Una porció ben grossa de les veus líriques d’arreu del món beuen d’un tòpic fort, implacable i amb un combat tossut: la nostàlgia. Aquest camp de sentit (en termes de Markus Gabriel) el podem designar amb molts altres títols: el record, la memòria, l’enyor, etc. I, evidentment, trobem un element comú a tots aquests noms: la persistència d’un moment passat, d’un seguit de circumstàncies irrecuperables. Ara ve la paradoxa, perquè es tracta d’un fum fugit en què, tot i la seua essència de fet negatiu —diguem-ne no-fet—, també és fonamental el component de la perdurabilitat. El que nodreix aquesta porció ben grossa de veus és una presència estable, però fugada, esfumada.
Portada d’edicions Proa
Hi ha un mèrit, però, que s’ha de reconéixer al poeta Josep Palau i Fabre. Aquest autor, més enllà de la producció misteriosa i, en alguns punts, inefable [permeteu-me un adjectiu tan manit i menat], elabora, dins del poemari compost Poemes de l’alquimista, les notes pròpies i n’evidencia la gènesi. La nota número 2 incideix directament en el germen que mou la totalitat del llibre; un brot dividit en dues vessants. La primera, “la mimesi”, amb una tradició literària que la suporta ja des dels textos aristotèl·lics. La segona, el contrapunt més encertat, és “la desintegració del jo”. El que pretén Palau i Fabre és una revolució molt intel·ligent, pel que fa a les eines que ens obren el camí a tota la tradició literària tot just mencionada.
Sí, el mèrit és el d’haver resseguit el fil dins de la madeixa per a arribar a una conclusió força encertada: «El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre.» Aquesta sentència ja apunta una línia de pensament que hui dia ocupa els textos d’autors com l’esmentat Markus Gabriel. La fluidesa del jo és el que provem de desintesificar amb el text. És l’obra d’art, amb una “autonomia radical”, la que permet fer canviar els homes, la que ens fa partíceps del fet artístic i ens encomana el seu poder per a escapar d’una crisi constant. Les enyorances, d’una altra banda, només són cristal·litzacions de l’ego.
Això no és ben bé una ressenya minuciosa de Camelot o la poesia social (Joan Deusa Dalmau, platja de Gandia, 1993), sinó més aviat una dosi d’entusiasme dirigida a digerir alguns punts estratègics d’aquesta obra recentment editada. M’uneix una vinculació d’amistat i d’estima intermitent amb l’autor, però també moltes altres experiències entre les quals no hi ha ni el deure del respecte (literari) ni l’expressió “generació literària”. Naixérem el mateix any i amb la mateixa llengua, però qui sap de qui ens enamorarem en el futur i en quin idioma educarem la descendència, o quantes vegades mentirem sobre l’edat quan serem més vells per trobar feina o per fer coneixences. Per tot això (+ les dissensions ideològiques i estètiques habituals), m’és fàcil anunciar que el llibre no és un exercici de bona literatura, doncs en aquest sentit és un recull deficitari en molts dels aspectes que la poètica de capelleta recomana: carregat de símptomes de constant evanescència, Camelot o la poesia social s’apaga tot just l’analitzam amb criteris com la unitat, la coherència, la força interna sostinguda, l’aspiració a la massa consumidora, l’educació en l’ètica o la pauta cívica, etc. Tampoc descobresc res, igualment, si dic que el llibre no és un plat per a paladars refinats quan l’autor ja s’ha autoatorgat —en defensa pròpia, qui sap fins quan— el títol de Poeta Menor. És així: Camelot o la Poesia Social és l’obra d’un poeta que té respecte per gairebé tothom i que pot ser respectat en els cercles que vulgui, no en tenc cap dubte, però qualsevol que cerqui senyals de genialitat en la totalitat del llibre és segurament massa amic d’en Joan i l’estima massa per acostar-se a la seva obra amb la sinceritat que requereix l’exercici de posar les coses al seu lloc (criticar, com llegir, és necessàriament humiliar). Dit això, que consti que aquests detalls no són motiu suficient com per no recomanar l’absorció/l’abducció immediata del/pel llibre, doncs l’autor hi desplega un populisme particular que per moments m’ha recordat a alguna de les ocurrències mitològiques d’en Henry Michaux (salvant totes les distàncies possibles, a la poesia d’en Deusa la nit [també] es mou, vaja si ho fa!). Un populisme que, principalment, vertebra el poemari via dos recursos: 1) la seva capacitat d’esdevenir no tant el torrent líric que hom podria suposar, sinó l’abocador lúcid, la llacuna espectral de les aigües veloces, massa veloces per conformar-se amb la condensació i la contenció del rerefons simbòlic que invoca; i 2) òbviament, la figura estrafeta del gat còsmic, i no només la seva presència màgica, sinó la càrrega reveladora que aquest personatge lasciu introdueix al llibre: Joan Deusa és ara aquell escriptor —no sé si pateix TDH, però en algunes estrofes sembla un malalt que fa temps que no