Etiqueta: primer número revista poetry spam

Laia Maldonado:

Un àngel malalt de món. Malalt d’un món fet de ficcions, de poesia-metàfora mercantil, de les  representacions ideològiques i idealitzades que ens ensenyen a parlar.
Àngels que narren, sobre-expliquen l’existència, i un dimoni-etnocida que ho assenyala tot des dels confins: des de l’espai que enceta l’obra.

“Parlem d’un poema que no ens acarona ni ens cerca”.

El Poemot, d’Adrián Salcedo, és un poema èpic organitzat sobre un rotllo de paper d’1 metre i mig d’alçada i 10 i mig d’ample. A mig camí entre l’ècfrasi, el cal·ligrama i la poesia visual, respon als principis bàsics del graffiti, operant des del gest artístic essencialment marginal i estrictament contemporani.

El poemari-artefacte executa una intervenció en l’espai públic, que entén com un àmbit espectacularitzat i estetitzat mitjançant una narració que respon a principis de producció, rèdit i consum.

Si Perec plantejava que escriure és traçar camins sobre una pàgina, els que traça el Poemot són làbils, efímers i gens dòcils. El poemari prova de repensar l’espai -literari, poètic, social i, a la fi, polític- tot bloquejant la producció d’(auto)ficcions, que no són més que l’expressió d’un món que necessita inscriure’s en falses teleologies per tal de donar-se sentit, que reclama narratives que sadollin la set de ser alg(ú), que actuïn com a receptacle d’identitats.

La narració ficcional pressuposa un lector ideal crèdul i esperançat, per al qual crea un horitzó de possibles ben ple de quimeres. El Poemot, en canvi, es crea des de la sincronia, suspenent el temps i refusant la futurabilitat.
És un discurs que es conté a si mateix, que no surt de si i, per tant, no es posa al servei de la projecció d’utopies ni distopies sobre la realitat contemporània. Una realitat habitada per individus que veuen la seva identitat fent-se fonedissa, que no poden radicar enlloc i, empesos pel vaivé d’una transacció o altra, s’agafen fort a qualsevol Jo monolític que es vengui a la llotja.

El Poemot no presenta un Jo a la recerca d’interlocutors, sinó que registra l’absència de Jo, contestant la presència d’Abramovic al MOMA, i fent evident que les instàncies narradores, la mateixa possibilitat de narrar, són una faula. L’obra de Salcedo diu no a l’art que esdevé objecte subsidiari de necessitats afectives.

EL (enganxines “p”)OEMOT NO SERÀ ALLÒ QUE ÉS DEFINIT COM A “INFORMACIÓ”, QUE POT PASSAR A SER “COMUNICACIÓ” GRÀCIES A UN CANVI DE SENTIT DELS LÍMITS.

El fet més rellevant és el mateix fer de l’obra, el gest que practica: estableix una forma i una direcció de lectura pròpies, imprevistes i impertinents, que anul·len sense pietat tota teleologia.

En alçar-se en un pla diferent del que li ha estat prèviament assignat, el text supera la pàgina horitzontal, de disposició lineal, impresa i successiva. Desborda la premissa del discurs encapsulat per tal d’articular una pràctica subversiva, exigint una forma de lectura brusca, que no atén als usos de la pàgina i l’espai literari que la intendència preveu.

Aquesta exploració artística dibuixa una trajectòria que necessita noves formes d’enunciació, que no s’articulin a partir d’una topografia creada per acaronar les mancances de la societat contemporània.

No serà narrada la revolució.
(…)
NO SERÀ UN SÍMBOL!

El Poemot és replet d’àngels que no saben dir perquè no coneixen res més enllà de la materialitat de l’escriptura: apunta una realitat que s’ubica per sobre la narració, recupera la fisicitat que embolcalla la ficció, se sostreu del món per retornar-hi.
Així, no es tracta d’una obra autoreferencial, ben al contrari, es tracta d’una obra relacional que pensa el vincle de la literatura amb altres arts i tematitza el deute que estableix amb allò que anomenem “món físic”. Una obra que posa al seu centre les possibilitats del fet comunicatiu, base de les relacions humanes que són, ja sempre, relacions socials i polítiques.
Lluny de menysprear la societat o el món, l’obra hi retorna per prestar-hi plena atenció: és en deixar enrere les cansades narratives auto(r)cèntriques que pot centrar-se en la vida en comú, en allò que succeeix a l’espai que ara, despullat de narratives, es disposa a intervenir.

És, doncs, una temptativa de projectar paràmetres artístics que permetin reubicar la nostra persona diluïda en el temps del capitalisme neoliberal. Un poema èpic que no s’adscriu, però, a una reconquesta heroica de la quotidianitat perquè, si aquesta és reeixida, no podrà ser narrada.

Avalon Fanzine 2021// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine