‘Sempre és tard’ Maria Josep Escrivà

Juma B. Barratxina:

“Sempre és tard” de Maria Josep Escrivà, ed. Proa, Premi Miquel de Palol 2020.

Maria Josep Escrivà és una poeta que viu en el silenci. Els anys s’espaien entre la publicació dels seus poemaris: Flors a casa (2007), Serena Barca (2016), Sempre és tard (2020); i, resseguint les dates que mostra en els poemes, el lector observa com els versos, en els seus llibres, els deixa fecundar al llarg dels mesos. Llegint-los, enraonant-hi, sap que reposen en una mesura del temps molt profunda. Sempre és tard és una imatge que no només es percep en el delit que travessa el poemari, sinó ve d’un pou més profund, rere allò dit en Flors a casa “el silenci litúrgic dels pous”. La poesia que hi ha en Sempre és tard és el punt àlgid d’una obra que emergeix del dolor de la creació i que l’enllaça en alguna part del desassossec que pot tenir la nostra època. És un pesar vinclat a la contemplació, i pot també parlar per a la generació més jove, que viu en una angoixa diferent, més espontània. Si en Flors a casa, Escrivà duia, del seu exili interior, alguns brots de la redempció, la profunditat de Sempre és tard arrecera. I aquesta és l’ètica de la poeta. El silenci que ens deixa el pit-roig en un pati d’hivern, quan se’n va amb les estacions, i els anys: 2016 “el meu motiu de ser    la seua absència”; 2017 “i tot l’enyor s’ha fet de sobte llum”; 2018 “un any     tan lent / com estranyen els dits el gest d’escriure”; 2019 “diminut emissari de l’absime   / a la tardor, però,   vindrà tot sol / el teu pit-roig”. Sempre és tard, la veritat assenyalada des d’una costura que dol, però que també es cus “de pètals prims / en constel·lacions, /bancals de llum”.

És estrany ressenyar una obra que es germina tant en el silenci, en el compàs lent que ja no tenen les hores, ens queda sols convidar-vos a llegir-la, no només l’esperada publicació de Sempre és tard, sinó, en el conjunt de la seva obra, la força viva que hi cobra la seva paraula. Que és una d’aquelles que té el poder de l’última: “S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s