Laia Maldonado:
El poemari es divideix en quatre parts que dialoguen entre si, però sobretot reflecteixen els esguards d’una veu poètica que desvetlla nous sentits per mirar el món.
Hi ha els estrips, les narracions, els tremolors i les intempèries, articulades a través del vers d’Alba Vinyes i les imatges-discurs de Gabriele Sisti, que tenen en comú el resultat extraordinari de la combinatòria de l’ordinari i l’obliqüitat producte del canvi de perspectiva.
Vers i imatge-discurs es construeixen a partir de la combinació d’imatges prèvies per tal de crear-ne de noves, de narrar a partir del canvi de biaix, del tomb i l’alteració de la perspectiva.
Ambdues artistes es confabulen per tal d’erigir la narració d’un cos que s’ha estripat, però que, lluny de dissoldre’s en l’hemorràgia, parla des de la distància del cirurgià que s’observa el cos obert.
Aquesta dissecció genera una narració íntima, fraternal, que converteix el lector en còmplice de la vivència d’una existència que es fa freda i humida quan perd la tebior que mai ha tingut.
Hi trobem, doncs, una veu que relata, amb la serenor que atorga el temps i la distància, la descoberta d’una vida sense èpica, governada per unes dinàmiques macroscòpiques que el vers enfronta amb la relativa resignació del microscòpic.
El Monstre de la Gana és també una reflexió al voltant de les relacions que establim amb els altres, que desemboquen i materialitzen en un o altre règim d’enyor perquè, com diu Lacan, el desig és sempre desig de desitjar i es fixa en la pèrdua.
El discurs defuig l’enfocament eteri o metafísic en favor d’una narració que sap que traspua, travessada per les dinàmiques del món material i els règims simbòlics que governen el sistema. El cos ple de fisicitat del poemari acusa el propi límit carnal i, alhora, pateix la penetració sistemàtica de la doctrina que el dilueix, que el fa un humor líquid que s’agleva.
El subjecte que transita el poemari coneix la intempèrie, l’ha explorat i en parla des d’un lloc Altre, que vol erigir-se en un refugi, però queda desmentit quan es fa palès que buscar empara és perpetuar la fugida.
És qui fuig sabent que tan sols pot córrer entre fronteres, canviant entre els espais que ens administren, que gaudeix la claror privilegiada del qui albira des de dins la closca, escrutant el món que no desitja perquè “tot és un esborrany del que voldríem”.
POETRY SPAM 