pren medicació— que ens ha anunciat que hi pot haver al món més Doràemons després del Doràemon Blau. Mitjançant aquests dos mecanismes, Deusa reïx a l’hora d’allunyar-se de la fe unidimensional (en el que sigui) i de la pena personalíssima —això és, de les vanitats de l’escriptor juvenil cosmopolita d’avui— i en comptats moments, dins els marges estrictes del seu propi univers, es retroba amb el concepte de Visió; ens promet allò que ni pot ni vol donar-nos, com en un acte de recerca inservible, pura experimentació entre la mitologia dels codis de cavalleria i la ciència-ficció onírica. Tot i que és cert que en molts poemes l’autor enterra el lector en un món de melangia que probablement molts ja hem experimentat en carn pròpia i que pot ensopir-nos i fins i tot avorrir-nos, Camelot o la poesia social té també vàlvules (un ferment literari mesuradament opac —que no hermètic—, un desplegament de “mons altres” malignes i paral·lels que no es mimetitzen amb la biblioteca de la seva habitació, unes adjectivacions estrambòticament fresques, etc.) que adesiara menen el lector, eix enllà, cap a girs externs al guió pressuposat que unten els camins de la suggestió d’un verí divertidament egofòbic, una substància mala de trobar en les actuals línies literàries dominants que orbiten entorn d’institucions i d’associacions lletraferides paraestatals (personalment, no ho he trobat això que m’ha donat en Deusa, a l’obra recent d’Antònia Vicens, per posar un exemple canònic). Al Camelot d’en Deusa, l’espiral gira de dintre cap a fora, i això és bona notícia; a diferència d’altres joves (i no tan joves) que voregen la cort i que sovintegen actes i projectes adotzenats, per ara l’escriptor de Gandia no vol la corona al cap…
A continuació, voldria compartir esquelèticament els paràsits que algunes parts del Camelot o la Poesia Social han adherit al meu espai-temps i que són, per si mateixos i EXACTAMENT allà on l’autor s’ha avingut a col·locar-los, molt més valuosos que tot el poemari com a conjunt. Si pogués canviar el món com un déu malèvol en faria un de nou on Joan Deusa no existís (tampoc Joan Dausà) a canvi que algunes evocacions que l’autor recull al seu primer llibre foren confrontades per masses. Som-hi:
1) […] a les entranyes de la muntanya de rucs. Vomiten entre la boira. (p. 14). És o no és envejable la idea de someres que vomiten entre la boira en animal solitud?
2) Mire les poblacions llunyanes, amb les petites il·luminacions. (p. 28). Cada cop que rellegesc l’oració en context o fora de si —fora de mi— em resulta una concreció, una conceptualització perfecta (i extremadament pictòrica, i ara pens en les nits estrellades de Van Gogh, en Montmatre als ulls crepusculars de Pissarro) del terme “popular”. La visió, sens dubte ho és, populista de Deusa respon a la quotidianitat dels quotidians que, si bé no es coneixen, se són iguals i es deixen veure, fan de trobar-se intermitentment, o bé perquè tenen coses a dir-se en llenguatges que depassen la literatura de text, o bé perquè tenen repulsions a bescanviar, entranyes brogides a punt d’explotar… commocions i moviments regits per pel tambor espontani de l’incivisme (la vida!) que regeix el tomb del dia en nit, del carrer en llit, de la casa en hàbitat sempre amatent als veïns d’aquí i de més enllà (podria continuar amb els paràsits, però posem-ho en paraules de l’esteta Miquel Serra: no sé si som jo o si són ells qui visita a qui en aquests moments).
3) Vaig recuperar al bosc les estructures dels escacs (p. 45). Per què Lévi-Strauss, amb tota la seva potència analítica, no inclogué la frase als Tristos tròpics? Desconec si Deusa ha llegit mai l’obrapoètica de l’antropòleg francès, però tal evocació em demostra, com tants altres cantons del Camelot, que entre els seus interessos també hi trobam el de posar setge a les estructures elementals del pensament salvatge; això és, la reflexió (la política) que discorre més ençà i més enllà de les fresses estatals i dels estats fressats de les coses.
4) Referència a l’aparell reproductor de Doràmeon: […] i ara em mira i es toca l’aparell reproductor (p. 61). Això mai no se li hauria acudit a la Gauche Divine. És senzillament un fenomen fascinant: Doràemon es podria haver (s’ha!) reproduït! Només la idea d’una possibilitat reproductiva del moix còsmic masturbador que viu al calaix de les primeres plantes de tots els adossats del món, en habitacions d’escolars que se descalcen, em rebenta i em dóna més confiança que l’èxtasi o el netejador bucal. Ara sé que puc continuar interessat en tot allò que a ningú interessa, perquè és segur que es reproduirà més prest que tard, és segur. Amb tota la meva ràbia, reconesc aquest acte com l’acte més generós i despreocupat del poeta menor, figura artística tan innecessària com impagable és la invisibilitat que fa veure les coses que són siluetes ara i després ombra.
