Paula S. Piedad:
“si cert: fals; altrament: cert/si cert: fals; altrament: cert/ si cert: fals; altrament: cert/>i per a tot valor, amor de cert de falsa/ i per a tot valor de si”
Ara que la veritat ja no és un fet. Ara que es dubta de tot. Ara que la veritat és denunciada. Per opressora, per conservadora. En aquest context arriba “if true: false; else: true” plaqueta guanyadora del 4t Premi Carles Hac Mor per a plaquetes d’escriptura subversiva. Arriba evidenciant la fragilitat de la veritat del segle XX a través dels set poemes que composen l’obra. Un poema rere l’altre formant un in crescendo d’alguna cosa que no encaixa, d’equívocs en cadena. Dins la plaqueta no trobem un treball de camp amb divagacions filosòfiques sobre el concepte de veritat però si que hi trobem una escriptura que esdevé símptoma de la devaluació de la idea del concepte. Aquesta incertesa que porta la condició postmoderna juga a favor de la poètica de “if true: false; else: true”.
Trobem un joc textual que s’erigeix a partir de –em prenc la llicencia d’anomenar- l’estètica de l’error, del glitch. Sí, els poemes es construeixen sovint a partir de juxtaposicions entre connectors i els versos, de manera que l’efecte és que no hi ha cap relació consecutiva d’un vers a l’altre. Ja el títol de la plaqueta s’anuncia com una contradicció i continua amb una creació d’estranyesa durant la lectura del text. Aquesta aposta de Sevilla recorda a les pràctiques d’experimentació literària d’ OuLiPo (acrònim de «Ouvroir de littérature potentielle») grup d’escriptors de literatura no-convencionals que a partir de tècniques d’escriptura amb constricció o trava construeixen un artefacte literari.
Pel que fa a la forma estructural dels poemes, la plaqueta sembla construïda materialment sobre un sistema informàtic que es desconfigura constantment, evidenciant aquesta estètica del glitch que està tan present a l’art postmodern. En els últims anys, els medis audiovisuals han utilitzat el glitch per evocar aquells errors de programació que tant s’intentaven evitar a finals del segle passat. No podríem dir que el glitch en if true: false; else: true s’utilitzi com a via per evocar allò vintage, allò mainstream, al text, més aviat crea llocs en comú entre el llenguatge informàtic i el literari i els agermana i, alhora, els tiba: “anàfora origen pronom i: m_nc_nça/ fantasma escriptura presència: m_nc_nç_.”
En if true: false; else: true trobem una poesia on el jo poètic se’ns desintegra durant la lectura en el moment que l’error apareix constantment a les oracions enunciatives, on el jo és –o suggereix ser- més robot que humà i ens fa qüestionar-nos els límits entre allò humà i allò tecnològic a la era del posthumanisme.
POETRY SPAM 