Juma Barratxina – POETRY SPAM

EL VIATGE, Juma B. Barratxina

Publicat el 17 Novembre, 202117 Novembre, 2021 by POETRY SPAM in Juma B. Barratxina, Volum 3

Penso que cada generació té el seu gran viatge. Jo em sento d’una generació de generacions. Penso que tots els vius formem part de la mateixa generació, i que estem fent el mateix gran viatge. El nostre gran viatge és un viatge a la deriva.

A vegades penso que ja estem morts. A vegades penso que escrivim poemes pòstumament, que no pot ser cert que estiguem vius. A vegades penso que no hi ha publicacions possibles, per tant, que no hi ha publicacions vives possibles.

La literatura és l’escenificació d’un gran desert. Si l’art avui és just és perquè té la capacitat de recobrar als escenaris d’allò que estan fets: no sempre són el que representen, aquest és el recordatori de l’art. Som actors d’un mateix teatre. Penso que l’art és un espai on l’ètica excedeix: com que és allà on s’ha d’assenyalar la veritat, l’artista assumeix una responsabilitat que el sobrepassa. L’art avui dóna compte que la societat ha recul·lat. Quan tots els homes i les dones reculen, un o una artista ha d’avançar.

Nerea Campo a Hospitalet de Llobregat (fotograma del tercer volum de la Revista Poetry Spam)

Tot això ho penso mentre viatjo. Crec que viatjant físicament es pot impugnar el viatge metafòric que com a generació emprenem. Crec que rere el viatge de la Poetry Spam III hi ha una petita reprovació.

Jo crec que la literatura avança gràcies a l’amistat, i el nostre viatge té a veure amb això. Crec que perquè hagi d’haver bona crítica, primer ha d’haver bons poetes. Jo em sent cridat a trobar bons poetes. Crec que els bons poetes viuen a les palpentes. Sempre he imaginat el viatge de la Poetry Spam III com una caravana que recull poetes a les palpentes. Pots estar a les palpentes a la teva habitació, però també caminant a quatre grapes en un camp de sègol o bussejant a l’ombra dels penya-segats.

Abans de gravar la pel·lícula pensava que seríem capaços d’arreplegar a set poetes i fer un viatge invers al de la nostra generació. Recollir als poetes extraviats i dur-los a algun lloc. Pensava que recollint a Sa Pena a Gandia, a Ismael Sempere a Alfafara, a Àngels Moreno a València, a Mireia Cassanyes a Valls, a Nerea Campo a l’Hospitalet, a Nu Drama a Sant Joan de les Abadesses i a Cecília Navarro a Llucmajor hi hauria un abans i un després molt clar.

La gravació de la pel·lícula ha estat un èxit. Les converses han estat impol·lutes. Hi ha un material fantàstic, n’estic orgullós. Estic orgullós del treball de Manu C. Girón, el director cinematogràfic, i del fitxatge de Laura Anglès, la muntadora del documental. No sé si aquest pòsit testimonial traurà llum al nostre tremps.

Aquests mesos seran durs, ara que l’artesania del muntatge i la postproducció té la paraula. Sí que sé que m’he reconciliat amb la idea del viatge: d’Alfafara a Sant Joan i de Valls a Llucmajor, hem visitat a set poetes i el seu testimoni m’obliga a no permetre’m escriure un sol mal poema. No basta amb la sensibilitat, només, no basta amb la lucidesa. He vist en ells un compromís clar amb la paraula: només val la sinceritat. Cecília Navarro ens deia: “no em fio de ningú d’una persona que no estigui confusa”.

Els editors, Juma B. Barratxina i Joan Deusa amb Mireia Cassanyes a Valls

He dit que penso moltes coses i ara sé que, si bé el nostre gran viatge potser va a la deriva, també és una confusió, una gran confusió. En la confusió emergeixen condemnes i emergeix la possibilitat de la redempció. En la confusió algú pot ser “l’amor que fa amor el meu amor” (Ismael Sempere).

Aquest és l’últim número de la Poetry Spam. Al primer jo parlava d’un cavall a punt de morir que ens duia a un ring de boxeig. Crec que tot ha estat més senzill, tot aterrava en alguna cosa més tangible; com el viatge, finalment, eren només els quilòmetres entre els set poetes. Com hi ha una llengua entre ells, també hi ha una literatura. També hi ha un anhel, també hi ha un temps. També hi ha una derrota. També, com diria Mireia Cassanyes, tel·lúricament hi ha veus.

Poetry Spam Volum III, la Pel·lícula, disponible per als mecenes el primer dia de la propera primavera. Aquesta és la primera vegada que parlo del que va passar el juliol passat.

Juma B. Barratxina

Clica al post per veure una selecció de fotogrames del rodatge de la poetry spam 3

àlbum de fotogrames de la Poetry Spam 3

Àlbum de fotogrames de la Revista Poetry Spam Volum III

by POETRY SPAM 17 Novembre, 202117 Novembre, 2021

un estany que vessa, Juma B. Barratxina

Publicat el 4 Octubre, 20214 Octubre, 2021 by POETRY SPAM in Carla Marco, Joan Deusa

Carla Marco i Joan Deusa:

*Primitive man seated in shadow,* (1872). Odilon Redon.

