Joan Deusa:
Un amic d’ell es va morir d’una sobredosi. Contemporàniament, al 1990 va publicar dos llibres de poemes arrel de premis literaris (Senyoriu Ausiàs March i el Martí Dot). Em consta que no parlava, a aquestos llibres, sobre drogues. Un dia, quan Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967) donava classes de valencià a Benigànim, va traure el cap per la finestra de la classe i va vore uns xicons allà als horts mentre es drogaven. Passat el temps, un d’ells va ingerir una pastilla que tenia el relleu d’un dofí, i va tindre, com se sol dir, un mal viatge. Llavors, l’alumne del poeta es va pensar que era un peix, i eixe peix va creure que estava fora de l’aigua, que s’estava ofegant. Els seus amics el portaren a l’hospital de Xàtiva i es recuperà. Els seus pares mai saberen res d’aquesta història.
Molts anys després, Josep Lluís Roig publicà La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), que va meréixer el Premi Mallorca de Poesia l’any 2017. D’aquest poemari no se n’ha parlat molt. Per a mi és del millor que hi ha a la poesia en català dels últims temps. Segons m’ha dit el mateix Josep Lluís, en un principi no s’havia pensat -o no tenia- forma de poemari, sinó de novel·la, una novel·la el protagonista de la qual havia de ser un drogoaddicte. Aquesta primera ficció tenia com a referent la mort del seu company de feina l’any 1992: un professor d’institut de menys quaranta anys. No se sap ben bé si era alcohòlic, però, segons el poeta, si vivia la nit, si bevia, era per a suportar la marxa després de donar classe. «Perquè mesclaré amb rom o conyac o qualsevol cosa/ barata i amb això arribaré a l’altre/ dia». Una nit em va contar un record d’aquest professor de secundària que mai s’ha tret del cap: es va quedar adormit al cotxe amb un cigarro encés a la boca, que es va consumir fins convertir-se només en una cicatriu als llavis. Al poemari llegim: «Sense oxigen a dintre el cotxe/ on morir ofegat perquè trencar els vidres ja ni ens salva» (2018: 27). El protagonista de la primera meitat de la novel·la havia de ser aquest amic de joventut. I tot anava bé, fins que un dia el seu personatge es va dedicar a escriure poemes. Aleshores, Josep Lluís Roig començà a escriure els poemes, i tot plegat va acabar en poemari.
A La llum del curtcircuit hi ha l’aura de les discoteques valencianes de finals del segle XX. Quan treballava a Benigànim ocorregué l’incident del peix. Des del segon pis de l’institut es podia vore l’antiga discoteca Karachi. Em va contar que aquell alumne que acabà amb una sobredosi moltes vegades es repetia enmig de classe: “pareix mentida, Karachi allí, i jo ací…”. Al poemari llegim: «el dofí semblava nadar/ entre les mans, impacient, fins que ha baixat», «No/ n’hi havia prou, d’aigua, ni a la pica ni a la tassa/ de vàter del McDonald’s ni als esquitxos de la vorera/ ni al toll on ha parat l’ambulància mentre tu no arribaves./ Mai no em vas confirmar si sabies fer el boca a boca» (2018: 18). Les olors dels bancals propers a la festa, els condons gastats, la desesperació, la confusió d’un subjecte alienat per l’horror d’una experiència vital portada als límits del consum de substàncies psicotròpiques, la mineralitat de la suor, de les pastilles, l’oblit que va atacant una memòria, són elements de La llum del curtcircuit. La veu del protagonista (perquè és un poemari amb un protagonista) és la del drogoaddicte del que us he parlat abans. Aquesta veu sintonitza amb certes tradicions literàries. Cap al final del llibre, trobem les referències implícites als poetes simbolistes francesos que ficaren de moda la visió del poeta maleït en contacte amb la vida fotuda per l’alcohol, les drogues i la mancança de diners. Em va sorprendre la caricatura del vers de Mallarmé, que digué «La carn és trista, ai!, i tot ho he llegit», a la qual cosa contesta la veu del poemari: «La carn és trista i he llegit tots els llibres que em van obligar/ a llegir.», i continua dient «Ara escolte que existeixen ocells borratxos/ que són devorats perquè obliden les ales dins d’aquests/ cercles de fum». És així que aquesta veu del llibre protagonitza un dels viatges universals de la literatura: el descens als inferns.
