‘L’agulla’ Àngels Moreno

Joan Deusa:

Al mes de febrer de 2020 Àngels Moreno publica L’agulla i és com si d’alguna manera el temps es quedara congelat. Passen els mesos de març, d’abril, de maig (mesos poètics llançats a perdre), de juny, de juliol, d’agost (mesos horribles). Sobretot les editorials es queden parades en un estat d’inacció, concentració i tensió, igual que el moviment intern de la literatura. El mes de setembre em va escriure per WhatsApp i em va dir Joan, anem a la Fan Set i presentem l’Agulla, i jo li vaig dir clar que sí Àngels, perquè d’alguna manera li ho devia. No sé per què sent com si jo li deguera alguna cosa a Àngels Moreno. Qualsevol poeta que he llegit és millor que jo i ja li vaig devent això i això a x i z. En aquest cas, quan ella em va enviar L’agulla (Pagès Editors, 2020), vaig comprendre que fer juntes aquesta presentació era molt interessant. En el fons no sé per què m’ho va demanar. Vam nàixer l’any 93, al segle XX. Vaig obrir el llibre de poesia per la primera pàgina i vaig escriure unes notes mentre avançava. A les vores de les pàgines. Veia el que un recordarà del llibre a priori en el transcórrer dels anys: una vella asseguda a una butaca, cosint. Un vers deia “L’àvia som totes. En la malaltia. En el pas del temps. En l’ús dels cossos. En el silenci assumit. Generacions de dones en silenci. Generacions de silenci sota l’amenaça d’una veritat imposada. En la por a parlar per no saber. Per no saber la mort, per saber que aquest silenci […]”.  Pensava: estic llegint un llibre sobre el dolor. Estic llegint un llibre sobre el dolor de la dona. També, estic llegint una mena d’apologia de la totalitat,  és a dir, sobre com és la construcció lingüística d’un ésser textual autònom, viu. A mi m’agraden molt les formes de vida com L’agulla. Després de fer-me més d’un parell de cerveses amb Àngels he sabut que llig com una boja. És a dir, a banda de llegir literatura -jo diria- sense pietat, després d’eixir de guàrdies nocturnes d’urgències a l’hospital de Figueres, se’n va a la platja de Cadaqués, o al seu pis de Girona, s’arregla, i baixa al bar a beure copes de vi, i a llegir Rolan Barthes, Focault i Derrida com si això fora l’apocalipsi. Avui he parlat amb Àngels per WhatsApp i m’ha dit que porta tot el matí llegint; i que havia passat de llibres en llibres, de Plató a Wittgenstein. Tot això -des de fora- potser també conforma l’autonomia d’un univers textual. Quan estava llegint L’agulla, també vaig pensar -amb comoditat- estic llegint un llibre sobre la seva àvia, és a dir, un llibre d’amor, un llibre sobre el que li passa a Àngels, però no sobre el que li passa per fora, sinó per dins, sobre la vida interior de la seva àvia. Aquesta dona vella és, diguem, la protagonista del llibre. Una vella que cus en silenci acompanyada de la veu de la seua neta, i, la seua neta, treballa poèticament, sobre aquest escenari. El silenci és l’altre protagonista del llibre. El silenci és, per dir-ho amb una paraula, la no-possibilitat d’escriure. “Allò que han volgut silenciar, és allò més valuós: el vol, la imatge, la fixació en el divers, tot allò que impressiona, deixata i amara”. Hi ha dones que mai no han escrit poesia. Hi ha poetes que mai no han escrit poesia. A partir d’això naix una de les apostes (no directament declarada) del llibre i que jo considere la més important: fer un llibre de llibres; és a dir, “la responsabilitat de ser la dona encarregada de dir el que totes les dones no han pogut dir per no poder escriure” havia de convertir-se, algun dia, en un llibre de poesia. I aquest llibre de poesia havia de ser escrit com un torrent. Aquest llibre de poesia està escrit, de fet, com un torrent. I aquest llibre de poesia és L’agulla d’Àngels Moreno. “De la memòria sempre ens queda el ritual, com una marca, un codi d’origen, el do de la natura d’aprofitar el poc que un ésser aporta a la regulació de les criatures. El silenci és profitós si les mans treballen, fer sense paraules, cloure el llenguatge en un dels calaixos des d’on el mirallet aprén un nou joc d’identitat: calla, si has parlat massa”. El torrent de poesia en prosa d’Àngels Moreno -des del meu molt personal i probablement equivocat punt de vista- és explicat per la tasca no declarada d’escriure un llibre total amb eixe problema de fons. És delirant, ininterromput. Que valenta és Àngels. Àngels