Carla Marco – POETRY SPAM

*Primitive man seated in shadow,* (1872). Odilon Redon.

Ens preparàvem per a sortir de viatge. Veia el Juma patir davant l’ordinador, perfilava alexandrins mentre sortejàvem la COVID per poder gravar set poetes durant l’estiu de 2021. Quan vam fundar la Revista Poetry Spam em va trucar per telèfon: “estic escrivint poesia social”. Teníem una sensació d’irrealitat. Mentre nosaltres ens trencàvem el cap, Carla Marco escrivia un article sobre el seu poemari a moltíssims quilòmetres de distància. El pla era escriure’l entre els dos, a dues mans. Al matí següent Juma i jo havíem de marxar cap a Valls per carretera. Ens hem vist, la quinta de la Poetry, en una carrera constant, desenfrenada, cap a l’amor i el plaer i cap a la fugida d’un patiment inexplicable. Un mes després, quan tornàrem del rodatge, es publicaria el llibre del Juma a l’editorial 3 i 4, a Beniarjó. En un estat de precarietat, citàvem versos de March. El llibre tenia tres parts. Si tinguéreu un instrument (com el que jo tinc) per a veure coses impossibles, veuríeu com “un estany que vessa (les anques del cansament)” li supurava per la pell. Sempre pensava en el Juma recitant un poema que deia: Vull ser aquell qui arriba, de nit, cansat, a casa i, sota llum d’espelma, a corre-cuita, escriu: estic enamorat.

*Sobrevolant la ciutat,* (1918). Marc Chagall.

Com no hi ha camins de llum. I tot és mentida, entre una boira d’oli algun Déu li va encarregar que profetitzés. I així ho ha fet, a través d’un estany que vessa pren forma de culminació d’un llanguiment orgànic o d’una fe cega que extravasa pertot. Una boira d’oli entre la qual s’intueix la puresa que destil·la una via primitiva, un anhel pur i d’absolut. Això és la cadència dels silencis del fons, una veu que recorre l’endins i el tranuita, un excés silent que travessa el llibre com una reflexió interior.

La primera part del poemari, una boira d’oli, es presenta com una sort de trànsit llefiscós que embalça al lector d’un abatiment dens com l’oli, carregós com l’enormitat d’una solitud que s’assenta on neix el desig de jaure en estelles seques amb la pau d’anciana. I és clar, també existeix la por que es trunqui la llum, tot i que l’aculli l’esperança melancòlica que basteix la poesia social i la fe que és lliurar un ram de flors a l’amant sense cos que sempre cau: un gest constant cap al no-res.

Amb el pit excavat i cap idea mantinguda, amb la llàntia i poc més, arriba a un punt de fuita en què la paraula decau fins els vergers on jeure. I és en aquí on arriba la pausa, un interludi abans de l’acabament, una aturada breu travessada per la cadència oriental i el dolor de la creació i els últims homes. Poesia social, Teheran, tombes de poetes perses, civilitzacions ensorrades de segles caiguts, i una profunditat de lluna plena a Isfahan funcionen a mode d’imaginari on jeure i descansar la pesantor d’un anhel sense fons.

Cansat de l’ofici de viure -allò que més l’esgota és ser algú- arriba al repòs previ a la prescripció, allí on finalment la por ha premsat les olives. L’assoliment d’una maduresa que vol dir saber-se prest a la crida que acull un cant de fe i puresa, ja que al món només s’hi pot ésser pur resistint, sense la cuirassa, l’humà esdevé humà. Vaivé oliós de petita solitud que es metamorfosa en un compromís ferm amb les formes més elevades de l’amor -l’absolut, la veritat, el dolor de l’altre-. Assedegat de sentit i d’un temple, arriba al final que roman obert després d’aquest viatge circular, en què s’apuntala un silenci genuí on hi ha hagut esperança i també cansament. Aleshores l’estany haurà vessat sense deixar marca sobre la puresa ingent de l’ésser qui diu voler ser un àngel.

