Allò que era en tu. ‘Els excedents’ Júlia Francino

Guillem Benejam:

Allò que era en tu

Els excedents són tot allò que sobra, que excedeix després d’una vida sencera. El final d’un camí que s’aprima, que es fa estret com un fil, o el que queda dels cossos que es buiden. Júlia Francino (Terrassa, 1978) titula així el seu primer poemari que ha publicat Edicions 84 arran de l’atorgament del Premi de Poesia Ventura Ametller 2020. El resultat de la segona edició del premi, sorgit de forma excepcional d’un confinament, com el missatge amagat que surt entre els records en els poemes del llibre.

Més enllà del record, que habita en l’abandó dels objectes i els indrets de qui ja no hi són, en l’obra impera el desig d’un nou inici que comença. Una finestra que esdevé porta com un llibre que esdevé poema és símbol de llibertat. La paraula, per tant, té pes i té cos així com estableix un mapa únic.  

Edicions 1984, 2020

Francino, com a bona escriptora i especialista en cinema i audiovisuals, desplega les ales de l’observació a mesura que passen les pàgines. Ens ofereix precisoses imatges i a través d’elles ens detalla espais on el temps s’ha aturat com si haguéssim viatjat en el passat i les persones que l’habitaven haguessin desaparegut a l’instant. És la sensació que podem tenir quan entrem a una cova o a un vell palau on encara hi romanen, a mode d’exposició, els objectes que empraven les persones que l’habitaren. La poeta, davant aquesta situació, ens interroga: “¿Què ens explica / la ruïna d’aquest poble?”.

En Els excedents apareixen elements que són cabdals per entendre el rerefons del llibre: la gana, l’aigua, els camins o el cos. Un mapa de relacions que flueixen per camins de set on hi neixen totes les coses i nostàlgies que suren memòria. És així com l’autora torna pels camins dels records (“El silenci del teu cos que sempre torna”) i a poc a poc resorgeixen els excedents entre les pedres i els objectes. Francesc Garriga escrivia a Els colors de la nit (1990): “pensar-te és retrobar-te. / segueixo mil camins / que em dicta l’enyorança / i em perdo cor endins”. Per Francino és “el silenci del teu cos que sempre torna” i és en els excedents on veu, fet d’una manera brillant fòssil, “allò que era en tu que vas ser en mi”. La lectura no és sobrant, sinó que és purament apetible.

il·lustració: Crap Design https://www.instagram.com/21stcenturycrapdesign/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s