5) […]de vegades pense que voldria arrancar-me les ales que m’han eixit en l’esquena… ara tinc morts, ara tinc déus i tinc pàtria. (p. 69) Dit, i fet. El plor resignat i poruc (però sincer, digne) de qui se sap bandoler, anarquista, de qui voldria fulminar la por… però sols té paper i llapis per descriure l’acorralament.
Si no vos veis amb cor (o cartera) d’adquirir el llibre sencer —una ficció que no és—, llegiu almanco els poemes que contenen aquests versos a qualque llibreria, o arrabassau les pàgines indicades dels exemplars que trobeu a la biblioteca.
“…el meu cant és una blasfèmia; és desesperació i ràbia i hi ha còlera en el seu dolor”.
Es coneix com a blasfèmia tota paraula o expressió injuriosa contra Déu o els sants. Després de llegir a Kamov, blasfèmia esdevé benedicció contra la prostitució de l’ànima. Tal com proposa Pau Sif, traductor del llibre publicat per Edicions 96, el poemari és una esmena a la totalitat contra un món i un déu tirànics tot servint-se de la violència de les imatges i la potència de la dicció. Janko Polic Kamov ( 1886 -1910) fou fill d’una família benestant croata i la seva curta trajectòria vital estigué marcada per la malaltia, la rebel·lia, la decadència de la pròpia família i la mort a l’hospital de Sant Pau de Barcelona als vint-i-tres anys. Blasfèmianeix de la irreverència, creix en la subversió i la revolta, es desenvolupa en la concupiscència i la passió, i mor en l’aflicció del desesper tot fent d’aquesta mort poètica la seva obra pòstuma. Escoltem el crit d’una ànima afligida per la condició més devota de l’home exànime, un crit en defensa de la passió que foragita preceptes, apostant per la radicalitat de l’acte, la lascívia i la luxúria contra tot allò imposat i establert; la irreverència contra la moral i el puritanisme. Sentim el clam d’una ànima perduda anhelant la mort corpòria per elevar-se allà on el vol és lliure i no coneix imposicions ni fronteres. Contra la infecció de l’ésser exànime, l’exigència de la plenitud de l’ànima que sols pot emplenar-se amb la bellesa de l’eterna veritat: l’amor. L’exigència de l’amor com a gest tan radical com salvífic. Kamov s’acull al Déu de la passió perquè l’home està fet de sang, estómac i membre; i alhora el planteja com a criminal, abocador de despulles i carn magre. Ens mostra l’escarni que és la fe en la institució eclesiàstica així com en l’home que la sustenta i l’enalteix. No hi ha redempció ni perdó per a l’home corromput d’ànima morta i cadavèrica, imatge concentrada en la constant del color negre (els besos negres, l’amor negre, les obres negres ) simbolisme de mort i taca d’obscuritat que banya i contamina l’amor en cada gest. Reclama el “murmuri de sang” com a vitalitat i pulsió per a l’esperit esllanguit, que funciona com a impuls d’una vitalitat sangonosa que traspuen les passions més enllà de qualsevol doctrina. Finalment, veiem com el poeta fa de la mort del cos putrefacte la seva obra pòstuma i com ens interpel·la a profanar la tomba per trobar l’esperança en un últim vers. Fa d’un taüt conjuntament amb l’estimada “sucumbirem, Kitty.- àvida és la gola de la mort” una imatge poètica simbolitzant una al·legoria a l’amor passional i carnal que ha mort en una societat corrompuda, moralista, dogmàtica. Planteja l’estima des del decés d’ambdós cossos com el desesper de l’últim crit contra la condemna que suposa la luxúria i la passió extraviades en societat, alhora proposant-les com a única forma de resistència. La profanació de la tomba com a simbolisme de l’última esperança en forma de cos mort i llavis desencaixats com a prova d’haver viscut la passió fins les últimes conseqüències. La seva mort poètica esdevé la veritat de la seva obra; i, la incitació a la profanació de la tomba esdevé una crida a la comprensió i una demostració d’aquesta veritat passional viscuda fins l’extenuació. És aquí on reivindiquem una poesia contemporània escrita des de la visceralitat, no solament en tant que ésser orgànic, sinó com a subjecte que cerca l’origen concebent-lo profundament arrelat en un estat primitiu. En contraposició a la poètica del cos, la poètica de la víscera i la pulsió primigènia, com a forma de renovació i resistència.
Crap Design
II.