[...] Llavors,
quan era tard, des del pàrquing, vaig entrar
dins la selva de les tomaques.
Una bona part de la literatura ha tractat aquestos viatges. I tots els escriptors, en major o en menor mesura, sempre acaben passant, encara que siga un minut de la seua obra, per eixe territori del mal. A l’epígraf final del poemari, però, trobem una curiosa al·lusió a la felicitat. És una cita de Kafka, dins una cita de Stamatis Polenakis. Kafka va viure una vida prou miserable. Parlà dels seus inferns interiors, i, en definitiva, fou un bon home. Kafka digué: «Sí, res no és fàcil, fins i tot la felicitat i sobretot la felicitat autèntica, és un pes terrible». El compliment terrible dels desitjos per aconseguir la felicitat, o el seu incompliment, en qualsevol cas, no alliberen l’ésser humà d’un descens i un ascens constant entre l’abisme i un raig de llum, coses que veiem repetides a La llum del curtcircuit en forma de viatges psicotròpics.
A propòsit del problema autobiogràfic, cal dir que Josep Lluís Roig no és un poeta tipus maleït, com els surrealistes francesos de finals del dènou i principis del vint. Si em puc fiar del que em diu (i sols amb una conversa de cinc minuts amb ell qualsevol estaria d’acord amb mi) Josep Lluís Roig mai no ha provat les drogues als nivells del seu personatge, ni de bon tros. Fer poemes des de fora no és un exercici senzill, a la poesia. La ficció no és ni veritable ni falsa, sols assenyala certes coses que passen pel món. Però encara així, a molts resulta estrany que un poeta faça servir una veu que no és la seua dins un llibre de poemes, com si realment hi haguera un personatge pel mig que creara una ficció. Recorde una vegada, mentre viatjava en un tren camí de Gandia, per pura casualitat vaig tindre l’oportunitat de parlar de La llum del curtcircuit amb un dels membres del jurat que li van donar el premi Ciutat de Mallorca. Fou el dia que vaig conèixer Josep Piera. El poeta de Beniopa (que coneix Josep Lluís des de fa anys, anys i panys) em confessà a aquell tren de rodalia que mai no havia sospitat que l’autor que s’amagava rere aquell pseudònim amb el que es va presentar al certamen (Jaume Roig) fora el seu col·lega saforenc. Pons Alorda també estava en el jurat, i supose que podia sospitar d’un drogoaddicte valencià, d’un ionqui, d’un posés, d’un gran poeta fotut, però mai del Roig d’Oliva, cosa que, per una altra banda, explicaria que guanyés el premi. Jo li vaig donar a Piera la meua opinió sobre el poemari: que em semblava un dels millors símbols que jo havia llegit de l’esperit de València, del cor secret de València, els poemes d’un drogoaddicte líric i autodestructiu. Si és que tal cosa es pot pensar (la valencianitat), aleshores La llum del curtcircuit és una bona eina per a la seua reflexió. Potser l’exercici literari d’aquesta obra siga, com els passa de vegades a molts escriptors, l’exercici de tornar enrere i dir coses que van passar. «La meua memòria és un bosc d’on talen els arbres» (2018: 25). Cal tindre en compte que el llibre ve encapçalat per una cita del mateix Josep Piera, que acaba dient: «aquest somni antiquíssim de despertar-se jove».
Tinc per a mi, que la qüestió de la literatura (aquesta és una de les coses que últimament comprenc com el seu tret més important) camina per una altra banda, una banda horrorosa, un dit de la mà que assenyala el que podríem considerar el mal en el món, això que determina la inexistència final. «Només l’oblit, quatre paraules;/ no res.» (p. 25). El tema que podreix el cor de la literatura i que el fa florir, en La llum del curtcircuit, em sembla a mi, està dit. En última instància, això és al que aspira un poeta-poeta: escriure bé i, també, lluitar contra una cosa que li acabarà guanyant la partida, el mal, l’oblit, i la inexistència.
Gandia, hivern de 2019
POETRY SPAM 