Laura Benedicto:
Sempre m’ha ofuscat la mania per enquadrar una obra literària a un tema en concret, allò que a l’escola ens deien “un substantiu o un sintagma nominal que expliqui de què va”. Com si una obra es pogués tancar en dos paraules; com si una obra anés d’alguna cosa. La dificultat s’accentua quan de qui s’ha de parlar és L’arquitecte de la Laia Maldonado ja que és precisament el tancament allò contra el que tot el llibre lluita.
El poemari és un combat contra l’escriptura, contra els límits que aquesta ens imposa, contra la malícia de la literatura i del relat del qual no ens en podem desprendre. Amb tocs psicoanalítics i amb una perspectiva de gènere convulsa, Maldonado ha creat un monstre que no es pot enxampar. L’arquitecte és una reivindicació a la artificialitat de tots els relats que ens envolten, una parada d’atenció a la naturalització dels discursos. El poemari és subversivament polític, però va molt més enllà del pamflet anarcocomunista clàssic: és un qüestionament integral que es trasllada d’allò social a allò particular, fins a la medul·la del jo poètic-narrador, mostrant que 𝘵𝘰𝘵 𝘦́𝘴 𝘳𝘦𝘭𝘢𝘵, inclosa la nostra identitat. El Jo comença sent majúscul, col·loca la identitat pròpia en la identificació amb l’Altre, allò que anomenaríem estadi dels miralls, en una dinàmica que podríem identificar com una clàssica relació heteropatriarcal i, a través de les tres parts que formen el poemari, es va movent en una auto-deconstrucció que és també deconstrucció del temps i l’espai que l’envolta, fins a recuperar un imaginari clàssic: la sopa de l’àvia, els geranis penjats als balcons, els nespres… Però el que vivim mentre llegim “L’arquitecte” no és pas un fracàs sinó més aviat la impossibilitat d’un buidatge complert: som relat, fem relat, vivim (del) (pel) relat.
No és pot i, a més, seria immensament injust – una traïció en tota regla, doncs ella mateixa ho diu (“innocent qui et vulgui acotar/ – el líquid no es copsa”) – tancar L’arquitecte a un substantiu. Tampoc no es pot en una breu ressenya. Llegiu-lo, però tingueu compte: “no hi ha narració que pugui reconciliar els dos marges”.
POETRY SPAM 