‘La breu història dels estats units’ Raquel Pena MartÍnez

Pep Sanz:

Ja fa uns anys, enmig d’avançaments científics que feien basarda, Hannah Arendt reflexionava sobre si la conquesta de l’espai havia augmentat o disminuït l’estatura de l’home. De fet, en va dedicar tot un article en què, entre altres, lamentava la deshumanització de la ciència, allunyada dels nostres sentits, la nostra llengua i la metàfora. I és que retornar de la suspensió espacial despullada d’humanitat era i és una tasca tan difícil com necessària: és enviar a la Voyager als confins del sistema solar i, tal com va demanar Carl Sagan, girar la vista enrere i capturar en una fotografia tota la nostra existència en un punt blau pàl·lid; 0,12 píxels de poesia aritmètica / en una partícula de pols / ostatge d’un raig de sol. Un recordatori, com diu la Raquel Pena en el seu nou poemari, La breu història dels Estats Units, que tots nosaltres som VIATGE.

Així doncs, a emprendre el viatge de retorn arendtià cap a la Terra. I un cop aterrats, trobar-nos amb uns estels ben diferents, una constel·lació de mapes, fronteres, i referents pop que representen una bandera que crida sang amb els pulmons de la Cindy Lauper llavors onejo a mig pal / i m’hi deixen tres dies / perquè ha mort molta gent. Tant li fa que Pena ens ensenyi la cara de la Jackie Kennedy veient al seu home amb el cap obert com el d’una gamba feta clofolla o les arengues que es menja una persona anònima mirant una sitcom acostumada a no estar atenta a les visites; el patró comú es repeteix una vegada i una altra: hi veiem la dissolució de la massa homogènia d’un país que ha fagocitat a mig món. Tot, amb uns referents i unes imatges poètiques que d’imponents i impotents generen calfreds i ens poden transformar en Gremlins si la lectura s’allarga més enllà de les dotze.

Vindria a ser això el que ens proposa l’autora guanyadora del VI Premi Francesc Garriga: crear una historiografia poemada de l’American Way of life quan s’esfondra a l’11 S. STOP. O quan retorna un soldat del Vietnam. STOP. O quan ens cau la pell per la radiació. STOP. O quan les dones, les WOMAN, han d’aguantar als homes fins i tot en el nom que les defineix. STOP.

En definitiva, no sé si, com es preguntava Arendt, l’arribada a l’espai ha augmentat o disminuït l’estatura de l’home; però sí que tinc ben clar que La breu història dels Estats Units ha augmentat l’estatura de la poesia catalana.

Així doncs, com ens diu Pena:

War bless America.

STOP i FI. 

Pep Sanz
IG: @pepsanzz

Avalon Fanzine 2022// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

EL VIATGE, Juma B. Barratxina

Penso que cada generació té el seu gran viatge. Jo em sento d’una generació de generacions. Penso que tots els vius formem part de la mateixa generació, i que estem fent el mateix gran viatge. El nostre gran viatge és un viatge a la deriva. 

A vegades penso que ja estem morts. A vegades penso que escrivim poemes pòstumament, que no pot ser cert que estiguem vius. A vegades penso que no hi ha publicacions possibles, per tant, que no hi ha publicacions vives possibles.

 La literatura és l’escenificació d’un gran desert. Si l’art avui és just és perquè té la capacitat de recobrar als escenaris d’allò que estan fets: no sempre són el que representen, aquest és el recordatori de l’art. Som actors d’un mateix teatre. Penso que l’art és un espai on l’ètica excedeix: com que és allà on s’ha d’assenyalar la veritat, l’artista assumeix una responsabilitat que el sobrepassa. L’art avui dóna compte que la societat ha recul·lat. Quan tots els homes i les dones reculen, un o una artista ha d’avançar. 

Nerea Campo a Hospitalet de Llobregat (fotograma del tercer volum de la Revista Poetry Spam)

Tot això ho penso mentre viatjo. Crec que viatjant físicament es pot impugnar el viatge metafòric que com a generació emprenem. Crec que rere el viatge de la Poetry Spam III hi ha una petita reprovació. 

Jo crec que la literatura avança gràcies a l’amistat, i el nostre viatge té a veure amb això. Crec que perquè hagi d’haver bona crítica, primer ha d’haver bons poetes. Jo em sent cridat a trobar bons poetes. Crec que els bons poetes viuen a les palpentes. Sempre he imaginat el viatge de la Poetry Spam III com una caravana que recull poetes a les palpentes. Pots estar a les palpentes a la teva habitació, però també caminant a quatre grapes en un camp de sègol o bussejant a l’ombra dels penya-segats. 