Quan ens vam acomiadar, jo ja estava malalt. No malalt terminal, però amb més de 3 tipus de virus perforant els intestins. Havíem escrit una cosa que es deia poesia social però no sabíem el que volia dir això, en realitat. Encara recorde que durant el confinament de 2020 ens dedicàvem a escriure alexandrins com si no estiguérem bé del cap. Supose que allà va ser quan va escriure la primera part del seu poemari. Era tot massa complicat. Em referisc a mantindre la força perquè la maquinària seguira en peu. La poètica del Juma és una lluita contra el dolor. Quan vam acabar el Volum 1 de la Poetry Spam el Juma va marxar a Iran i va escriure la part del seu poemari que ara es titula Els vergers on jeure. L’aposta sempre ha sigut lluitar contra el dolor. O, millor dit, inventar màquines, versos, versos amb hemistiquis, que possibiliten eixa cristal·lització que fa que per un moment es frene tanta quantitat de tristor o de desesperança. Sempre l’he vist aixecar-se prest del llit, com un conill en el desert, quan vivíem a Barcelona. Ell sempre m’ha repetit una frase de Jesús: “estigueu prests”. A què? No ho sé. És el primer poemari del Juma B. Barratxina. Va nàixer a Sabadell a la primavera del 1994.

Il·lustració de Crap Design. Insta @21stcenturycrapdesign

Juma B. Barratxina, *un estany que vessa.* (2021). Editorial 3i4.

Joan Deusa i Carla Marco. Insta: @joandeusa / @_carlamarco_
Twitter: @joandeusa /

Avalon fanzine 2021//insta @avalon_fanzine // twitter @avalonfanzine

Juma B. Barratxina i Carla Marco:

“…el meu cant és una blasfèmia; és desesperació i ràbia i hi ha còlera en el seu dolor”.

   Es coneix com a blasfèmia tota paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants.
Després de llegir a Kamov, blasfèmia esdevé benedicció contra la prostitució de l’ànima.
Tal com proposa Pau Sif, traductor del llibre publicat per Edicions 96, el poemari és una esmena a la totalitat contra un món i un déu tirànics tot servint-se de la violència de les imatges i la potència de la dicció.
   Janko Polic Kamov ( 1886 -1910) fou fill d’una família benestant croata i la seva curta trajectòria vital estigué marcada per la malaltia, la rebel·lia, la decadència de la pròpia família i la mort a l’hospital de Sant Pau de Barcelona als vint-i-tres anys.
   Blasfèmia neix de la irreverència, creix en la subversió i la revolta, es desenvolupa en la concupiscència i la passió, i mor en l’aflicció del desesper tot fent d’aquesta mort poètica la seva obra pòstuma.
   Escoltem el crit d’una ànima afligida per la condició més devota de l’home exànime, un crit en defensa de la passió que foragita preceptes, apostant per la radicalitat de l’acte, la lascívia i la luxúria contra tot allò imposat i establert; la irreverència contra la moral i el puritanisme.
   Sentim el clam d’una ànima perduda anhelant la mort corpòria per elevar-se allà on el vol és lliure i no coneix imposicions ni fronteres.
Contra la infecció de l’ésser exànime, l’exigència de la plenitud de l’ànima que sols pot emplenar-se amb la bellesa de l’eterna veritat: l’amor. L’exigència de l’amor com a gest tan radical com salvífic.
   Kamov s’acull al Déu de la passió perquè l’home està fet de sang, estómac i membre; i alhora el planteja com a criminal, abocador de despulles i carn magre. Ens mostra l’escarni que és la fe en la institució eclesiàstica així com en l’home que la sustenta i l’enalteix.
   No hi ha redempció ni perdó per a l’home corromput d’ànima morta i cadavèrica, imatge concentrada en la constant del color negre (els besos negres, l’amor negre, les obres negres ) simbolisme de mort i taca d’obscuritat que banya i contamina l’amor en cada gest.
   Reclama el “murmuri de sang” com a vitalitat i pulsió per a l’esperit esllanguit, que funciona com a impuls d’una vitalitat sangonosa que traspuen les passions més enllà de qualsevol doctrina.
   Finalment, veiem com el poeta fa de la mort del cos putrefacte la seva obra pòstuma i com ens interpel·la a profanar la tomba per trobar l’esperança en un últim vers. Fa d’un taüt conjuntament amb l’estimada “sucumbirem, Kitty.- àvida és la gola de la mort” una imatge poètica simbolitzant una al·legoria a l’amor passional i carnal que ha mort en una societat corrompuda, moralista, dogmàtica.
Planteja l’estima des del decés d’ambdós cossos com el desesper de l’últim crit contra la condemna que suposa la luxúria i la passió extraviades en societat, alhora proposant-les com a única forma de resistència.
   La profanació de la tomba com a simbolisme de l’última esperança en forma de cos mort i llavis desencaixats com a prova d’haver viscut la passió fins les últimes conseqüències.
La seva mort poètica esdevé la veritat de la seva obra; i, la incitació a la profanació de la tomba esdevé una crida a la comprensió i una demostració d’aquesta veritat passional viscuda fins l’extenuació.
   És aquí on reivindiquem una poesia contemporània escrita des de la visceralitat, no solament en tant que ésser orgànic, sinó com a subjecte que cerca l’origen concebent-lo profundament arrelat en un estat primitiu.
En contraposició a la poètica del cos, la poètica de la víscera i la pulsió primigènia, com a forma de renovació i resistència.