Ens preparàvem per a sortir de viatge. Veia el Juma patir davant l’ordinador, perfilava alexandrins mentre sortejàvem la COVID per poder gravar set poetes durant l’estiu de 2021. Quan vam fundar la Revista Poetry Spam em va trucar per telèfon: “estic escrivint poesia social”. Teníem una sensació d’irrealitat. Mentre nosaltres ens trencàvem el cap, Carla Marco escrivia un article sobre el seu poemari a moltíssims quilòmetres de distància. El pla era escriure’l entre els dos, a dues mans. Al matí següent Juma i jo havíem de marxar cap a Valls per carretera. Ens hem vist, la quinta de la Poetry, en una carrera constant, desenfrenada, cap a l’amor i el plaer i cap a la fugida d’un patiment inexplicable. Un mes després, quan tornàrem del rodatge, es publicaria el llibre del Juma a l’editorial 3 i 4, a Beniarjó. En un estat de precarietat, citàvem versos de March. El llibre tenia tres parts. Si tinguéreu un instrument (com el que jo tinc) per a veure coses impossibles, veuríeu com “un estany que vessa (les anques del cansament)” li supurava per la pell. Sempre pensava en el Juma recitant un poema que deia: Vull ser aquell qui arriba, de nit, cansat, a casa i, sota llum d’espelma, a corre-cuita, escriu: estic enamorat.

*Sobrevolant la ciutat,* (1918). Marc Chagall.

Com no hi ha camins de llum. I tot és mentida, entre una boira d’oli algun Déu li va encarregar que profetitzés. I així ho ha fet, a través d’un estany que vessa pren forma de culminació d’un llanguiment orgànic o d’una fe cega que extravasa pertot. Una boira d’oli entre la qual s’intueix la puresa que destil·la una via primitiva, un anhel pur i d’absolut. Això és la cadència dels silencis del fons, una veu que recorre l’endins i el tranuita, un excés silent que travessa el llibre com una reflexió interior.

La primera part del poemari, una boira d’oli, es presenta com una sort de trànsit llefiscós que embalça al lector d’un abatiment dens com l’oli, carregós com l’enormitat d’una solitud que s’assenta on neix el desig de jaure en estelles seques amb la pau d’anciana. I és clar, també existeix la por que es trunqui la llum, tot i que l’aculli l’esperança melancòlica que basteix la poesia social i la fe que és lliurar un ram de flors a l’amant sense cos que sempre cau: un gest constant cap al no-res.

Amb el pit excavat i cap idea mantinguda, amb la llàntia i poc més, arriba a un punt de fuita en què la paraula decau fins els vergers on jeure. I és en aquí on arriba la pausa, un interludi abans de l’acabament, una aturada breu travessada per la cadència oriental i el dolor de la creació i els últims homes. Poesia social, Teheran, tombes de poetes perses, civilitzacions ensorrades de segles caiguts, i una profunditat de lluna plena a Isfahan funcionen a mode d’imaginari on jeure i descansar la pesantor d’un anhel sense fons.

Cansat de l’ofici de viure -allò que més l’esgota és ser algú- arriba al repòs previ a la prescripció, allí on finalment la por ha premsat les olives. L’assoliment d’una maduresa que vol dir saber-se prest a la crida que acull un cant de fe i puresa, ja que al món només s’hi pot ésser pur resistint, sense la cuirassa, l’humà esdevé humà. Vaivé oliós de petita solitud que es metamorfosa en un compromís ferm amb les formes més elevades de l’amor -l’absolut, la veritat, el dolor de l’altre-. Assedegat de sentit i d’un temple, arriba al final que roman obert després d’aquest viatge circular, en què s’apuntala un silenci genuí on hi ha hagut esperança i també cansament. Aleshores l’estany haurà vessat sense deixar marca sobre la puresa ingent de l’ésser qui diu voler ser un àngel.

Quan ens vam acomiadar, jo ja estava malalt. No malalt terminal, però amb més de 3 tipus de virus perforant els intestins. Havíem escrit una cosa que es deia poesia social però no sabíem el que volia dir això, en realitat. Encara recorde que durant el confinament de 2020 ens dedicàvem a escriure alexandrins com si no estiguérem bé del cap. Supose que allà va ser quan va escriure la primera part del seu poemari. Era tot massa complicat. Em referisc a mantindre la força perquè la maquinària seguira en peu. La poètica del Juma és una lluita contra el dolor. Quan vam acabar el Volum 1 de la Poetry Spam el Juma va marxar a Iran i va escriure la part del seu poemari que ara es titula Els vergers on jeure. L’aposta sempre ha sigut lluitar contra el dolor. O, millor dit, inventar màquines, versos, versos amb hemistiquis, que possibiliten eixa cristal·lització que fa que per un moment es frene tanta quantitat de tristor o de desesperança. Sempre l’he vist aixecar-se prest del llit, com un conill en el desert, quan vivíem a Barcelona. Ell sempre m’ha repetit una frase de Jesús: “estigueu prests”. A què? No ho sé. És el primer poemari del Juma B. Barratxina. Va nàixer a Sabadell a la primavera del 1994.