t’ha capat les cordes vocals”. Còncava i convexa, perquè a la cova hi ha una part que s’obra i una que se’n tanca, hi ha una part on les parets volen ofegar-te i una altra que t’escupen cap a una cosa nova. Aquestes, “Còncava” i “Convexa”, són les dues parts del poemari. La primera vol furtar al propi lector amb alguna cosa molt primitiva (“enlluernat/sortint de cacera/has ensopegat/amb els meus udols”), i dur-lo a aquell estadi on “tu també pintaries / bisons a la cova / de nit / per no viure atemorit / de dia”. La segona el vol dur, al lector, a un nou lloc, al lloc poètic que el subjecte ha estat buscant al llarg del poemari, a aquestes entranyes que tenen alguna cosa de compartides, i per això són entranyes de cova, perquè tothom pot arribar-hi. Perquè, de respirar-hi a dins, “s’han estès les branques / o s’ha expandit l’arrel / s’han marcit els pètals / o ha caigut la corol·la”?

Cova és el primer poemari d’Anna Fernández, jove poeta del Vallès (1986), i, com resa en la polida edició de Fonoll, “(és) la manera que ha tingut l’autora de curar i ser curada”. Convido a llegir-la, a entrar en aquesta gruta, i a deixar-se cridar per les seves parts més profundes; i brindo amb terra per més poemaris d’Anna Fernández. Llarga vida a les formes i temperatures imperfectes que tenen les entranyes, dites amb una poesia sincera.