Categoria: Pep Sanz

‘La breu història dels estats units’ Raquel Pena MartÍnez

Publicat el by POETRY SPAM in Pep Sanz

Pep Sanz:

Ja fa uns anys, enmig d’avançaments científics que feien basarda, Hannah Arendt reflexionava sobre si la conquesta de l’espai havia augmentat o disminuït l’estatura de l’home. De fet, en va dedicar tot un article en què, entre altres, lamentava la deshumanització de la ciència, allunyada dels nostres sentits, la nostra llengua i la metàfora. I és que retornar de la suspensió espacial despullada d’humanitat era i és una tasca tan difícil com necessària: és enviar a la Voyager als confins del sistema solar i, tal com va demanar Carl Sagan, girar la vista enrere i capturar en una fotografia tota la nostra existència en un punt blau pàl·lid; 0,12 píxels de poesia aritmètica / en una partícula de pols / ostatge d’un raig de sol. Un recordatori, com diu la Raquel Pena en el seu nou poemari, La breu història dels Estats Units, que tots nosaltres som VIATGE.

Així doncs, a emprendre el viatge de retorn arendtià cap a la Terra. I un cop aterrats, trobar-nos amb uns estels ben diferents, una constel·lació de mapes, fronteres, i referents pop que representen una bandera que crida sang amb els pulmons de la Cindy Lauper llavors onejo a mig pal / i m’hi deixen tres dies / perquè ha mort molta gent. Tant li fa que Pena ens ensenyi la cara de la Jackie Kennedy veient al seu home amb el cap obert com el d’una gamba feta clofolla o les arengues que es menja una persona anònima mirant una sitcom acostumada a no estar atenta a les visites; el patró comú es repeteix una vegada i una altra: hi veiem la dissolució de la massa homogènia d’un país que ha fagocitat a mig món. Tot, amb uns referents i unes imatges poètiques que d’imponents i impotents generen calfreds i ens poden transformar en Gremlins si la lectura s’allarga més enllà de les dotze.

Vindria a ser això el que ens proposa l’autora guanyadora del VI Premi Francesc Garriga: crear una historiografia poemada de l’American Way of life quan s’esfondra a l’11 S. STOP. O quan retorna un soldat del Vietnam. STOP. O quan ens cau la pell per la radiació. STOP. O quan les dones, les WOMAN, han d’aguantar als homes fins i tot en el nom que les defineix. STOP.

En definitiva, no sé si, com es preguntava Arendt, l’arribada a l’espai ha augmentat o disminuït l’estatura de l’home; però sí que tinc ben clar que La breu història dels Estats Units ha augmentat l’estatura de la poesia catalana.

Així doncs, com ens diu Pena:

War bless America.

STOP i FI. 

Pep Sanz
IG: @pepsanzz

Avalon Fanzine 2022// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

“L’ala Fosca” Chantal Poch

Publicat el by POETRY SPAM in Pep Sanz

Pep Sanz:

Perdre’s. En començar a pensar l’Ala Fosca de Chantal Poch, un no pot fer res més que perdre’s com a condició sine qua non per palpar amb urpes aquest tremend poemari. Perdre’s en els obscurs i treballar amb el desconcert per fer un intent. Perquè diria que l’Ala fosca és això: un intent. No per no haver assolit un relat d’un subjecte que es va trobant en fragments de dins i fora, del jo i el tu, sinó perquè no s’agafa a cap certesa per aixecar el vol. I un cop al cel, ben amunt, ens deixa caure el dubte, que «és un caramell / brillant que et vetlla la llum / del pit per picotejar-la». En aquesta suspensió de volar sense entendre-ho massa s’hi barreja la curiositat del caganiu que encara es veu capaç de descobrir-se en l’instint, amb la resignació de l’aligot vell. I així, amb el voler però no poder del tot, se’ns presenten poemes breus d’imatges intenses. Molts d’ells, covats de cites com a últim recer davant la intempèrie del viure i de no saber-ne.
Caigut l’ocell, com un ornitòleg, el jo poètic que ens presenta Chantal intenta analitzar la causa de tal desfeta i acaba per cremar els seus llibres del saber, desesperat per no ser capaç de copsar una mirada que es dilueix, no en allò que aprèn i ha viscut, sinó en els ulls mateixos. Això sí, amb tots els llibres cremats menys el de la poesia, l’ornitòleg també arriba a gaudir de l’experiència de l’acceptació d’aquell que no entén, però que viu entre flames. I és aquí, dotat d’aquestes noves ales que s’alcen més enllà de certeses i refugis i amb la paraula com a única gravetat, que ell també esdevindrà ocell amb voluntat de trobar a algú més en aquest niu de confusió «ara, obre la boca i digues / si creus que el buit que hi tens / és fam, és set, o és meu». Algú més enllà del jo, o del tu. I, potser, acabar amb un recorregut, com es menciona en el pròleg del llibre, on hi ha un nosaltres i un nostre, tan nostre com Verdaguer. I això. Més o menys. Perdre’s i deslliurar-se de tota comprensió per entrar en el món de l’Ala Fosca i sortir-ne amb menys certeses però més viscudes. I que benvingut sigui el plaer del dubte, si ha de tenir la lletra de Chantal.