Categoria: Laia Maldonado

Laia Maldonado:

El poemari es divideix en quatre parts que dialoguen entre si, però sobretot reflecteixen els esguards d’una veu poètica que desvetlla nous sentits per mirar el món.
Hi ha els estrips, les narracions, els tremolors i les intempèries, articulades a través del vers d’Alba Vinyes i les imatges-discurs de Gabriele Sisti, que tenen en comú el resultat extraordinari de la combinatòria de l’ordinari i l’obliqüitat producte del canvi de perspectiva.

Vers i imatge-discurs es construeixen a partir de la combinació d’imatges prèvies per tal de crear-ne de noves, de narrar a partir del canvi de biaix, del tomb i l’alteració de la perspectiva.
Ambdues artistes es confabulen per tal d’erigir la narració d’un cos que s’ha estripat, però que, lluny de dissoldre’s en l’hemorràgia, parla des de la distància del cirurgià que s’observa el cos obert.
Aquesta dissecció genera una narració íntima, fraternal, que converteix el lector en còmplice de la vivència d’una existència que es fa freda i humida quan perd la tebior que mai ha tingut.
Hi trobem, doncs, una veu que relata, amb la serenor que atorga el temps i la distància, la descoberta d’una vida sense èpica, governada per unes dinàmiques macroscòpiques que el vers enfronta amb la relativa resignació del microscòpic.


El Monstre de la Gana és també una reflexió al voltant de les relacions que establim amb els altres, que desemboquen i materialitzen en un o altre règim d’enyor perquè, com diu Lacan, el desig és sempre desig de desitjar i es fixa en la pèrdua.
El discurs defuig l’enfocament eteri o metafísic en favor d’una narració que sap que traspua, travessada per les dinàmiques del món material i els règims simbòlics que governen el sistema. El cos ple de fisicitat del poemari acusa el propi límit carnal i, alhora, pateix la penetració sistemàtica de la doctrina que el dilueix, que el fa un humor líquid que s’agleva.
El subjecte que transita el poemari coneix la intempèrie, l’ha explorat i en parla des d’un lloc Altre, que vol erigir-se en un refugi, però queda desmentit quan es fa palès que buscar empara és perpetuar la fugida.

És qui fuig sabent que tan sols pot córrer entre fronteres, canviant entre els espais que ens administren, que gaudeix la claror privilegiada del qui albira des de dins la closca, escrutant el món que no desitja perquè “tot és un esborrany del que voldríem”.

Laia Maldonado:

Fa poc més d’un any es va anunciar el finançament d’una universitat a Orania, ciutat sud-africana que manté encara els principis i valors que sostenien l’apartheid
Coneguda com a “casa dels afrikàners”, és habitada tan sols per parlants blancs d’aquesta llengua que deriva del neerlandès, descendents dels primers colonitzadors, i manté la segregació racial i un sistema autàrquic
Resulta inevitable pensar quina mena d’ensenyament s’hi durà a terme, quines les línies educatives i teories que hi tindran o no cabuda.
Pel que fa al cànon de lectures, de ben segur que no inclourà “Collective Amnesia”, el primer poemari de Koleka Putuma, que sí que ha estat inclòs en els currículums de diverses universitats del país.
El poemari ha estat apartat de tots els espais de slegs blankes perquè assenyala i furga l’ombra que varen deixar aquests cartells a les parets de les institucions sud-africanes, una ombra que és un trau i ara és vers.