Abans de gravar la pel·lícula pensava que seríem capaços d’arreplegar a set poetes i fer un viatge invers al de la nostra generació. Recollir als poetes extraviats i dur-los a algun lloc. Pensava que recollint a Sa Pena a Gandia, a Ismael Sempere a Alfafara, a Àngels Moreno a València, a Mireia Cassanyes a Valls, a Nerea Campo a l’Hospitalet, a Nu Drama a Sant Joan de les Abadesses i a Cecília Navarro a Llucmajor hi hauria un abans i un després molt clar. 

La gravació de la pel·lícula ha estat un èxit. Les converses han estat impol·lutes. Hi ha un material fantàstic, n’estic orgullós. Estic orgullós del treball de Manu C. Girón, el director cinematogràfic, i del fitxatge de Laura Anglès, la muntadora del documental. No sé si aquest pòsit testimonial traurà llum al nostre tremps. 

Aquests mesos seran durs, ara que l’artesania del muntatge i la postproducció té la paraula. Sí que sé que m’he reconciliat amb la idea del viatge: d’Alfafara a Sant Joan i de Valls a Llucmajor, hem visitat a set poetes i el seu testimoni m’obliga a no permetre’m escriure un sol mal poema. No basta amb la sensibilitat, només, no basta amb la lucidesa. He vist en ells un compromís clar amb la paraula: només val la sinceritat. Cecília Navarro ens deia: “no em fio de ningú d’una persona que no estigui confusa”. 

Els editors, Juma B. Barratxina i Joan Deusa amb Mireia Cassanyes a Valls

He dit que penso moltes coses i ara sé que, si bé el nostre gran viatge potser va a la deriva, també és una confusió, una gran confusió. En la confusió emergeixen condemnes i emergeix la possibilitat de la redempció. En la confusió algú pot ser “l’amor que fa amor el meu amor” (Ismael Sempere). 

Aquest és l’últim número de la Poetry Spam. Al primer jo parlava d’un cavall a punt de morir que ens duia a un ring de boxeig. Crec que tot ha estat més senzill, tot aterrava en alguna cosa més tangible; com el viatge, finalment, eren només els quilòmetres entre els set poetes. Com hi ha una llengua entre ells, també hi ha una literatura. També hi ha un anhel, també hi ha un temps. També hi ha una derrota. També, com diria Mireia Cassanyes, tel·lúricament hi ha veus. 

Poetry Spam Volum III, la Pel·lícula, disponible per als mecenes el primer dia de la propera primavera. Aquesta és la primera vegada que parlo del que va passar el juliol passat.

Juma B. Barratxina

Clica al post per veure una selecció de fotogrames del rodatge de la poetry spam 3

LAS SINROSTRO, poesia escènica

Elsa Moreno:

Un grup de dones, vestides de negre, renuncien a la seua identitat per encarnar històries que ens pertanyen a totes. Com a vehicle conductor d’estes històries, la poesia i el cos en escena. Fugint del format tradicional dels recitals (on cada poeta surt, carregant amb el seu ego per empipar-se el micròfon), ‘Las Sin Rostro’ treballen un fil conductor que travessa el conjunt de poemes i els permet transcendir cap a un discurs col·lectiu.

El grup està conformat per les poetes María Andrés, Elena Casado, Blanca Férriz, Carmen Montesinos, Elsa Moreno i Sara Olivas. Sis dones de distintes parts de València que, partint de la idea original de Sara Olivas, decidiren posar en comú les seues vivències des d’una perspectiva de gènere. L’amor, el sexe, la vulnerabilitat, la violència, la por i la mort es conjuguen durant 45 minuts mitjançant la paraula, encara que, prenent el cos com a protagonista en tot moment. És la història d’una dona que, durant el camí que és la lluita per sobreviure en una societat patriarcal, troba l’amor, el rebutja, s’emprenya contra el món i se troba, finalment, com un ésser diminut i vulnerable.

Mentre que una recita, les altres cinc li recolzen des del fons de l’escenari, traduint en gestos l’emotivitat del poema, fent-lo ressonar des d’eixa multiplicitat de formes físiques. ‘Las Sin Rostro’ és una reivindicació de la sonoritat, les cures i el treball en col·laboració. El divendres 9 d’abril, a les 19h, en l‘Sporting Club Russafa (C/ Sevilla 5, València).

‘‘Son los cuerpos los que hablan’’

‘‘Me veo desnuda, me toco el vientre, los muslos’’

 ‘‘més que de rosa

em vestiren de sang’’

‘‘Papá, mis manos están abiertas mientras te hablan’’

‘‘Mamá, pocas veces me has besado porque mi frente lleva escrita tu abandono’’

‘‘No pienso dejarte nacer

mientras quede una gota de sangre

manchada con mi nombre’’

ELSA MORENO



LAS SINROSTRO

Elsa Moreno/autora

Avalon Fanzine 2021//
insta @avalon_fanzine //
twitt @avalonfanzine