‘L’ombra forana’ Mireia Casanyes Dalmau

Nerea Campo:

El género de la poesía romántica está continuamente formándose, condición esta que precisamente constituye su esencia propia, de tal manera que ella es un eterno hacerse y nunca puede existir totalmente. Ninguna teoría puede agotarla y sólo una crítica adivinatoria podría atreverse a caracterizar su ideal. Esta poesía es la única infinita y la única libre, haciendo valer como su primera ley el que el arbitrio del poeta no tolera sobre sí ninguna ley. La poesía romántica como género [Dichtart] es algo más que un género poético [Dichtkunst], y se podría decir que es el arte poético mismo, pues en cierto sentido toda poesía es o debe ser romántica
(Schlegel, 1983: 131)

L’ombra forana, primer recull de poemes de la Mireia Casanyes Dalmau, va rebre el passat estiu el premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021. Per començar a ressenyar l’obra publicada el novembre del passat any em remeto a Schlegel: entorn de la poesia romàntica només es pot dur a terme una crítica endevinatòria, en aquest cas l’art poètic [Dichtart] que supura L’ombra forana fa el poemari difícilment descriptible i analitzable, el sentiment -com l’arbitri del poeta- s’executa sense lleis.

El jo líric és el d’una presència estranya, invasora i envaïda, la d’una dona-planta plena de records i sinestèsica. Estructurat en quatre parts, com les quatre estacions per les quals transita aquesta veu transhumana, s’inicia el recull amb Boca de gebre, entre llavis tallats pel fred i una sensació constant de sentir i fer en blanc i negre, la feminitat es fa present des dels primers versos, una feminitat que modula la poeticitat entre la finesa del contacte sensual i l’aspror del mutisme -tant present, desgraciadament, a les veus femenines- ”I la meva llengua muda cau sobre el desè crit de la ciutat fangosa.” No resulta doncs gens estrany que les cites escollides per encapçalar alguns dels poemes de L’ombra forana siguin totes de dones, però malgrat que l’autora afirmi la seva predilecció per la poesia alemanya del segle XX, el pes de la tradició i la veu d’autores com Rodoreda o Marçal és capdavanter i concurrent al poemari.

Amb l’embotament propi del jet-lag, Boca de gebre és un recorregut hivernal marcat per la sensualitat, però també per l’abandó, on la dona-arbre s’enfila cap a la calidesa de l’alteritat i l’escalf de la segona part, Arbreda ardent, una arbreda plena de desig, passió i fulles seques. La veu poètica de L’ombra forana és la continuació d’un murmuri de veus ancianes, de filadores vora un riu o al caliu de la llar, que l’autora ha sabut reprendre a mitja paraula i continuar salmodiant ”la veu entregada a la llum orba del món”. Arbreda ardent mostra certa inclinació cap a la ràbia i la ferida que lentament, passant pàgina, sana gràcies a la sutura del fil de cosir, que serveix alhora per fer-se crisàlide -una crisàlide pròpia-. Entre manyocs de superstició, filadores i crits nímfics el recull es va reforçant i cohesionant per permetre la sortida lepidoptèrica de La veu de l’arna.

il·lustració de l’autora, Mireia Casanyes, per a “La veu de l’arna”

La ruptura del capoll de seda d’aquesta tercera part atorga una major gravetat als versos de L’ombra forana, sembla com si el poemari agafés força a mesura que la dona-arbre metamorfoseja en dona-arna. Amb veu amarga l’arna reverbera encara els clams de dones amb accent forà, però ara l’alteritat i la vulnerabilitat abaixen el to per deixar sentir el so de la voluptuositat i la iridescència del desig ”desencaixades, plegades sobre el nostre sexe”, La veu de l’arna és un clot de desig xiuxiuejat, rodejat d’arbres de fruits sucosos que fan ombra a la lleugeresa d’esperit de l’amant i a la violència de l’amor secret -que es resisteix a deixar-se desfer pel destí- ”ens han fragmentat com dues nines i ens han segrestat les mirades”. Hi ha una mudesa perenne a tots els poemes d’aquest recull, una incommensurabilitat de l’afecció que transmuta en una incommensurabilitat del món a través de la paraula. Amb prolixa plasticitat del llenguatge, Bec de fang s’obre pas, l’última part del primer recull de poemes de Casanyes.

L’ombra forana, Món de Llibres, 2021

Crec que l’autora té moltes possibilitats de créixer i que li espera un futur molt fecund, no obstant no puc deixar de citar la manca d’un fil rouge més sòlid i més subtil a la primera part del poemari, fet propi d’un primer recull que es veu compensat per la riquesa lèxica i els matisos fèrtils de L’ombra forana. Tampoc puc deixar d’esmenar que als versos orgànics de la Mireia li haguessin escaigut millor una edició més minimalista, menys recarregada, amb un color de portada més suau, definitivament una edició més sòbria que amb la que ha sigut publicada.

Bec de fang clou el poemari com una redempció primaveral humida ‘’M’has recosit la pell tallada, cremada pel silenci; i de la veu feta pedaç n’has fet cançó amb boca de fang”. Amb complicitat i carnalitat sàfica es produeix a l’última part de L’ombra forana una reconciliació amb el Jo i un comiat de l’Altre “Cendrosa com la deu // vora les cases mortes, // duies un retall segrestat // a l’entrefosc de la carn”. L’últim bes d’un amor estacional i el desig sempre misteriós i forà són l’eina per a l’adéu espinós que tanca el primer poemari de la Mireia Casanyes Dalmau. 

Nerea Campo
TW: @NereaCampoC
IG: @nereacampoc

Avalon Fanzine 2022// insta @avalon_fanzine // twitt @avalonfanzine

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s