Collective Amnesia fou publicat l’any 2017 per l’editorial independent uHlanga Press, i això el situa en una posició liminal però possibilitadora que permet a la poeta assenyalar la falàcia amb la precisió del kamikaze quan, per exemple, carrega contra la veneració cega a Mandela, qui acusa d’inventar una pau irreal que, lluny d’eliminar les diferències, el que va fer va ser encobrir-les i vestir-les de calma tensa.
El subjecte poètic parla de les desigualtats que pateix el país a partir d’un discurs de gènere i postcolonial i, des de l’activisme negre i queer, assenyala directament la mateixa enunciació com a portadora del verí colonitzador: “les seves llengües ens cremen a la boca / quan parlem de la nostra història, extingim el foc”
Estructurat en 3 parts, la memòria heretada, la memòria enterrada i la postmemòria, Putuma explora la idea del trauma vehiculat al llenguatge, com un forat en allò que “es pot dir”
Un forat lingüístic, un buit de relat.
El poemari és tota una pregunta sobre què vol dir ésser i pertànyer que qüestiona què és l’experiència de la negritud tal com la pensava Fanon: l’homx blanc és per propi dret i l’homx negrx, en canvi, sempre és en relació amb la mirada de l’Altrx. La pregunta és elaborada, a més, des d’un espai de parla perfectament situat: el discurs revisat que emet es troba inscrit en un cos geo-política-històrica-sexualment localitzat (W. Mignolo).
Així, podem parlar de poemes que són un cos, que brosten d’un tronc travessat per principis identitaris que patiran una deconstrucció, una erosió: la veu anirà, vers a vers, esgarrant aquest cos i esquerdant allò que el limita.
Així, podem parlar de poemes que són un cos, que brosten d’un tronc travessat per principis identitaris que patiran una deconstrucció, una erosió: la veu anirà, vers a vers, esgarrant aquest cos i esquerdant allò que el limita.
Es tracta d’un procés d’excavació en l’experiència postcolonial i postapartheid tot posant aquest “post” entre parèntesis a través del mateix llenguatge poètic en fer servir una barreja d’anglès, afrikaans i xhosa que impedeix la comprensió immediata de certs conceptes i l’experiència reeixida del lector colonial, evidenciant la distància entre la cultura pròpia i la de l’Altrx lectorx.
Putuma entén que la colonització es basa en un procés d’invenció d’identitats i discursos i, per tal de revertir-lo, duu a terme el que Mignolo ha assenyalat com a “deslligament” a través del mateix llenguatge poètic: si la colonització comença en les paraules, és a partir de la seva resistència que es pot impedir que el lector s’apropiï d’un discurs que no li pertany.

  2. “Coloniality of being”

Putuma ens presenta un subjecte colonitzat i escindit, un ésser alienat que somatitza un trauma que compromet el sistema nerviós central i afecta la capacitat de simbolització.
Així, es veu afectada la parla, la memòria, que es veu interrompuda i acusa anomalies, i el cos.
Podem parlar en la poesia de Putuma de cos poètic i no pas de veu poètica perquè el que hi ha és una corporalitat descarnada, en tant que ha estat desposseïda d’ésser, s’ha convertit en un cos que dol, un cos poètic situat que parla d’una memòria corporal que reviu el trauma, que el comença a dir.
La veu poètica comença a ser autoconscient en la mesura que re-presenta la seva història i trauma en una primera persona que aviat en fon en un nosaltres col·lectiu i aixeca la veu contra tot allò que els colonitza l’ésser: Pel que sabem, / els deixebles podrien haver estat queer / la Santíssima Trinitat un triangle amorós estrany i fosc / i l’Esperit Sant, transgènere?

3. “Coloniality of knowledge”

Collective Amnesia pot semblar un poemari innocent que cau en l’error de voler vehicular la denúncia colonial a través de la llengua de l’amo i ens pot fer preguntar si és possible, efectivament, erigir una subjectivitat poètica forta en la llengua del colonitzador però Putuma entén que per deslligar-se és essencial començar per l’enunciació.
Allà on creiem que trobem un poemari-frau pensat per esdevenir un bé de consum dins el mercat capitalista, el que hi trobem és un petit projectil pensat per rebentar el sistema des de l’entranya.
Pensat per tal d’enganyar la semipermeabilitat de la membrana plasmàtica del mercat capitalista, el poemari està escrit en anglès per tal que sigui fàcilment exportat al continent i introduït en els mercats de parla anglesa. L’estupor per al lector colonial arriba quan hi troba el gest metaliterari i les resistències que vehicula.
En un dels poemes, “Muntanya”, la veu poètica es pregunta de manera explícita perquè entén l’Afrikaans i, evidentment, perquè el parla i l’escriu, fent evident que aquesta llengua, hereva del neerlandès dels primers colonitzadors i imposada com a llengua única a les escoles durant l’Apartheid, és una aberració i un error.
A més, al llarg del poemari la poeta introdueix estratègicament paraules en xhosa (una de les 11 llengües oficials de Sud-àfrica en l’actualitat) que fan referència a tradicions i d’altres artefactes culturals sud-africans i que, per tant, resulten intraduïbles. Aquesta intraduïbilitat obliga a interrompre la lectura, és el forat pel qual la mirada colonial s’escola i es perd, funciona com a resistència.
Tal com diu E. Apter: “l’intraduïble no és un Altre essencial, anàleg, que pugui ser localitzat o exoticitzat”.
La veu poètica ens parla, doncs, des de les notes a peu de pàgina del poemari, de les narratives i relats que, si mai s’escriuen, queden relegats, de les històries en llengües que el mercat editorial colonial margina.
És en les notes a peu de pàgina i els intraduïbles que la poesia de Putuma pren consciència.