Xesc Alemany:
Això no és ben bé una ressenya minuciosa de Camelot o la poesia social (Joan Deusa Dalmau, platja de Gandia, 1993), sinó més aviat una dosi d’entusiasme dirigida a digerir alguns punts estratègics d’aquesta obra recentment editada. M’uneix una vinculació d’amistat i d’estima intermitent amb l’autor, però també moltes altres experiències entre les quals no hi ha ni el deure del respecte (literari) ni l’expressió “generació literària”. Naixérem el mateix any i amb la mateixa llengua, però qui sap de qui ens enamorarem en el futur i en quin idioma educarem la descendència, o quantes vegades mentirem sobre l’edat quan serem més vells per trobar feina o per fer coneixences. Per tot això (+ les dissensions ideològiques i estètiques habituals), m’és fàcil anunciar que el llibre no és un exercici de bona literatura, doncs en aquest sentit és un recull deficitari en molts dels aspectes que la poètica de capelleta recomana: carregat de símptomes de constant evanescència, Camelot o la poesia social s’apaga tot just l’analitzam amb criteris com la unitat, la coherència, la força interna sostinguda, l’aspiració a la massa consumidora, l’educació en l’ètica o la pauta cívica, etc. Tampoc descobresc res, igualment, si dic que el llibre no és un plat per a paladars refinats quan l’autor ja s’ha autoatorgat —en defensa pròpia, qui sap fins quan— el títol de Poeta Menor. És així: Camelot o la Poesia Social és l’obra d’un poeta que té respecte per gairebé tothom i que pot ser respectat en els cercles que vulgui, no en tenc cap dubte, però qualsevol que cerqui senyals de genialitat en la totalitat del llibre és segurament massa amic d’en Joan i l’estima massa per acostar-se a la seva obra amb la sinceritat que requereix l’exercici de posar les coses al seu lloc (criticar, com llegir, és necessàriament humiliar). Dit això, que consti que aquests detalls no són motiu suficient com per no recomanar l’absorció/l’abducció immediata del/pel llibre, doncs l’autor hi desplega un populisme particular que per moments m’ha recordat a alguna de les ocurrències mitològiques d’en Henry Michaux (salvant totes les distàncies possibles, a la poesia d’en Deusa la nit [també] es mou, vaja si ho fa!). Un populisme que, principalment, vertebra el poemari via dos recursos: 1) la seva capacitat d’esdevenir no tant el torrent líric que hom podria suposar, sinó l’abocador lúcid, la llacuna espectral de les aigües veloces, massa veloces per conformar-se amb la condensació i la contenció del rerefons simbòlic que invoca; i 2) òbviament, la figura estrafeta del gat còsmic, i no només la seva presència màgica, sinó la càrrega reveladora que aquest personatge lasciu introdueix al llibre: Joan Deusa és ara aquell escriptor —no sé si pateix TDH, però en algunes estrofes sembla un malalt que fa temps que no pren medicació— que ens ha anunciat que hi pot haver al món més Doràemons després del Doràemon Blau. Mitjançant aquests dos mecanismes, Deusa reïx a l’hora d’allunyar-se de la fe unidimensional (en el que sigui) i de la pena personalíssima —això és, de les vanitats de l’escriptor juvenil cosmopolita d’avui— i en comptats moments, dins els marges estrictes del seu propi univers, es retroba amb el concepte de Visió; ens promet allò que ni pot ni vol donar-nos, com en un acte de recerca inservible, pura experimentació entre la mitologia dels codis de cavalleria i la ciència-ficció onírica. Tot i que és cert que en molts poemes l’autor enterra el lector en un món de melangia que probablement molts ja hem experimentat en carn pròpia i que pot ensopir-nos i fins i tot avorrir-nos, Camelot o la poesia social té també vàlvules (un ferment literari mesuradament opac —que no hermètic—, un desplegament de “mons altres” malignes i paral·lels que no es mimetitzen amb la biblioteca de la seva habitació, unes adjectivacions estrambòticament fresques, etc.) que adesiara menen el lector, eix enllà, cap a girs externs al guió pressuposat que unten els camins de la suggestió d’un verí divertidament egofòbic, una substància mala de trobar en les actuals línies literàries dominants que orbiten entorn d’institucions i d’associacions lletraferides paraestatals (personalment, no ho he trobat això que m’ha donat en Deusa, a l’obra recent d’Antònia Vicens, per posar un exemple canònic). Al Camelot d’en Deusa, l’espiral gira de dintre cap a fora, i això és bona notícia; a diferència d’altres joves (i no tan joves) que voregen la cort i que sovintegen actes i projectes adotzenats, per ara l’escriptor de Gandia no vol la corona al cap…
A continuació, voldria compartir esquelèticament els paràsits que algunes parts del Camelot o la Poesia Social han adherit al meu espai-temps i que són, per si mateixos i EXACTAMENT allà on l’autor s’ha avingut a col·locar-los, molt més valuosos que tot el poemari com a conjunt. Si pogués canviar el món com un déu malèvol en faria un de nou on Joan Deusa no existís (tampoc Joan Dausà) a canvi que algunes evocacions que l’autor recull al seu primer llibre foren confrontades per masses. Som-hi:
1) […] a les entranyes de la muntanya de rucs. Vomiten entre la boira. (p. 14). És o no és envejable la idea de someres que vomiten entre la boira en animal solitud?