“mai no he estat un bon cràpula”
O, aquest desassossec de l’entrega desbocada, als talls que fa la nit urbana, també seria una forma de dir que la seva mai haurà estat una bona blasfèmia. Però no és cert, Pau Sif, a Breakfast at Saint Anthony’s Market, traça un sentit homenatge al poeta croat. Després de traduir-lo, se sent convocat per la deriva de Kamov a Barcelona, pels seus últims dies, per la seva tuberculosi que és ell, Pau Sif, ennuegant els deliris de la nit, ell d’aquesta experiència en diu que només pot ser un cràpula, “Janko Polic Kamov era un blasfem, no un cràpula / És diferent / Es va afegir el nom de Cam, fill de Noé (…)” i així al llarg de la seua plaquette (guanyadora del XIV Certament de Poesia Marc Granell) ens explica qui era aquest poeta perdut que finí a l’Hospital de Sant Pau, carrer de l’Hospital, i qui és el poeta que hi té el decés a l’avui. Els carrers de llavors són els mateixos d’ara, en essència: un sempre hi cau rodejat de deliri, “ciutat agònica que no distingeix la festa del drama” sigui ara en ell, Sif, “(una dona em demana foc) m’agafa pel braç / això ja ho he viscut i ara el cap em fa més mal” i sigui abans en ell, Kamov, “Escup sang. (…) / Es mor ignorat i deixa una filla a càrrec de l’amic Markovic.” Carla Marco i Juma Barratxina, les ressenyadores, sentim com ens bullen les vísceres i com li vull el ventre a l’exterior, després de llegir a Kamov, i Sif és capaç de posar paraules a aquesta experiència, i de traslladar-la en el nostre sentit extraviat d’avui. I llegint-lo hi veiem una ètica, la de la poètica de la víscera, avui, impossible de dur a terme, no hi ha dignitat per a fer-ho, però es fa, aquesta és la ètica, i hom es manté fidel a la pell de l’asfalt brut i a l’alcohol vessat. En ell, que visqué a Croàcia i la seva és una ploma prosaica, arrelada als sentirs de l’home i la dona perdudes, se sent la desolació humil de qui ha pogut rescatar algú tal com Kamov, i és per això que es justifica, si és cràpula, és dels que posa seny i, al dematí, compra llibres al Mercat, i els llegeix amb la ressaca podrida als Ferrocarrils: “aquest és el pecat més gros”, per al poeta; però per nosaltres és la veu que celebra aquesta visió: “la ciutat és un vòmit en un vagó de tren de matinada” / “la poesia fou un vòmit de sang a l’antic hospital”; i “alguna nit, però, he vist el ventre obert de la ciutat. / l’espera inútil”. I en aquí una confessió poètica: això és el que vàrem sentir naltros, aquella nit de febrer a les 5 AM, mentre paraven el mercat del llibre a “Saint Antonhy” i, al veure’ns folls parlar croat, un llibreter ens regalà Kamov. Així començà aquesta història. Llarga vida als poetes menors i encara més llarga pels que lluiten, amb els pulmons, per la seva perduració.
Sempre m’ha ofuscat la mania per enquadrar una obra literària a un tema en concret, allò que a l’escola ens deien “un substantiu o un sintagma nominal que expliqui de què va”. Com si una obra es pogués tancar en dos paraules; com si una obra anés d’alguna cosa. La dificultat s’accentua quan de qui s’ha de parlar és L’arquitecte de la Laia Maldonado ja que és precisament el tancament allò contra el que tot el llibre lluita.
El poemari és un combat contra l’escriptura, contra els límits que aquesta ens imposa, contra la malícia de la literatura i del relat del qual no ens en podem desprendre. Amb tocs psicoanalítics i amb una perspectiva de gènere convulsa, Maldonado ha creat un monstre que no es pot enxampar. L’arquitecte és una reivindicació a la artificialitat de tots els relats que ens envolten, una parada d’atenció a la naturalització dels discursos. El poemari és subversivament polític, però va molt més enllà del pamflet anarcocomunista clàssic: és un qüestionament integral que es trasllada d’allò social a allò particular, fins a la medul·la del jo poètic-narrador, mostrant que 𝘵𝘰𝘵 𝘦́𝘴 𝘳𝘦𝘭𝘢𝘵, inclosa la nostra identitat. El Jo comença sent majúscul, col·loca la identitat pròpia en la identificació amb l’Altre, allò que anomenaríem estadi dels miralls, en una dinàmica que podríem identificar com una clàssica relació heteropatriarcal i, a través de les tres parts que formen el poemari, es va movent en una auto-deconstrucció que és també deconstrucció del temps i l’espai que l’envolta, fins a recuperar un imaginari clàssic: la sopa de l’àvia, els geranis penjats als balcons, els nespres… Però el que vivim mentre llegim “L’arquitecte” no és pas un fracàs sinó més aviat la impossibilitat d’un buidatge complert: som relat, fem relat, vivim (del) (pel) relat.
No és pot i, a més, seria immensament injust – una traïció en tota regla, doncs ella mateixa ho diu (“innocent qui et vulgui acotar/ – el líquid no es copsa”) – tancar L’arquitecte a un substantiu. Tampoc no es pot en una breu ressenya. Llegiu-lo, però tingueu compte: “no hi ha narració que pugui reconciliar els dos marges”.