és com una màquina del temps, que es fica dins els ulls de moltes i viatja amb els seus ulls que veuen totes les parts vetllades de les coses que passen de forma sobrenatural per damunt el món. La poesia persevera -això ho repetisc contínuament- en l’expressió del sobrenatural (el que no es pot assenyalar amb un dit: l’amor, la mort, la justícia, el mal). Que gairebé la “Història de la Veu de la Dona” romanguera condemnada al silenci fins al segle XX evidencia un món paral·lel on hi ha tot el que s’ha vist i no s’ha dit. Un univers erm que viu en la imaginació. L’àvia de L’agulla cus en silenci. A L’agulla el silenci i les mans cosint són l’expressió de tot el que està passant i no es diu. “Perquè en el silenci de la dona, els accidents del món no s’assumeixen com un camí amable, sinó que ensenyen a callar ja no per superar-los -perquè ni tan sols per a això hi ha esperança-, sinó perquè per fi deixin de burxar”. Hi ha una cosa que compartim Àngels i jo. Abans jo no deia res. Mirava les seues històries d’Instagram i deia “bien bien”, i no li deia res, callava: en eixe silenci ens compreníem perfectament… Però clar, ja una vegada ens hem conegut en persona i hem begut birres i vi i cassalla i tot això doncs hem confirmat: ens agraden els llatinoamericans a montó. És a dir, ens agrada Julio Cortázar. Sempre me’n recorde del primer capítol de La Novel·la, quan es parla del tornillo de Morelli: “Morelli habla del napolitano que se pasó años sentado a la puerta de su casa mirando un tornillo en el suelo. Por la noche lo juntaba y lo ponía debajo del colchón. El tornillo fue primero risa, tomada de pelo, irritación comunal, junta de vecinos, signo de violación de los deberes cívicos, finalmente encogimiento de hombros, la paz, el tornillo fue la paz, nadie podía pasar por la calle sin mirar de reojo el tornillo y sentir que era paz. El tipo murió de un síncope y el tornillo desapareció apenas acudieron los vecinos. Uno de ellos lo guardaba, quizá lo saca en secreto y lo mira, vuelve a guardarlo y se va a la fábrica sintiendo algo que no comprende, una oscura reprobación. Sólo se calma cuando saca el tornillo y lo mira, se queda mirándolo hasta que oye pasos y tiene que guardarlo presuroso. Morelli pensaba que el tornillo debía ser otra cosa, un dios o algo así. Solución demasiado fácil. Quizá el error estuviera en aceptar que ese objeto era un tornillo por el hecho de que tenía la forma de un tornillo.”. Aquest és el silenci dels poetes, i el que més m’interessa de L’agulla. El silenci de no dir i comprendre què hi ha de l’altra banda de les coses. “Calla si has parlat massa…”. Wittgenstein deia que sobre el que no se’n pot parlar, molt millor és callar. Ell es referia a què la ciència no pot tindre el llenguatge per parlar del sobrenatural, perquè el llenguatge científic no pot assenyalar l’amor. Però l’estranya composició del llenguatge estètic i moral sí té la possibilitat de suggerir-ho. Amb un seguit especial de paraules una poeta pot mostrar el que amb el llenguatge quotidià no podem explicar. Llavors és quan un se n’adona que un col·lectiu d’éssers humans al llarg dels segles ha estat majoritàriament silenciat a aquest nivell -l’escriptura. Això és un holocaust per a la història del coneixement poètic de les coses. A L’agulla d’Àngels Moreno, però, un sent que el temps i l’espai estan cancel·lats, i que les imatges es mouen en un espai indeterminat, en el sentit filosòfic, és a dir, que eixes imatges sembla com si no pertanyeren a un individu en concret. Per a mi -i sé que aquest és un punt de vista molt arriscat però me la pela sincerament- són una concreció poètica-històrica d’aquest col·lectiu de dones. Quan vaig acabar el poemari, vam anar a València a presentar-lo a la llibreria Fan Set. Àngels era la que conduïa i em va arreplegar al centre de Barcelona un dia de pluja. Allà vam anar quan eixírem els dos de treballar un divendres de setembre, jo de Sabadell i ella de Figueres. És ella la que condueix, jo no en sé. Una vegada a València, abans i després de la presentació, en el cotxe, en la carretera, en el vi, jo me l’anava mirant. I pensava en el vers “Pren, poema, aquesta casa de morts […]”, un vers que es farà un vers-eco, ja ho voreu. I a cada vegada que passava l’estona s’anava repetint l’eco. I fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla. Fes-la ampla.