‘Assagets’, Enric Casasses

Adrián Salcedo s’avé a fer uns comentaris:

Pòster-ressenya dels Assagets, per Adrián Salcedo

Casasses, E. (2020). Assagets. Edicions Poncianes.
Tres flancs escrits: Paganini, Gaudí, i Blanch i Reynalt.
No generalitzo, però: a Catalunya quan ens hi posem i escrivim una història amb cert d’interès (és a dir, difícil de comunicar),… sempre l’expressem amb un to paròdic i falsari. I jo, que l’agafava amb ànsies, per a trobar-hi per fi un To secret, majúscul i totalitari, me l’he hagut de conformar amb un riure a estones.
Llegir l’Assagets i, seguidament, el Poema Inacabat de Ferrater, és com clavar un ullal a un bon formatge i després beure aquell vi tan bo que no recordes d’on és. Respectivament. Tàndemciós.
“la manera que té / l’art de voler fer coses / boniques de debò / és revolucionària […] sabent que la bellesa / del món és l’argument / més fort contra la plaga / cruel de l’opressió”.
Trigues una mica a veure al Casasses, però el veus. Ni tan sols escrivint una obra poètica pot l’individu escriptor deixar-se de banda.
“Sòmines / que escolten sols els dits / i no veuen les notes / i diuen que no diu, / que fa malabarismes / i prou, sense capir / que en ell s’entrealimenten / l’agilitat dels dits”.
La història és interessant per original; original per interessant. Casasses és el millor que ens ha donat l’esteticisme, i no cal més (si és que ens calgués) que llegir els articles d’estima que l’esteticisme li ha dedicat. Has de llegir el que diuen els altres sobre ells mateixos per a entendre qui n’és el millor.
I una cosa: en un se li diu que “es pot permetre el luxe de fer absolutament el que li vingui de gust”. Però si escriure una obra poètica (és a dir, fugir de la disgregació de les obres d’ara i de l’esquema inici-record-revelació) vol dir fer el que li vingui de gust, aleshores tothom hauria de fer el que els vingui de gust (sense finor prô amb tota claredat).
“i allà una campaneta ens anuncia / que el somni és esclafat per un tramvia” (del senyor antoni gaudí).
I una altra: en segon ordre, li van fer un comentari de text en què oh, la poesia, oh, que maca que és, quina mística, quines coses que ens salvaran un dia. Doncs si és així millor que no ho facin (amb el porró en fresc).