Vinc de la perifèria de Barcelona, de L’Hospitalet de Llobregat més concretament. Sí, allà on no anem a recitals commemoratius de Martí i Pol, on ens la suda la Mercè Rodoreda, amb tots els respectes a aquesta bona senyora – però ens la suda-. El meu primer contacte amb la poesia esdevé escoltant Violadores del Verso i la Mala Rodriguez, en un recopilatori de Rap en espanyol -d’un disc pirata que vaig comprar a un mantero, al mercat de Collblanc- quan tenia dotze anys: ”La jungla nos ha hecho guapos, inteligentes: pensamos barato y vivimos de muerte”. Més tard, intento aprendre a fer freestyle sobre bases de rap dels 90 que peten a tot volum al parc, se’m dóna fatal improvisar. Els meus col·legues ho fan increïble, de fet, encara rapegen, improvisen, graven cançons a estudis guapíssims. No, no viuen de la música. La música els fa viure.
‘Ficat amb la clica, no hi ha policia perquè això es Barsiria i ets home mort” PAWN GANG.
Faig alguns tempteigs gravant temes de trap amb col·legues, però me’n adono que cantar no és lo meu, que a mi el que m’agrada és escriure. Vomitar la ràbia i parlar dels cops de la vida i fer-ho -tot- d’una manera bella. Millor que anar a teràpia. La bellesa em rescata del camí tort, la bellesa atorga sentit. Decideixo anar a la uni, allò que tant volia la mama. Escullo Estudis literaris; llavors, arriba el llibre, feixuc; el text, la olor de paper vell i una professora de literatura que em fa admirar poemes que no llegiria ni que em paguessin. Però ella me’ls fa estimar; sí, també a la Mercè Rodoreda. Entre l’estudi de Safo i l’enamorament cap a Shakespeare, sona de fons la Zowi. ”Salgo pa la calle con los rulos, leggins apretaos pa que se marque el culo”. Mentre comentem apunts sobre Goethe i el romanticisme, fem twerk al menjador del pis amb la Bad Gyal reventant l’altaveu. Després de sobreviure al primer any de carrera i a una pandèmia mundial, arriba a mi una proposta que em fa encaixar-ho tot: F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP. Gràcies a aquesta m’atreveixo a reconèixer sense por -davant el classisme tan propi dels erudits literaris i de l’acadèmia- que es pot admirar a Idea Vilariño i a l’Albany, a la Zowi i a la Emily Dickinson.
F*CKING MOTS – PUASIA&TRAP és un festival que es celebrarà aquest 16 d’Agost a Moià -moiami beach- on es jugarà a explorar l’exercici poètic de formes variades i variables, acostant així la poesia des d’una altra perspectiva. Fusionar -de manera excèntrica- la poesia catalana amb el fenomen trap. Fenomen, no només música: l’estètica, la manera de viure i l’ús de la llengua propis d’aquest gènere. Que m’acosta al barri, als meus. Encara que les lletres dels temes trap siguin plenes de referències a les drogues i al somni de fer-se ric -vestit de Gucci- no fan altra cosa que mostrar el descontent de la generació millenial, la meva generació, cap al sistema post crisi del 2008. Tot i emmirallar-se en l’individualisme de la societat actual, el trap recolza valors de comunitat: la clica per sobre de tot. L’objectiu del festival: esfondrar barreres i difuminar -amb aquesta sinergia- les diferències entre alta i baixa cultura, entre l’elit i la classe popular. Provar d’apropar o allunyar trap i poesia fent ús dels següents formats: La intervenció del periodista i professor de música electrònica Oriol Rosell, que convidarà a percebre el fet poètic des d’una perspectiva diferent, tot fent una repassada per les contracultures i els usos i abusos que han tingut en la poesia la seva expressió. Després del sopar col·lectiu el grup de trap de la regió, Click02, adaptarà i interpretarà poemes de Josep Carner amb estètica i ritmes trap. Tot seguit, engegarà un recital de lletres trap-reggaeton en format de lectura poètica per La Rateta Ja No Escombra l’Escaleta. A la recta final, les poetes Juana Dolores Romero Casanova, Guim Valls, Anna Gas i David Caño llegiran les seves obres sobre bases de trap d’estil Dirty South que punxaré jo mateixa per acabar, tot plegat, amb una Jam session protagonitzada pel trap en català, les trapqueens de parla hispana i l’ambient underground. Òbviament, esteu convidats.
Versos de Koleka Putuma. Traducció de Laia Maldonado
Fa poc més d’un any es va anunciar el finançament d’una universitat a Orania, ciutat sud-africana que manté encara els principis i valors que sostenien l’apartheid Coneguda com a “casa dels afrikàners”, és habitada tan sols per parlants blancs d’aquesta llengua que deriva del neerlandès, descendents dels primers colonitzadors, i manté la segregació racial i un sistema autàrquic Resulta inevitable pensar quina mena d’ensenyament s’hi durà a terme, quines les línies educatives i teories que hi tindran o no cabuda. Pel que fa al cànon de lectures, de ben segur que no inclourà “Collective Amnesia”, el primer poemari de Koleka Putuma, que sí que ha estat inclòs en els currículums de diverses universitats del país. El poemari ha estat apartat de tots els espais de slegs blankes perquè assenyala i furga l’ombra que varen deixar aquests cartells a les parets de les institucions sud-africanes, una ombra que és un trau i ara és vers.
