‘Afàsia’ Paula S. Piedad

Laura Benedicto:

“només un cos que es violenta/pot trencar-se /les afàsies, l’insomni/ al fonament, reviure el codi, / transgredir-lo, posar-hi parla, subvertir-se”

Portada d’Adia Edicions

Una afàsia és una lesió a la part del cervell responsable del llenguatge que pot produir dificultats o incapacitat en la expressió, la comprensió, la lectura o l’escriptura. L’Afàsia de la Paula S. Piedad és, però, molt més que un tractat clínic sobre les dificultats biològiques: és un assaig poètic, antipoètic, estètic i antiestètic, sobre el trauma, el buit, la culpa i el plaer. Barrejant una estètica curada de l’Amèrica dels 90 amb els escenaris d’un Baix Llobregat xarnego, ens submergim en una atmosfera on l’aire esdevé pesat i es pot gairebé olorar. 

L’apertura ja ens ho deixa ben clar: veient una pel·lícula gringa a un autocine, el jo poètic pateix el retorn d’un tropell de records inconnexos, obtusos i no desitjats. Clitxé sobre clitxé al film comercial, el trauma es fa present mostrant l’absència, el buit en què el subjecte està sostingut: incapaç d’entendre, parlar, pensar, la condemna al silenci és tot el que queda; les reminiscències de la postmodernitat són molt presents. 

La psicoanàlisi lacaniana afirma que l’inconscient és inaugurat per un significant buit de significat, és a dir, que no hi ha un sentit últim al qual recorre, que els traumes no duen una veritat; és el pacient qui, en la teràpia, li en dona un. D’igual manera es comporten els poemes d’Afàsia, produccions d’un subjecte esquerdat per un llenguatge que li és aliè i al qual no pot fer referencia. El jo poètic queda condemnada, en una mena de flaneurisme, a passejar els carrers sense una direcció, cercant, cercant-se: “Sóc més vorera ja que estómac. I per trobar-me un sentit/ m’he pensat un buit que s’omple / a cada passa”. 

La Paula S.Piedad ha creat amb Afàsia un monstre enorme amb un joc formal minuciós inabastable, fent d’aquest significat inaugural el protagonista. A cada lectura crea branques noves, demostrant-nos que res no és fixe i que no som res més que “substàncies que pensen com trencar-se i fer unitat”.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s