Categoria: Guillem Benajam

Guillem Benejam:

Allò que era en tu

Els excedents són tot allò que sobra, que excedeix després d’una vida sencera. El final d’un camí que s’aprima, que es fa estret com un fil, o el que queda dels cossos que es buiden. Júlia Francino (Terrassa, 1978) titula així el seu primer poemari que ha publicat Edicions 84 arran de l’atorgament del Premi de Poesia Ventura Ametller 2020. El resultat de la segona edició del premi, sorgit de forma excepcional d’un confinament, com el missatge amagat que surt entre els records en els poemes del llibre.

Més enllà del record, que habita en l’abandó dels objectes i els indrets de qui ja no hi són, en l’obra impera el desig d’un nou inici que comença. Una finestra que esdevé porta com un llibre que esdevé poema és símbol de llibertat. La paraula, per tant, té pes i té cos així com estableix un mapa únic.  

Francino, com a bona escriptora i especialista en cinema i audiovisuals, desplega les ales de l’observació a mesura que passen les pàgines. Ens ofereix precisoses imatges i a través d’elles ens detalla espais on el temps s’ha aturat com si haguéssim viatjat en el passat i les persones que l’habitaven haguessin desaparegut a l’instant. És la sensació que podem tenir quan entrem a una cova o a un vell palau on encara hi romanen, a mode d’exposició, els objectes que empraven les persones que l’habitaren. La poeta, davant aquesta situació, ens interroga: “¿Què ens explica / la ruïna d’aquest poble?”.

En Els excedents apareixen elements que són cabdals per entendre el rerefons del llibre: la gana, l’aigua, els camins o el cos. Un mapa de relacions que flueixen per camins de set on hi neixen totes les coses i nostàlgies que suren memòria. És així com l’autora torna pels camins dels records (“El silenci del teu cos que sempre torna”) i a poc a poc resorgeixen els excedents entre les pedres i els objectes. Francesc Garriga escrivia a Els colors de la nit (1990): “pensar-te és retrobar-te. / segueixo mil camins / que em dicta l’enyorança / i em perdo cor endins”. Per Francino és “el silenci del teu cos que sempre torna” i és en els excedents on veu, fet d’una manera brillant fòssil, “allò que era en tu que vas ser en mi”. La lectura no és sobrant, sinó que és purament apetible.

il·lustració: Crap Design https://www.instagram.com/21stcenturycrapdesign/

Guillem Benajam:

L’àrea petita que circumda quelcom, com el cercle bru que rodeja el mugró del pit, es coneix com a Areòla. I amb aquest mot i amb aquesta imatge tan potent el poeta i tipògraf Damià Rotger Miró (Ferreries, Menorca, 1981) ens ofereix el seu quart poemari. Publicat a la recomanable col·lecció Ossos de sol de l’editorial Adia, el llibre va ser guanyador del Premi Bernat Vidal Tomàs 2019 de Santanyí. Un fet que aproxima a l’autor a la seva maduresa poètica pels camins dels mots i dels sentits.
Si bé és cert que la imatge de l’areòla permet vestir una simbologia potent (“qui, sinó definirà / la genètica / que ens permet / suportar sol i sequera?”), no ho són menys els senders que marquen a la persona com el “camí amunt, camí a baix, un i el mateix” d’Heràclit, un dels referents citats en el llibre. El poeta s’endinsa, per una banda, en els camins que el transporten des de la visió adulta a les galtes de la mare i al seny del pare de la infantesa (“Recullo les sobres / que em deslliguen del confort, / del caliu que omplia la llar / d’amor incommesurable”). I, per una altra banda, ens transporta pels viaranys que destrien la mentida de la veritat, la incertesa de la certesa possible. En aquest sentit, Areòla és un poemari de reflexió que amb paraules de l’autor utilitza la poesia “com a mètode per tractar temes més filosòfics” i ens permet descobrir a partir d’un vers que “mai no sabràs quina pedra és la veritat”.
A través de poemes més llargs i d’altres molt breus que s’aproximen als haikús, Rotger construeix una poètica que encalça el temps des del mot just, al centre de l’ull, fugint de les floritures. Una obra personal, dotada d’una veu hermètica, contundet, que penetra al sentit del vers en solitud i en calma. El llibre es clou amb un epíleg del referent i mestre Ponç Pons que, com ha dit l’autor, només per les seves paraules ja tindria sentit tenir el llibre. Endinseu- vos-hi i descobrireu el sentit ver de la paraula