Collective Amnesia fou publicat l’any 2017 per l’editorial independent uHlanga Press, i això el situa en una posició liminal però possibilitadora que permet a la poeta assenyalar la falàcia amb la precisió del kamikaze quan, per exemple, carrega contra la veneració cega a Mandela, qui acusa d’inventar una pau irreal que, lluny d’eliminar les diferències, el que va fer va ser encobrir-les i vestir-les de calma tensa. El subjecte poètic parla de les desigualtats que pateix el país a partir d’un discurs de gènere i postcolonial i, des de l’activisme negre i queer, assenyala directament la mateixa enunciació com a portadora del verí colonitzador: “les seves llengües ens cremen a la boca / quan parlem de la nostra història, extingim el foc” Estructurat en 3 parts, la memòria heretada, la memòria enterrada i la postmemòria, Putuma explora la idea del trauma vehiculat al llenguatge, com un forat en allò que “es pot dir” Un forat lingüístic, un buit de relat. El poemari és tota una pregunta sobre què vol dir ésser i pertànyer que qüestiona què és l’experiència de la negritud tal com la pensava Fanon: l’homx blanc és per propi dret i l’homx negrx, en canvi, sempre és en relació amb la mirada de l’Altrx. La pregunta és elaborada, a més, des d’un espai de parla perfectament situat: el discurs revisat que emet es troba inscrit en un cos geo-política-històrica-sexualment localitzat (W. Mignolo). Així, podem parlar de poemes que són un cos, que brosten d’un tronc travessat per principis identitaris que patiran una deconstrucció, una erosió: la veu anirà, vers a vers, esgarrant aquest cos i esquerdant allò que el limita. Així, podem parlar de poemes que són un cos, que brosten d’un tronc travessat per principis identitaris que patiran una deconstrucció, una erosió: la veu anirà, vers a vers, esgarrant aquest cos i esquerdant allò que el limita. Es tracta d’un procés d’excavació en l’experiència postcolonial i postapartheid tot posant aquest “post” entre parèntesis a través del mateix llenguatge poètic en fer servir una barreja d’anglès, afrikaans i xhosa que impedeix la comprensió immediata de certs conceptes i l’experiència reeixida del lector colonial, evidenciant la distància entre la cultura pròpia i la de l’Altrx lectorx. Putuma entén que la colonització es basa en un procés d’invenció d’identitats i discursos i, per tal de revertir-lo, duu a terme el que Mignolo ha assenyalat com a “deslligament” a través del mateix llenguatge poètic: si la colonització comença en les paraules, és a partir de la seva resistència que es pot impedir que el lector s’apropiï d’un discurs que no li pertany.
2. “Coloniality of being”
Versos de Koleka Putuma. Traducció de Laia Maldonado
Putuma ens presenta un subjecte colonitzat i escindit, un ésser alienat que somatitza un trauma que compromet el sistema nerviós central i afecta la capacitat de simbolització. Així, es veu afectada la parla, la memòria, que es veu interrompuda i acusa anomalies, i el cos. Podem parlar en la poesia de Putuma de cos poètic i no pas de veu poètica perquè el que hi ha és una corporalitat descarnada, en tant que ha estat desposseïda d’ésser, s’ha convertit en un cos que dol, un cos poètic situat que parla d’una memòria corporal que reviu el trauma, que el comença a dir. La veu poètica comença a ser autoconscient en la mesura que re-presenta la seva història i trauma en una primera persona que aviat en fon en un nosaltres col·lectiu i aixeca la veu contra tot allò que els colonitza l’ésser: Pel que sabem, / els deixebles podrien haver estat queer / la Santíssima Trinitat un triangle amorós estrany i fosc / i l’Esperit Sant, transgènere?
