Pep Sanz:
Perdre’s. En començar a pensar l’Ala Fosca de Chantal Poch, un no pot fer res més que perdre’s com a condició sine qua non per palpar amb urpes aquest tremend poemari. Perdre’s en els obscurs i treballar amb el desconcert per fer un intent. Perquè diria que l’Ala fosca és això: un intent. No per no haver assolit un relat d’un subjecte que es va trobant en fragments de dins i fora, del jo i el tu, sinó perquè no s’agafa a cap certesa per aixecar el vol. I un cop al cel, ben amunt, ens deixa caure el dubte, que «és un caramell / brillant que et vetlla la llum / del pit per picotejar-la». En aquesta suspensió de volar sense entendre-ho massa s’hi barreja la curiositat del caganiu que encara es veu capaç de descobrir-se en l’instint, amb la resignació de l’aligot vell. I així, amb el voler però no poder del tot, se’ns presenten poemes breus d’imatges intenses. Molts d’ells, covats de cites com a últim recer davant la intempèrie del viure i de no saber-ne.
Caigut l’ocell, com un ornitòleg, el jo poètic que ens presenta Chantal intenta analitzar la causa de tal desfeta i acaba per cremar els seus llibres del saber, desesperat per no ser capaç de copsar una mirada que es dilueix, no en allò que aprèn i ha viscut, sinó en els ulls mateixos. Això sí, amb tots els llibres cremats menys el de la poesia, l’ornitòleg també arriba a gaudir de l’experiència de l’acceptació d’aquell que no entén, però que viu entre flames. I és aquí, dotat d’aquestes noves ales que s’alcen més enllà de certeses i refugis i amb la paraula com a única gravetat, que ell també esdevindrà ocell amb voluntat de trobar a algú més en aquest niu de confusió «ara, obre la boca i digues / si creus que el buit que hi tens / és fam, és set, o és meu». Algú més enllà del jo, o del tu. I, potser, acabar amb un recorregut, com es menciona en el pròleg del llibre, on hi ha un nosaltres i un nostre, tan nostre com Verdaguer. I això. Més o menys. Perdre’s i deslliurar-se de tota comprensió per entrar en el món de l’Ala Fosca i sortir-ne amb menys certeses però més viscudes. I que benvingut sigui el plaer del dubte, si ha de tenir la lletra de Chantal.
POETRY SPAM 