2) Mire les poblacions llunyanes, amb les petites il·luminacions. (p. 28). Cada cop que rellegesc l’oració en context o fora de si —fora de mi— em resulta una concreció, una conceptualització perfecta (i extremadament pictòrica, i ara pens en les nits estrellades de Van Gogh, en Montmatre als ulls crepusculars de Pissarro) del terme “popular”. La visió, sens dubte ho és, populista de Deusa respon a la quotidianitat dels quotidians que, si bé no es coneixen, se són iguals i es deixen veure, fan de trobar-se intermitentment, o bé perquè tenen coses a dir-se en llenguatges que depassen la literatura de text, o bé perquè tenen repulsions a bescanviar, entranyes brogides a punt d’explotar… commocions i moviments regits per pel tambor espontani de l’incivisme (la vida!) que regeix el tomb del dia en nit, del carrer en llit, de la casa en hàbitat sempre amatent als veïns d’aquí i de més enllà (podria continuar amb els paràsits, però posem-ho en paraules de l’esteta Miquel Serra: no sé si som jo o si són ells qui visita a qui en aquests moments).
3) Vaig recuperar al bosc les estructures dels escacs (p. 45). Per què Lévi-Strauss, amb tota la seva potència analítica, no inclogué la frase als Tristos tròpics? Desconec si Deusa ha llegit mai l’obra poètica de l’antropòleg francès, però tal evocació em demostra, com tants altres cantons del Camelot, que entre els seus interessos també hi trobam el de posar setge a les estructures elementals del pensament salvatge; això és, la reflexió (la política) que discorre més ençà i més enllà de les fresses estatals i dels estats fressats de les coses.
4) Referència a l’aparell reproductor de Doràmeon: […] i ara em mira i es toca l’aparell reproductor (p. 61). Això mai no se li hauria acudit a la Gauche Divine. És senzillament un fenomen fascinant: Doràemon es podria haver (s’ha!) reproduït! Només la idea d’una possibilitat reproductiva del moix còsmic masturbador que viu al calaix de les primeres plantes de tots els adossats del món, en habitacions d’escolars que se descalcen, em rebenta i em dóna més confiança que l’èxtasi o el netejador bucal. Ara sé que puc continuar interessat en tot allò que a ningú interessa, perquè és segur que es reproduirà més prest que tard, és segur. Amb tota la meva ràbia, reconesc aquest acte com l’acte més generós i despreocupat del poeta menor, figura artística tan innecessària com impagable és la invisibilitat que fa veure les coses que són siluetes ara i després ombra.
5) […] de vegades pense que voldria arrancar-me les ales que m’han eixit en l’esquena… ara tinc morts, ara tinc déus i tinc pàtria. (p. 69) Dit, i fet. El plor resignat i poruc (però sincer, digne) de qui se sap bandoler, anarquista, de qui voldria fulminar la por… però sols té paper i llapis per descriure l’acorralament.
Si no vos veis amb cor (o cartera) d’adquirir el llibre sencer —una ficció que no és—, llegiu almanco els poemes que contenen aquests versos a qualque llibreria, o arrabassau les pàgines indicades dels exemplars que trobeu a la biblioteca.
POETRY SPAM 