3. “Coloniality of knowledge”
Versos de Koleka Putuma. Traducció de Laia Maldonado
Collective Amnesia pot semblar un poemari innocent que cau en l’error de voler vehicular la denúncia colonial a través de la llengua de l’amo i ens pot fer preguntar si és possible, efectivament, erigir una subjectivitat poètica forta en la llengua del colonitzador però Putuma entén que per deslligar-se és essencial començar per l’enunciació. Allà on creiem que trobem un poemari-frau pensat per esdevenir un bé de consum dins el mercat capitalista, el que hi trobem és un petit projectil pensat per rebentar el sistema des de l’entranya. Pensat per tal d’enganyar la semipermeabilitat de la membrana plasmàtica del mercat capitalista, el poemari està escrit en anglès per tal que sigui fàcilment exportat al continent i introduït en els mercats de parla anglesa. L’estupor per al lector colonial arriba quan hi troba el gest metaliterari i les resistències que vehicula. En un dels poemes, “Muntanya”, la veu poètica es pregunta de manera explícita perquè entén l’Afrikaans i, evidentment, perquè el parla i l’escriu, fent evident que aquesta llengua, hereva del neerlandès dels primers colonitzadors i imposada com a llengua única a les escoles durant l’Apartheid, és una aberració i un error. A més, al llarg del poemari la poeta introdueix estratègicament paraules en xhosa (una de les 11 llengües oficials de Sud-àfrica en l’actualitat) que fan referència a tradicions i d’altres artefactes culturals sud-africans i que, per tant, resulten intraduïbles. Aquesta intraduïbilitat obliga a interrompre la lectura, és el forat pel qual la mirada colonial s’escola i es perd, funciona com a resistència. Tal com diu E. Apter: “l’intraduïble no és un Altre essencial, anàleg, que pugui ser localitzat o exoticitzat”. La veu poètica ens parla, doncs, des de les notes a peu de pàgina del poemari, de les narratives i relats que, si mai s’escriuen, queden relegats, de les històries en llengües que el mercat editorial colonial margina. És en les notes a peu de pàgina i els intraduïbles que la poesia de Putuma pren consciència.
Perdre’s. En començar a pensar l’Ala Fosca de Chantal Poch, un no pot fer res més que perdre’s com a condició sine qua non per palpar amb urpes aquest tremend poemari. Perdre’s en els obscurs i treballar amb el desconcert per fer un intent. Perquè diria que l’Ala fosca és això: un intent. No per no haver assolit un relat d’un subjecte que es va trobant en fragments de dins i fora, del jo i el tu, sinó perquè no s’agafa a cap certesa per aixecar el vol. I un cop al cel, ben amunt, ens deixa caure el dubte, que «és un caramell / brillant que et vetlla la llum / del pit per picotejar-la». En aquesta suspensió de volar sense entendre-ho massa s’hi barreja la curiositat del caganiu que encara es veu capaç de descobrir-se en l’instint, amb la resignació de l’aligot vell. I així, amb el voler però no poder del tot, se’ns presenten poemes breus d’imatges intenses. Molts d’ells, covats de cites com a últim recer davant la intempèrie del viure i de no saber-ne. Caigut l’ocell, com un ornitòleg, el jo poètic que ens presenta Chantal intenta analitzar la causa de tal desfeta i acaba per cremar els seus llibres del saber, desesperat per no ser capaç de copsar una mirada que es dilueix, no en allò que aprèn i ha viscut, sinó en els ulls mateixos. Això sí, amb tots els llibres cremats menys el de la poesia, l’ornitòleg també arriba a gaudir de l’experiència de l’acceptació d’aquell que no entén, però que viu entre flames. I és aquí, dotat d’aquestes noves ales que s’alcen més enllà de certeses i refugis i amb la paraula com a única gravetat, que ell també esdevindrà ocell amb voluntat de trobar a algú més en aquest niu de confusió «ara, obre la boca i digues / si creus que el buit que hi tens / és fam, és set, o és meu». Algú més enllà del jo, o del tu. I, potser, acabar amb un recorregut, com es menciona en el pròleg del llibre, on hi ha un nosaltres i un nostre, tan nostre com Verdaguer. I això. Més o menys. Perdre’s i deslliurar-se de tota comprensió per entrar en el món de l’Ala Fosca i sortir-ne amb menys certeses però més viscudes. I que benvingut sigui el plaer del dubte, si ha de tenir la lletra de Chantal.
Quan mos vam ficar a fer les bases del Volum 2 de la Revista Poetry Spam era el mes de d’octubre. Jo personalment no estava esgotat. Estava fort i adolescent, tenia força per fer això, per coordinar dos festivals i per escriure poesia com un boig durant tota la primavera. Avui no estic bé. Estic, com diu el meu poeta Patral, fet un gargall. Tinc força per escriure aquest article i passar-me la vesprada tossint. Han vingut putades, i precarietat. La meta era fer una obra que fora al mateix temps col·lectiva i unitària per fusionar electro i poesia, sense cap suport, nosaltres contra el món, sense un puto duro públic o privat, per coordinar-nos i cantar junts un disc de poesia, des de baix. Vam començar per fer la convocatòria de productores i poetes. De poetes ens van presentar més d’un centenar i mig d’opcions. De productores moltes menys. Ens vam haver de buscar la vida per tirar endavant amb 7 músics el disc de 19 electroversos -que havien de ser 