II.

“mai no he estat un bon cràpula”

O, aquest desassossec de l’entrega desbocada, als talls que fa la nit urbana, també seria una forma de dir que la seva mai haurà estat una bona blasfèmia. Però no és cert, Pau Sif, a Breakfast at Saint Anthony’s Market, traça un sentit homenatge al poeta croat. Després de traduir-lo, se sent convocat per la deriva de Kamov a Barcelona, pels seus últims dies, per la seva tuberculosi que és ell, Pau Sif, ennuegant els deliris de la nit, ell d’aquesta experiència en diu que només pot ser un cràpula, “Janko Polic Kamov era un blasfem, no un cràpula / És diferent / Es va afegir el nom de Cam, fill de Noé (…)” i així al llarg de la seua plaquette (guanyadora del XIV Certament de Poesia Marc Granell) ens explica qui era aquest poeta perdut que finí a l’Hospital de Sant Pau, carrer de l’Hospital, i qui és el poeta que hi té el decés a l’avui. Els carrers de llavors són els mateixos d’ara, en essència: un sempre hi cau rodejat de deliri, “ciutat agònica que no distingeix la festa del drama” sigui ara en ell, Sif, “(una dona em demana foc) m’agafa pel braç / això ja ho he viscut i ara el cap em fa més mal” i sigui abans en ell, Kamov, “Escup sang. (…) / Es mor ignorat i deixa una filla a càrrec de l’amic Markovic.”
Carla Marco i Juma Barratxina, les ressenyadores, sentim com ens bullen les vísceres i com li vull el ventre a l’exterior, després de llegir a Kamov, i Sif és capaç de posar paraules a aquesta experiència, i de traslladar-la en el nostre sentit extraviat d’avui. I llegint-lo hi veiem una ètica, la de la poètica de la víscera, avui, impossible de dur a terme, no hi ha dignitat per a fer-ho, però es fa, aquesta és la ètica, i hom es manté fidel a la pell de l’asfalt brut i a l’alcohol vessat.
En ell, que visqué a Croàcia i la seva és una ploma prosaica, arrelada als sentirs de l’home i la dona perdudes, se sent la desolació humil de qui ha pogut rescatar algú tal com Kamov, i és per això que es justifica, si és cràpula, és dels que posa seny i, al dematí, compra llibres al Mercat, i els llegeix amb la ressaca podrida als Ferrocarrils: “aquest és el pecat més gros”, per al poeta; però per nosaltres és la veu que celebra aquesta visió: “la ciutat és un vòmit en un vagó de tren de matinada” / “la poesia fou un vòmit de sang a l’antic hospital”; i “alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / l’espera inútil”. I en aquí una confessió poètica: això és el que vàrem sentir naltros, aquella nit de febrer a les 5 AM, mentre paraven el mercat del llibre a “Saint Antonhy” i, al veure’ns folls parlar croat, un llibreter ens regalà Kamov. Així començà aquesta història.
Llarga vida als poetes menors i encara més llarga pels que lluiten, amb els pulmons, per la seva perduració.

Categoria: Carla Marco

un estany que vessa, Juma B. Barratxina

‘Blasfèmia’ de Kamov i ‘Breakfast at Sant Anthony’s Market’ de Pau Sif (traductor de Kamov)