20, amb un poema increïble que ha hagut de caure per la falta de recursos. La primera putada va vindre amb el confinament. No era un knockout, però era un colp xungo. Decidírem substituir les reunions pels grups de WhatsApp. La cosa es va complicar, perdíem productores, en buscàvem, en trobàvem, en tornàvem a perdre. La Poetry ens engolia. Perquè es feu una idea, porte els darrers mesos, cada dia, després d’obrir els ulls al llit cada matí engegant el mòbil per la revista, sense parar -així- tot el dia. Juma i jo ens hem trencat el cul per coordinar aquestos versos. La segona putada ha sigut la desescalada: no podem fer raves -a nivell legal. El resultat és un disc d’electrovers a Spotify que podeu escoltar gratis, però no en directe. No ho podem promocionar. La meta és coordinar-nos amb locals i ajuntaments aquest estiu perquè ens deixen fer vetllades d’electrovers amb beguda, cadires, “bon rotllo”, però no sabem si ens deixaran. Us convidem a escoltar l’àlbum i el passeu als amics i amigues als que creieu que quelcom així els pot interessar. Jo em retire uns dies a recuperar-me de la fonda ferida i menjar pizza pepperoni. Ja no puc més. Que m’ho conten
L’àrea petita que circumda quelcom, com el cercle bru que rodeja el mugró del pit, es coneix com a Areòla. I amb aquest mot i amb aquesta imatge tan potent el poeta i tipògraf Damià Rotger Miró (Ferreries, Menorca, 1981) ens ofereix el seu quart poemari. Publicat a la recomanable col·lecció Ossos de sol de l’editorial Adia, el llibre va ser guanyador del Premi Bernat Vidal Tomàs 2019 de Santanyí. Un fet que aproxima a l’autor a la seva maduresa poètica pels camins dels mots i dels sentits. Si bé és cert que la imatge de l’areòla permet vestir una simbologia potent (“qui, sinó definirà / la genètica / que ens permet / suportar sol i sequera?”), no ho són menys els senders que marquen a la persona com el “camí amunt, camí a baix, un i el mateix” d’Heràclit, un dels referents citats en el llibre. El poeta s’endinsa, per una banda, en els camins que el transporten des de la visió adulta a les galtes de la mare i al seny del pare de la infantesa (“Recullo les sobres / que em deslliguen del confort, / del caliu que omplia la llar / d’amor incommesurable”). I, per una altra banda, ens transporta pels viaranys que destrien la mentida de la veritat, la incertesa de la certesa possible. En aquest sentit, Areòla és un poemari de reflexió que amb paraules de l’autor utilitza la poesia “com a mètode per tractar temes més filosòfics” i ens permet descobrir a partir d’un vers que “mai no sabràs quina pedra és la veritat”. A través de poemes més llargs i d’altres molt breus que s’aproximen als haikús, Rotger construeix una poètica que encalça el temps des del mot just, al centre de l’ull, fugint de les floritures. Una obra personal, dotada d’una veu hermètica, contundet, que penetra al sentit del vers en solitud i en calma. El llibre es clou amb un epíleg del referent i mestre Ponç Pons que, com ha dit l’autor, només per les seves paraules ja tindria sentit tenir el llibre. Endinseu- vos-hi i descobrireu el sentit ver de la paraula
L’adolescència és una etapa molt penosa de la vida. Amb els grans i les hormones tan fora de lloc com les emocions. Raquel Casas ha fet un poemari per emparaular tot el patetisme de què estan fets aquests anys, dels quals alguns han tingut la sort de cremar les fotos. No és la primera que ho fa ni serà la darrera. Molts artistes s’han interessat per aquest moment vital i, de fet, molts poetes només ho són mentre són adolescents. La poesia té ritme i, per tant, té música. I la pubertat… Sí, podria sintetitzar-se parlant només de l’amor i dels grups que ens posàvem en bucle amb els auriculars. Només es tracta de sincronitzar-ho, doncs. Estimar Nick Kamen és el títol del poemari. «Estimar» + «Nick Kamen», aquell cantant dels 80 que s’havia preguntat «How many of us out there feel the pain of losing what was once theirs» en una cançó molt famosa: «I promise myself». El vers, desestructurat, trossejat, melancòlic. També ensucrat, farcit d’exaltació adolescent. No hi falten referents Pop que ens hi transporten, des de Billie Eilish fins a Rosalía. L’amor platònic és el contenidor que emmarca tot l’escrit, en què el jo poètic es dirigeix a Nick Kamen com el seu interlocutor. De manera subjacent apareix la sexualitat bategant: «…Una vegada, potser només una, / ningú no va mirar-me els pits bullint / dins un vestit nou, un vestit curt, / un vestit sedós ple / de fulles verdes». I cada vegada amb més èmfasi, la construcció de la identitat adulta, que costa penes i treballs, perquè ara ‘estiro’ per aquest costat, ara per aquest altre, «Com la llavor / amagada / al cor de la pedra», diu Casas. La rebel·lia és una pèrdua. Un impuls mai explorat (o poc). I, per tant, reprimit. «…un dia, fa molt de temps / dins meu hi havia un llop en estat d’alerta. / A casa encara no saben / que ja no hi és, / però es deixen abraçar / per un animal domèstic / que de tant en tant xiula, / que de tant en tant va, / que de tant en tant beu ve», expressa el jo poètic, volent dir que, com tots, també ha acabat entrant al corral, fent fila i ara a més respectant la distància social.
POETRY SPAM 